La història usurpada

Com acostuma a passar amb els personatges històrics importants relacionats amb la nostra terra, les seves restes mortals desapareixen misteriosament sense que ningú sàpiga on paren. Per més rellevant que sigui el personatge, indefectiblement sempre es repeteix la mateixa història.  Un episodi més d'aquest fenòmen paranormal el tenim amb la tomba de l'emperador got Ataülf, de la qual, oficialment, se'n sap ben poca cosa. Coneixem amb tot detall el lloc precís on es va produir el seu assassinat, prop de la zona de l'actual Plaça del Rei de Barcelona, a les cavallerisses del seu nou palau. I també sabem la data, el 14 d'agost del 415 dC. Tanmateix, sembla que s'ha esborrat el lloc on reposen les restes del monarca.  Alguns  experts  justifiquen aquesta absència misteriosa pel fet que les cròniques no s'ocupaven dels enterraments dels reis visigots, que se succeeixen de manera seguida i sobtada a causa de les conxorxes i els assassinats de palau. Una afirmació b

L'historiador occità Francesc de Bellforest, del segle XVI, citant unes observacions de l'antic cronista llevantí Isidor de Sevilla (s. VI dC), ens explica que els gascons i els bascos són el mateix poble. Ho fa al seu llibre L’histoire universelle du monde , de l'any 1570.  No confondre aquí als bascos, (que parlen bascó o gascó occità) amb els euskeres o euskalduns (que parlen la llengua euskera). Concretament, en Bellforest ens diu al seu llibre, que ens ha arribat escrit en francès, el següent: "D'autres (entre les quels est Isidore) sont d'aduis que ces peuples furent dits Waccons, & que on y a aiousté depuis la lettre G en lieu d'un V & pour un C mise une S & cecy pour respect d'une ville assise aux montz Pyreneens apelle Vacce & que pour avoirabondance de vaches, ils porterent ce titre." Traducció: "Altres (entre els quals hi ha Isidor) opinen que aquests pobles s'anomenaven Waccons i que s'hi va afegir la lletra

A la crònica titulada " Historia secular y eclesiástica de la ciudad de Palencia " , del clergue i historiador Pedro Fernández del Pulgar, publicada el 1679, se'ns certifica la hipótesi publicada,  en altres articles d'aquest web , sobre la identitat dels bascos (bascons) i els gascons, que sempre han estat una mateixa nació amb dos noms. En aquest document, en llengua castellana, el religiós expert en història ens detalla que els bascons són els mateixos gascons i que la B (V en castellà) del topònim Bascònia ( Vascónia en castellà) va mudar en una G, fent Gascònia (actual Gascunya), "com ha passat en molts altres noms". A més, esmenta altres historiadors que també certifiquen aquesta identitat entre gascons i bascons: els occitans Josep Just Escalíger, Francesc de Bellforest, Escipió Dupleix i Elies Vinet. En paraules seves: "Después de la muerte de Dagoberto, no dize ningun Escritor antiguo, como le portaron los Vascones (habla de los Vaccios, que

Repassant el llibre d'en Lluis Ripoll "Herbes i remeis casolans" (Barcelona. Gentilesa de Caixa d'Estalvis de Catalunya, 1985) que, com indica el seu títol, és un recull d'antigues receptes populars de Catalunya i de les Illes Balears, ens trobem amb les indicacions per a la fabricació d'una mena d'aiguardent que duu un nom ben curiós: "Les Herbes seques d'en Colom". Els estudiosos de la figura d'en Cristòfol Colom no sabem si han tingut present que aquesta senzilla recepta molt bé podria ser la del licor preferit del famós almirall, descobridor de la ruta més ràpida i eficient a les Amèriques, que tants historiadors creuen nascut en algun indret dels Països Catalans.  L'autor del llibre, en tot cas, no ens aporta més informació sobre l'origen de la beguda, però ens assegura en diverses ocasions que les receptes aplegades al llibret eren de la més alta concurrència i d'un coneixement generalitzat a l'època i que gaudien d&

De tots els territoris que conformen els Països Catalans, la Franja de Ponent és el territori on el coneixement oral del català és el més universalitzat. El saben parlar 42.000 persones, és a dir, el 88,8% de la població adulta. Aquest territori actualment pertany a la comunitat autònoma de l'Aragó, però en altres periodes va formar part del Principat. Tanmateix, en aquest article no volem parlar de la Franja de Ponent, que ja és prou coneguda per tots, sinó de "La franja de la franja". Es a dir, de les viles aragoneses situades més a l'oest de la Franja de ponent i on antigament es parlava perfecte català, en alguns casos fins fa ben poc. Estem parlant d'una zona que podria arribar a abastar la meitat del territori del Regne d'Aragó. Aquestes viles no consten als mapes dels Països Catalans, atès que l'ús del català s'ha reduït molt en els darrers anys, però haurien de figurar en un hipotètic mapa lingüístic dels Països Catalans Històrics. Al llibre t

La família dels Peralta és una de les que va tenir un paper més rellevant en la conquesta i dominació de l'illa de Sicília per part dels catalans. Tanmateix, com acostuma a passar, tant la historiografia italiana com la castellana, ens han volgut fer passar aquests Peralta sicilians com una de les branques provinents  de l'Aragó o de Navarra (els experts encara no s'han posat d'acord en aquest punt). Nosaltres, en canvi, tenim algunes proves que evidencien els orígens catalans de la branca siciliana dels Peralta, al nostre entendre provinents del Castell de Peralta, situat a la vila baix-empordanesa de Santa Susanna de Peralta, que avui pertany al municipi de Forallac, a Catalunya.  Un dels arguments de pes per determinar-ho és el fet que la comarca de l'Empordà també és la terra on trobem l'origen d'altres famílies catalanes que foren molt importants en la conquesta catalana de Sicília i en el seu posterior govern, com són els Cruïlles, els Vallgornera (ita

L'historiador Miquel Coll i Alentorn ens detalla, al seu llibre titulat " Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda"  (pàg. 112), informacions sobre un suposat personatge, descrit pels cronistes sarraïns, que la majoria d'experts han acordat identificar amb el cèlebre comte català Guifré el Pilós (ca. 840 - 897). El cronista andalusí Isa ibn Ahmad, contemporani del comte, ens informa sobre la seva existència i sobre el capítol de la seva mort.  Es creu que aquesta notícia és del temps de govern del comte Sunyer (911-947), fill d'en Guifré. La informació la tenim perquè fou recollida, posteriorment, per un altre historiador sarraí, Abu-Marwan ibn Hayyan al-Qurtubí (Còrdova, 987-1075), a la seva obra   Al-Muqtabis fi Tarikh al-Andalus.   A causa de la poca comunicació dels historiadors catalans amb els historiadors de llengua àrab, el text del cronista sarraí no es va conèixer a casa nostra fins el 1897. I fou així gràcies a una conferència de l'hist