Els endevins gals Vat i l'origen del Vaticà

La seu de l'església catòlica, que actualment és establerta al turó Vaticà de Roma, on hi ha la Basílica de Sant Pere, la seva seu central, rep d'aquest topònim el nom pel qual se la coneix. Tanmateix, s'ignora exactament perquè el turó vaticà duu aquest nom. Alguns experts atribueixen el nom a una incerta deessa etrusca anomenada Vatica o Vatika, de la qual no es tenen massa dades, i que hauria tingut el seu temple en aquest indret.

Tanmateix, mitjançant l'anàlisi dels lexemes es conclou que, molt probablement, tant el nom del turó com el de la deessa relacionen amb els vat gals. El turó i segurament el temple consagrat a la deessa, en cas d'existir, hauria estat en algun moment el punt de trobada dels endevins gals, on devien realitzar els seus auguris i rituals, potser amb sacrificis de bèsties i d'éssers humans. Que, posteriorment, l'església catòlica hagi decidit situar la seva seu precisament en aquest punt geogràfic, on a més hi trobem una zona de cementiris, no deixa de tenir cert interès. Donem-hi una ullada:

Els vats gals segons Estrabó

L'estructura sacerdotal del poble dels celtes fou explicada per Estrabó a la seva Geografia, al volum IV, on s'hi diu el següent:

Entre tots els pobles gals sense excepció s'hi troben tres classes d'homes que són objecte d'honors extraordinaris: els bards, els vats i els druides. Els bards, altrament dits cantors sagrats, els vats, altrament dits endevins, que presideixen els sacrificis i interroguen la natura i, finalment, els druides, els quals, independentment de la fisiologia natural, professen l'ètica i la filosofia moral. 

Aquests darrers són considerats els més justos dels homes, i és a ells, en virtut d'aquesta consideració, que hom els confia l'arbitratge dels litigis, tant els privats com els públics. Antigament, les mateixes causes de guerra eren sotmeses a llur examen i hom els ha vist adesiara aturar les parts bel·ligerants quan ja estaven a punt d'arribar a les mans. Però, el que els pertany de manera especial és el judici dels crims d'assassinat, i cal fer notar que, quan abunden les condemnes per aquest gènere de crim, hi veuen un signe d'abundància i de fertilitat per al país. 

Els druides, que no són pas els únics en fer-ho entre els pobles bàrbars, proclamen la immortalitat de les ànimes i del món, fet que no els impedeix creure també que el foc i l'aigua prevaldran un dia sobre tota la resta.
Tal com defineix Estrabó, aquesta devia ser també l'estructura sacerdotal dels gals catalauni que, com hem vist en altres articles, trobem citats a vuit fonts romanes i bizantines (vegeu altres articles sobre els gals catalans). En aquesta article analitzem amb detall aquests vats gals.

[Imatge superior: Ritual gal o celta, amb immersió. Detall del calder de Gundestrup, datat aproximadament del 1 segle abans de Crist. Nationalmuseet, Copenhagen.]

Els vats, els fats i les fades

Els vats gals eren els encarregats de fer els vaticinis (vat-icinis). Estrabó ens explica que aquests vats gaudien d'un especial respecte i veneració entre tots els pobles gals. Eren poetes, vidents i profetes. El vat s'ocupava del culte, de l'endevinació i de la medicina i algunes vegades realitzava els sacrificis (incloent els sacrificis humans), sota la direcció dels druides. Encara que solien ser homes, algunes dones (com les gal·lisenes) també exercien aquestes funcions. 

Tanmateix, d'on prové el terme vat? Els experts en llengua irlandesa ens diuen que en aquest idioma existeix el concepte fàith o fàid, que relacionaria amb una suposada paraula proto-celta que es pot reconstruir com a wātis. En irlandès, fàith o fàid significa profeta, vident. El terme fàth significa profecia. En llatí, ens diuen que eren coneguts com a vatis. En la suposada llengua gala, serien uati o vati, que hauria de significar "vident", "endeví", "profeta" o "oracle". Es correspon amb la paraula gal·lesa gwawd.

Tot i això, una altra explicació per a l'origen d'aquest terme de vat el trobem al lexema occità-català fat, que significa destí. La llengua dels gals catalauni o dels occitans de la Gàl·lia podia molt bé ser el proto català-occità. Segons aquest punt de vista, el lexema català fat passaria a ser també vat, atès que la F i la V s'intercanvien sovint a les transcripcions de les fonts orals.

Un bon exemple d'aquest fenomen és el terme llatí faticinus, que significa vaticini. Aquest terme llatí encara conserva la forma original derivada de fat, i no de vat. Igualment, el terme llatí faticanus també la conserva, per referir-se a vaticinador, és a dir, l'ofici de qui prediu l'esdevenir. Després tornarem a parlar sobre aquests termes.

Cal tenir en compte que la paraula catalana fat és definida com una força impersonal, sovint divinitzada, que a l’antiguitat expressava la ineluctabilitat del futur, ja sia còsmic o, més sovint, històric o personal. Així, si bé el lexema català fet, tan similar, relaciona amb el passat, el fat, en canvi, ho fa amb el futur. 

Tanmateix, constatem que, malgrat que la llengua catalana conserva tota la significació pel lexema fat, no sembla tenir avui, en canvi, un concepte referit a qui exercita aquest fat, si bé sí que el trobem en la seva forma femenina. Es a dir, en català no diem vat o fat per a definir un endeví, però sí en canvi, ho fem amb el seu femení, la paraula fada. 

A més, sí que tenim en català el sinònim  fetiller o fetillera, que també relaciona amb fat, i que més aviat s'hauria d'escriure fatiller i fatillera. El fetiller és la persona que assegura tenir poders màgics i els invoca recitant paraules o encanteris. A més, una fetilla, en català, és una activitat basada en creences màgiques, en el poder de les paraules per invocar els poders sobrenaturals, és a dir, una invocació o un encanteri. De manera similar, una fada és un ésser fantàstic representat sota la figura d’una dona a la qual hom atribueix fetilleries i influències bones o dolentes per art màgica.

De la mateixa manera, aquesta figura del vat gal relaciona també amb els actuals xamans, que encara trobem avui en dia a l'Africa, a l'Amèrica i a l'Oceania, pel fet que, a més de vidents, també eren remeiers. El fet que antigament es cregués que les malalties provenien de la interacció dels mortals amb els déus i amb els esperits atorga a aquests personatges un poder d'intermediari sanador. 

Per tant, els vats o fats són el masculí de les vades o fades de la tradició catalana. Es a dir, els mags i les magues, els endevins i les endevines, els augurs i les augurs, els bruixos i les bruixes, els fetillers i les fetilleres. 

Fat, en català, també indica mancat de sal, insípid. Potser degut a que els fats i les fades seguien un determinat règim alimentari, més aviat frugal o insípid en comparació amb l'habitual a la societat on vivien. 

A més, les paraules catalanes fatal, fatalitat o fatídic també són derivades del lexema fat. El primer dels termes, fatal, defineix allò que ha d'esdevenir-se inevitablement, fixat pel fat. Però també té connotacions negatives, al·ludint a la destrucció, la ruïna, la mort o a quelcom calamitós i de greus conseqüències. 

El vat gal i el Vaticà.

Si el vat gal, ja fos home o dona, era l'endeví o mag que feia els vaticinis i els sacrificis, molt probablement aquesta figura devia relacionar, per similitud terminològica, amb el turó Vaticana, que clarament deriva del lexema vat. Per tant, podríem pensar que el turó vaticà potser havia de ser el lloc on, antigament, els vats gals feien els seus auguris i sacrificis. És a dir, els seus rituals de vaticini.

Ja hem vist abans que la paraula llatina faticini significa oracle i hem proposat que deriva del lexema català fat. I també hem vist que faticanus, en llatí, defineix l'ofici de qui es dedica a fer vaticinis i oracles. Semblaria, per tant, que fruit de l'intercanvi de la F per la V, el faticanus va passar a ser el vaticanus, és a dir, un oracle, el punt de reunió o temple dels vats o fats gals on tenien lloc els vaticinis o augurs. Es adir, el turó vaticà.

[Actual basílica de Sant Pere del Vaticà, al turò vaticà de Roma.]

D'aquests turons vaticans n'hi devia haver per tot l'imperi gal, és a dir, per tota Europa. Tants com vats o endevins gals hi havia. I sabem que els gals van controlar tota Europa. Tanmateix, hi ha un turó vaticà que ha esdevingut cèlebre, atès que avui és el lloc on trobem la seu de l'església cristiana catòlica i romana, amb la seva basílica de Sant Pere del Vaticà.

Quan van arribar els vat gals a Roma? 

No tothom sap que els gals van envair Roma després de guanyar la batalla d'Àlia, que s'anomena així per haver-se produït prop del riu amb el mateix nom, i que va acabar amb una derrota de l'exèrcit romà. La desfeta va portar al posterior saqueig i control de la ciutat eterna per part dels gals. Segons les versions, els fets van poder tenir lloc l'any 390 aC o el 387 aC. Aquests gals són els que devien instaurar el costum o ofici dels vaticinis al turó vaticà de l'antiga Roma. Devien instaurar l'oracle, que potser tenia un antic temple, avui ja desaparegut o que encara resta desconegut. 

I, com hem dit, és al turó vaticà romà on també s'ha acabat bastint, molts anys després, la seu moderna de l'església principal catòlica, segurament pel fet de ser aquest el punt de reunió dels vats gals. 

No obstant, segons les escriptures cristianes, la tria del lloc rau en el fet que constitueix l'escenari on es va executar a Sant Pere, cap per avall. I recordem, a més, que als textos sagrats Jesús diu a l'apòstol Pere, exercint les seves capacitats de vaticini, que ell serà la pedra on s'edificarà la seva església. 

En tot cas, efectivament, se sap que els turons vaticans foren el lloc històric on es realitzaven els sacrificis sagrats de Roma, que de vegades eren sacrificis humans. Tan és així, que els antics cronistes certifiquen que hi havia un cementiri just en aquest punt i que aquests paratges vaticans es relacionaven, a les creences populars, amb la mort, amb l'infern i amb l'inframón. 

[Imatge del turó vaticà de Roma envers el 1519, a l'oest del ríu Tíber.]

Per tant, la Basílica de Sant Pere roman construïda sobre un cementiri vaticà d'origen gal que, posteriorment, va acabar sent el lloc de la suposada tomba de Sant Pere. Hi havia, a més, un altre cementiri als voltants, el qual va ser re-obert al públic el 10 d'octubre del 2006, per commemorar el cinquè centenari dels Museus Vaticans. 

Cal tenir en compte, que abans del Papat d'Avinyó (1305-1378), la Santa Seu era a la basílica de Sant Joan Laterà. Fou després del papat d'Avinyó que l'administració de l'Església es va traslladar al turó Vaticà. El Palau Papal, per la seva banda, va ser fins el 1871 el palau del Quirinal. I serà a partir del 1929 que el turó del Vaticà ja passa a ser el lloc de la prefectura de la Ciutat del Vaticà. 

Les deesses Bat i Vatika

Els antics romans tenien diverses opinions sobre l'origen de la paraula Vaticà. L'historiador Marc Terenci Varró (segle I aC) va connectar la paraula amb un Deus Vaticanus o Vagitanus, una deïtat romana que es creia que dotava als infants de la capacitat de parlar, demostrada pel seu primer gemec, anomenat vagitus en llatí. L'explicació de Varró sembla prou forçada, atès que el terme vaticanus no relaciona amb vagitus. 

Altres investigadors proposen que la paraula vaticà s'aplica al turó perquè era consagrat a una incerta i poc coneguda deessa Vatica o Vatika, que suposen d'origen etrusc. En aquest sentit, alguns experts asseguren que al turó vaticà hi havia un temple dedicat a aquesta deessa lunar i que era una divinitat de l'inframón i de la mort, cosa que encaixa amb el cementiri que hi ha. 

Però és més lògic pensar que aquesta deessa Vatica, si es deia exactament així, en cas d'existir, havia de relacionar amb el lexema català vat o fat, atès que el terme Vatica relaciona amb els vats gals i deriva del lexema català vat. Per tant, en tot cas, seria una personificació o divinització  creada a partir de la funció vaticinadora dels vats.

 

Una altra divinitat que sembla relacionar amb els vats gals seria la deessa egípcia anomenada Bat o Vat, que els estudiosos ens diuen que és molt més antiga i que  podria ser l'origen del lexema vat català i de l'ofici dels vaticinadors gals. Els experts ens asseguren que el nom de la deessa pot estar relacionat amb la paraula egípcia ba, complementada amb el sufix femení 't. El ba d'una persona, segons la mitologia egípcia, equival a la seva personalitat o emanació i, sovint, es tradueix com a ànima. 

Potser es creia que aquesta deessa lunar egípcia Bat tenia la capacitat de propiciar el contacte amb les ànimes a les sacerdotesses consagrades. Curiosament, tant la deessa Bat egípcia com la deessa Vatica etrusca són representades amb banyes i orelles bovines, si bé mostren algunes diferències. En el cas de Bat, la veiem sincretitzada amb la deessa lunar egípcia Hathor, sempre representada com una vaca. I mentre que a Hathor i Bat les trobem representades amb les banyes enroscades cap a l'interior, en el cas de Vatica, les banyes apunten cap a l'exterior. Fixem-nos que, sovint, també els xamans actuals es posen barrets amb banyes per fer els seus rituals sanatoris, mitjançant el contacte amb els esperits, o els seus auguris i vaticinis amb l'ajuda dels déus.

[La diosa egípcia Bat, tal como se representa en la paleta de Narmer (c. 3200–3100 aC)].

Altra vegada, el fet de trobar-nos que Bat o Vatica representen una deessa a les diverses mitologies ens indicaria que el seu sacerdoci era femení. Es a dir, que potser les vaticinadores originals devien ser fades i no pas vats o fats, tal i com trobem a la llengua catalana, on la paraula fada resta ben viva, com a sinònim de fetillera o fatillera.  

[Suposada representació de la deessa Vatica o Vatika pre-romana o d'una de les seves sacerdotesses.]

En tot cas, tant la deessa egípcia Bat com l'etrusca Vatica són deeses lunars relacionades amb la maternitat i la fertilitat. Totes les deesses lunars, o mares celestials, tenen la capacitat bipolar de generar tant la vida com la mort, per això se les relacioni amb la fertilitat, els naixements i la medicina i també, paradoxalment, amb la mort i l'inframón. També per aquest motiu s'entén que es vinculi aquesta deessa amb el vaticini i amb la lectura del futur, atès que els antics creien que els déus astrals controlen el pas del temps.

Altres articles relacionats:

· Châlons és l'antiga Catalaunum, segons el prestigiós historiador italià Antonio Chiusole

· L'arqueòleg Henri Hubert també va relacionar els catuvellauni britànics amb els catalauni gals

· L'origen aquitànic dels catalauni i de Catalunya, segons Esteve de Corbera (1678)

· Els Cathalauns de l'Aquitània varen controlar l'Imperi Gal amb Tètric I

· Quina zona ocupava el país dels Catalauni segons els testimonis romans?

· Els catalans de la Gàl·lia es van expandir fins a les Illes Britàniques: els catuvellauni

· Els cathalans o catalauni ja existien abans que els gots i els alans arribessin

· Les quatre batalles al país dels catalauni que van canviar la història d'Europa

· Els catalauni són els catalans, segons Fabien Régnier i Jean-Pierre Drouin

· El significat del terme Durocatalaunum o Durocatalanum

· Un estudi de llibres del s. XV confirma que Chalons és l'antiga Cathalonensis

· El terme Catalunya relaciona amb els camps catalàunics i amb els gals catalàunis

· Catalunya i Occitània són la mateixa nació | Cinc proves documentals

· Gotolània, Catalàunia i Catalunya són el mateix, segons un llibre del 1644

· Catalania sí, però Catalaunia no? El Liber Maiorichinus i les incoherències acadèmiques

· Un mapa del geògraf del rei Lluís XV de França cita Catalunya com Catalaunia