Quina relació hi ha entre la famosa batalla dels Camps Catalàunics, que va aturar la incursió de les tropes dels huns, capitanejades per Àtila, i les figures del rei got Ataülf (Ataulphus en llatí o també Adolf, en català) i de la seva muller, l'emperadriu romana Gal·la Placídia, ambdós reis de l'imperi visigot amb palau a Barcelona?
[Imatge superior: moneda amb l'efígie de l'emperadriu Gal·la Placídia, de l'any 430 dC.]
En aquest article veurem que tant Ataülf, per la línia dels reis tolosans, com Gal·la i el seu fill, emperadors de l'exèrcit romà que va aliar-se amb els tolosans, van tenir una relació indubtable amb aquesta important batalla que es va celebrar en territori dels gals catalans.
En un altre article ja vàrem veure que l'emperador visi-got Ataülf s'estableix a Barcino (Barcelona) amb la seva muller, Gal·la Placídia, i hi construeixen el seu palau, des d'on governaran l'imperi peninsular i provençal. Ja vàrem determinar, també en un altre capítol, que l'històric edifici reial era situat entre les actuals Plaça de Sant Iu i Plaça del Rei, tal i com semblen demostrar les restes arqueològiques.
Aquest palau fou després utilitzat pels comtes-reis catalans, que es consideraven hereus de la nissaga imperial d'Ataülf. Tant és així que el mateix Felip II (Felip I de Catalunya), l'emperador hispànic d'ultramar, quan es feu fer l'armorial dels seus avantpassats, va seguir la línia dels reis catalans, no pas la dels castellans, fins arribar a Ataülf i a Gal·la Placídia, els iniciadors de la nissaga dels Comtes de Barcelona, segons els seus historiadors, tal i com ha presentat l'investigador Enric Guillot en una de les seves conferències.
[Les noces d'Ataülf amb Gal·la Placídia, segons una recreació de temps moderns,
que el pintor situa a Barcelona i no pas a Narbona. ]
Eren Ataülf i Gal·la Placídia reis dels catalans?
Ens diuen els experts que no. Que la nació catalana a la Península encara no havia nascut en temps d'aquests mandataris i que no ho farà fins el segle X dC. Tanmateix, les cròniques romanes i bizantines ja ens parlen, des del segle II dC, de la nació dels gals catalans (o catalauni o catalauns, en llatí), que acabaran ocupant els territoris de l'actual Xampanya francesa, a l'antiga Belgica secunda, en un primer moment, i probablement de l'Aquitània, la Provença, la Gasconya i altres territoris de la Gàl·lia, amb posterioritat.
Si considerem aquesta Catalunya o Catalaunia gal·la com el precedent de la nostra Catalunya peninsular medieval, tal i com han suggerit molts experts catalans i estrangers, aleshores tenim que la nostra nació ja existia en temps d'Ataülf i de Gal·la Placídia, i de molt abans. Es a dir, per diversos testimonis documentals de l'època clàssica sabem que des d'antuvi hi havia una Catalunya més enllà dels Pirineus i que la vila de Cataló, actual Châlons de Champagne, n'era una de les seves capitals.
En aquest sentit, poc a poc, en diversos breus articles, hem anat constatant que els gals catalans o catalauni eren els guerrers més rellevants de l'imperi gal i que sense el seu favor els emperadors gals no es podien consolidar al poder. L'investigador Jordi Castellà, a més, ha relacionat, en un dels seus estudis, la important figura guerrera dels Cathal gals amb l'origen del nom de la nostra nació.
També els investigadors francesos Fabien Régnier i Jean-Pierre Drouin, al seu llibre Les peuples fondateurs à l'origine de la Gaule (2012), ens asseguren, tal i com ja recollim en un altre article, que els gals catalauni o catalauns eren els avantpassats dels catalans peninsulars, així com també els gals veneti ho foren dels actuals venecians o els gals helvetii ho eren dels actuals helvecis, per posar alguns exemples.
Gals, gots i catalauns
Fins aquí arribem en les nostres disquisicions sobre els gals catalans, que semblen desaparèixer misteriosament de totes les cròniques a partir d'un incert moment. Tanmateix, que passa amb els gots, que també semblen establir-se a casa nostra i que, a l'igual que els gals catalans, mantenen un imperi a banda i banda dels Pirineus? Ara ho veurem.
La historiografia moderna, malgrat que sovint relaciona els gals i els romans, creant la figura artificial dels gal·lo-romans, evita sempre relacionar els gals i els gots. Tanmateix, hi ha certes sospitoses concomitàncies entre aquests pobles. Així, tenim que la famosa batalla dels Camps Catalàunics, que va aturar la invasió de les hosts d'Àtila, gràcies a una aliança entre romans i gots, tingué lloc, com indica el seu nom, en el territori històric dels gals catalans. La historiografia hi passa de puntetes sobre aquest punt, com si tot plegat fos una coincidència atzarosa. Però nosaltres, malpensats de mena com som, veiem en aquestes coincidències fortuïtes una possible connexió entre els gals catalans, els gots d'Ataülf i els Camps Catalàunics, que la mà del censor hauria intentat esborrar.
Però abans de presentar cap conjectura, per començar a lligar-ho tot, cal anar a pams. En aquest article ens limitarem a analitzar alguns detalls que sovint han passat desapercebuts entre els investigadors i que enllacen d'una manera prou evident el regne d'Ataülf i Gal·la Placídia amb la famosa batalla dels Camps Catalàunics.
[Recreació de la captura de Gal·la Placídia per part del rei got Alaric].
L'increïble relat de les peripècies d'Ataülf i Gal·la Placídia de Barcelona
El relat que ens presenten sobre l'arribada a Barcino (Barcelona) d'Ataulf i Gal·la Placídia és, com a mínim, sorprenent.
En una biografia basada en el testimoni del cronista romano-grec Zòsim i el cronista romà tarragoní Pau Orosi, se'ns diu que Aelia Gal·la Placídia fou filla de l’emperador Teodosi I i de la seva dona Gal·la. També era germana d’Honori i Arcadi, els respectius emperadors de les parts occidental i oriental de l'imperi romà dividit per Teodosi en morir. Aquest emperador Teodosi, nascut a la península ibèrica, en una població anomenada Cauca, que els experts situen a la Gallaecia romana amb cert debat, va fer del cristianisme la única religió de l’Imperi romà.
Del lloc de naixement de Gal·la Placídia, com acostuma a passar amb els personatges relacionats amb Catalunya, no se'n sap gran cosa, malgrat haver estat una emperadriu goda i romana. Tanmateix ens diuen que quan es produeix l'arribada dels gots a Roma i el seu saqueig inevitable, Gal·la Placídia és segrestada pel rei Alaric I i acabà confiada a la custòdia del cunyat del monarca, el got Ataülf.
A la mort d'Alaric, poc temps després, el succeí en el càrrec el mateix Ataülf, que abandona Itàlia, pactant abans amb l'emperador Honori que li permetés establir-se a la Gàl·lia. Sobta que un cap militar got, que acaba de saquejar Roma, hagi de pactar res amb un emperador romà en hores baixes.
En una successió de fets poc creïbles, ens diuen que l'exèrcit got travessa altra vegada la península itàlica, ara de sud a nord, i després els Alps, l'any 412 dC, amb la princesa romana Gal·la. I, tal com havia planejat Ataülf, s'instal·la a la Gàl·lia, el 413 dC, prenent abans, d'una revolada i com si res, les ciutats de Narbona, Tolosa i Bordeus, és a dir, pràcticament tota l'Occitània.
Una vegada aconseguides aquestes places, sorprenentment, Ataülf fa marxa enrere i, en un inèdit exercici d'humilitat militar, es posa sota el servei d'un incipient reietó gal·lo-romà (no queda clar si és romà o gal, o les dues coses) anomenat Joví (o Jovinus, en llatí), que s'havia auto-proclamat emperador recentment. Ens ho justifiquen assegurant que els gots, en realitat, només cercaven aconseguir recompenses i fer-se amb un llogarret estable on assentar-se.
Les noces d'Ataülf i Gal·la
Amb aquest propòsit tan assenyat, Ataülf i el seu exèrcit s'estableixen, ens diuen, a Narbona, el 414 dC, i allà es casà amb la soferta Gal·la Placídia, que encara seguia captiva, segons ens expliquen el cronista grec Olimpiòdor de Tebes (s. V dC) i l'hispà Idaci (s. V dC). Gal·la tenia 17 anys com a molt, segons algunes fonts, però d'altres asseguren que no en tenia ni 14.
[Una altra recreació del famós casament entre el rei Ataülf i la reina Gal·la Placídia realitzada per l'artista J.Cuchy.]
Ataülf va aprofitar el matrimoni per mirar d'establir una aliança amb el seu cunyat Honori, però no se'n va sortir, per l'oposició de Constanci. Aquest Constanci és un altre general romà que havia agafat volada i s'oposava a Honori. I com que les alegries duren poc per a Ataulf i Gal·la, es veu que la intenció dels gots de governar aquell nou territori, col·laborant amb els latifundistes gal·lo-romans, no va reeixir.
Ben al contrari, la resposta romana a la seva incursió, ens diuen, fou el bloqueig dels ports de la Gàl·lia Narbonesa, dirigit per Constanci. Recordem, en aquest punt, que Ataülf havia abandonat Itàlia amb la promesa de l'emperador romà Honori de poder instal·lar-se a la Gàl·lia, però sembla ser que per a Constanci això no té cap valor. Tampoc sembla importar-li gaire que la germana romana d'Honori fos captiva en mans d'Ataülf, perquè els aplica un bloqueig implacable que ens diuen que crearà una onada de fam a tota la regió.
Malgrat que costa molt de creure que un simple bloqueig portuari pugui amenaçar tota una Occitània auto-abastida, i malgrat que aquest era un extens territori que els romans no havien sabut defensar davant els gots poc abans, els cronistes i historiadors ens asseguren que Ataülf s'arronsà i s'estimà més creuar els Pirineus i establir-se a la zona sud.
Ens diuen els experts, a més, que segons el dret medieval, les noces d'Ataülf i Gal·la Placídia a Narbona havien concedit la ciutadania romana al rei got, pel fet que la unió amb Gala Placidia vinculà Ataülf amb la família imperial romana. Segons recull el Codi Teodosià, les lleis prohibien els matrimonis tant entre ciutadans desiguals com amb els estrangers. Per tant, si el matrimoni es va fer legalment efectiu, vol dir que Ataülf havia estat acceptat ciutadà romà.
[El rei Ataülf entrant a Barcelona, en una recreació històrica de l'artista F. Mota.]
Ataülf i Gal·la conquereixen la Tarraconensis i es fan palau a Barcelona
En tot cas, i continuant amb el relat disponible, ens diuen que Ataülf entra a la península ibèrica perquè es va sentir acorralat per la manca d'aliments. Això l'obligà a travessar els Pirineus, el 415 dC. Tanmateix, el seu poble no sembla estar gaire defallit perquè acabaran conquerint la Tarraconense, que en aquells temps era de dimensions peninsulars, als vàndals i als romans, com qui no vol la cosa, i s'establiran a Barcino (Barcelona), on Ataülf i Gal·la manaran fer-se fer un palau. Gal·la, que tenia uns 26 anys, hi arriba embarassada. Poc després, a Barcelona, neix el nen, que anomenaran Teodosi, en memòria del seu avi, l'emperador romà.
Però els cronistes no donen treva a aquesta parella i ens diuen que l'infant morirà al cap de pocs mesos. Segons el testimoni del cronista egipci Olimpiodor de Tebes, fou enterrat en un petit sarcòfag en un oratori de Barcino. Però la tradició diu que el nadó Teodosi fou enterrat a Sant Cugat del Vallès i que, anys més tard, fou exhumat i enterrat de nou al mausoleu imperial de la basílica de Sant Pere del Vaticà a Roma, fet que ens crida molt l'atenció.
Seguim amb la història dels nostres personatges. La situació dels gots a la Tarraconensis tampoc millora, ans al contrari. Els gots, ens diuen, continuen acorralats per uns romans entestats a matar-los de gana, atès que bloquegen l'abastiment dels ports de la Tarraconense amb la seva flota marina. Ens diuen que els romans impediren l'avituallament dels visigots, fins i tot en allò que es requisava als nadius.
Arribats a aquesta situació tan sorprenent, alguns nobles gots aconsellen al seu rei travessar l'estret de Gibraltar i fugir a l'Àfrica. No obstant, Ataülf declina la idea, posant èmfasi en el seu pla d'arribar a un pacte amb l'emperador Honori, el seu cunyat. La insistència del rei, tanmateix, acabar augmentant el malestar entre els seus homes. Es veu que la noblesa goda era contrària a negociar o cooperar amb els romans, fet que tampoc s'entén massa si el seu cap, el mateix Ataülf, ens diuen que ja era romà.
En tot cas, i potser per aquest motiu o simplement per la seva política de cooperació i d'apropament als romans, Ataülf fou assassinat, el 14 d'agost del 415 dC - la data és prou precisa - a les cavallerisses del seu nou palau a Barcino. L'agressió va produir-se, asseguren, mentre inspeccionava els seus cavalls, víctima d'una conspiració de la qual en fou responsable, probablement, el got Sigeric, que el va acabar succeint al tron got. Sembla ser que Ataülf no va morir instantàniament pel fet que va tenir prou temps per designar successor al seu germà menor. Però Sigeric va usurpar el poder, malgrat que el seu mandat tampoc no va durar més d'una setmana i va ser succeït per Walia.
Cal observar aquí que entre l'arribada d'Ataülf a Barcelona i la seva mort no passa ni un any. Per tant, tenim el fet miraculós d'un palau reial que és construït en menys de dotze mesos. Aquesta sorprenent velocitat d'edificació contrasta amb la certesa que devia ser un palau considerable, si ens atenim al fet que els comtes-reis catalans medievals el van habitar durant generacions, segons ens diuen les cròniques posteriors, pel seu prestigi històric i fundacional. Sobre aquest interesant palau ja n'hem parlat
en altres articles. Ara simplement destaquem una altra incoherència del relat oficial, que sembla haver estat prou adulterat.
[El rei got Ataülf al seu Palau a Barcelona, en una recreació pictòrica moderna]
Ataülf inicia la nissaga de reis tolosans que batallen als Camps Catalàunics
La probable adulteració historiogràfica de la vida d'Ataülf es deu a la seva importància històrica i política. Es una figura clau pel fet de ser l'avantpassat de la nissaga dels comtes-reis catalans i dels reis hispans, com demostra l'armorial de l'emperador Felip I de Catalunya, però també, i aquest punt és important, perquè és l'iniciador de la nissaga reial occitana, atès que el rei Teodoric I de Tolosa n'és un dels seus successors.
Per tant, deixant de banda la possible relació entre els gals i els gots, i només tenint en compte el relat oficial acadèmic, Ataülf és l'origen de la tradició dels reis catalans i dels reis tolosans. La tradició catalano-occitana sembla concentrar-se, per tant, en la figura del monarca, ja en temps molt pretèrits als comtes-reis medievals catalans. I l'imperi d'aquest Ataülf sembla continuar, o substituir, l'imperi anterior dels gals occitano-catalans pel dels gots occitano-catalans.
[Assassinat del rei Ataülf a Barcelona, davant del seu Palau, en una recreació pictòrica de R Lorenzale.]
En tot cas, segons ens expliquen els historiadors, després de la mort d'Ataülf i Walia, els gots, amb el rei tolosà Teodoric al capdavant, ja no tenen cort a Barcelona quan s'enfronten a Àtila a la batalla dels Camps Catalàunics. Amb el rei Walia, successor d'Ataülf, els gots havien estat expulsats de la península pels romans. I ens asseguren que els gots van haver de tornar a establir-se a Tolosa de Llenguadoc.
Aquest rei tolosà, Teoodoric, a més, serà l'heroi pòstum de la batalla dels Camps Catalàunics, pel fet que s'hi deixà, literalment, la pell. Al combat hi participen els gots de Barcelona i de Tolosa, liderats per Teodoric i aliats amb els romans de l'emperador Valentinià, comandats pel general Aeci. Tot el que fa referència a aquesta batalla dels Camps Catalàunics, com anem veient, gira al voltant de reis gots establerts en palaus a Barcelona i a Tolosa.
Ja hem vist
en un altre article que el rei de Tolosa, Teodoric I, vencedor de la batalla dels Camps Catalàunics i successor d'Ataülf, tenia sota el seu control el territori de l'actual Catalunya, com indica l'historiador Juan de Mariana en un fragment de la seva
Historia General de España. Allí se'ns diu que el rei Teodoric I va mantenir sota el seu control i propietat algunes poques terres de les Hispànies que els seu antecessor, el rei Ataülf, havia arribat a conquerir en la seva pràctica totalitat. I aquests territoris que encara li resten són els que conformen l'actual Catalunya. Juan de Mariana ho explica així:
"Els Gots amb el seu Rei Thedored, qui fou parent de Vuàlia, i el seu successor, disposava an Espanya de molt poca terra, només el que al present és Catalunya. A la Gàl·lia floria en riqueses, i glòria militar."
Juan de Mariana, a més, situal els camps Catalàunics prop de Tolosa:
"Theodored, rei dels Gots, per temor que aquell foc no encengués la Guiena, fou el primer que amb les armes va escometre el perill, i va forçar l'enemic que, alçat el cerc, s'enretirés als camps Catalàunics, que altres anomenen Marochis o Mauricis, i són propers a Tolosa."
Igualment,
en un altre article, ja hem analitzat la crònica de l'historiador Pietro Giustiniani, del 1576, titulat
Le historie venetiane del clarissimo S. Pietro Giustiniano..., que situa els Camps Catalàunics prop de Tolosa i, a més, vincula els reis tolosans als catalans, explicitant que Àtila s'acosta a la Tolosa de Catalunya:
"(...) con queste forze Athila Capitano fatale, & volgarmente chiamato Flagelo di Dio, passo in Francia, & venne apresso a Tholossa nella Catalogna a giornata con Etio mandato da Valentiniano Emperatore(...)".
D'altra banda, ja hem comentat que Felip II es feu fer l'armorial dels seus avantpassats, seguint la línia dels comtes-reis catalans, no pas la dels suposats reis castellans, fins arribar a Ataülf i a Gal·la Placídia, els iniciadors de la nissaga dels Comtes de Barcelona, segons els seus historiadors, tal i
com ha presentat l'investigador Enric Guillot en una de les seves conferències. En aquest armorial, anomenat
Libro de armas y blasones de diversos linajes y retratos, escrit en una data desconeguda entre el 1500 i el 1600 dC i actualment a la Biblioteca Nacional de España, s'ìnicia la nissaga amb Ataülf i Gal·la:
· Ataülf i Gal·la Placídia
· Sigeric
· Walia o Vàlia
· Pau, Comte de Barcelona
· Roderic
· Carlemany
· Barà o Berà (1)
· Lluís
· Bernat (2)
· Jofre (3)
· Carles Calb
· Salomó (4)
· Gifré (5)
· Grifó el pilós o bellòs (6)
· Miró (7)
· Sunyer (8)
· Gifré (9)
· Borrell (10)
· Ramon Borrell (11)
· Ermissendis o Ermessenda (12)
· Berenguer (13)
· Ramon Berenguer (14)
· Almodís (15)
· Ramon Berenguer (16)
· Berenguer Ramon (17)
· Ramon Berenguer (18)
· Ramon Berenguer (19)
· Petronila o Petronel·la (20)
· Alfons (21)
· Pere (22)
· Jaume (23)
· Pere (24)
· Alfons (25)
· Jaume (26)
· Alfons (27)
· Pere (28)
· Joan (29)
· Martí (30)
· Ferran (31)
· Alfons (32)
· Joan (33)
· Ferran (34)
· Joana (35)
· Carles (36)
· Felip (37)
Si els historiadors de Felip II fan venir la nissaga dels reis hispans d'Ataülf i Gal·la qui som nosaltres per contradir-los? No sabrà el monarca, rei de Catalunya i de l'imperi més gran de la història, quins són els seus orígens?
En tot cas, es podria fer també un armorial dels reis tolosans i occitans a partir d'Ataülf i Gal·la Placídia per la via de Teodoric i Turismund, que no figuren a la llista. En un altre article analitzarem amb més detall aquest interessant armorial.
Ara que ja tenim ben apamada la relació del que diuen les cròniques sobre Ataülf, Teodoric i la batalla dels Camps Catalàunics, val la pena explorar el bàndol dels aliats, és a dir, dels romans. Qui era aquest emperador Valentinià? I quins lligams trobem, per la branca de l'emperadriu Gal·la Placídia de Barcelona i els seus hereus, amb els Camps Catalàunics?.
[Recreació de Gal·la Placídia en la seva etapa d'emperadriu romana.]
L'emperadriu Gal·la Placídia, Valentinià i la batalla dels Camps Catalàunics
Que li succeeix a Gal·la Placídia després de perdre al seu malaguanyat marit Ataülf, assassinat a Barcelona? El relat no perd mai la capacitat de sorprendre'ns.
Després d'haver estat assassinat Ataülf (415 dC), a les seves darreres voluntats, el got encarrega al seu germà que retorni Placídia a l'emperador Honori. Però els conflictes interns entre els visigots van impedir-ho i Sigeric es fa amb el poder i reté i maltracta Gal·la. Tanmateix, el regnat de Sigeric només durarà una setmana, malgrat que fou suficient com per ordenar matar els sis fills del primer matrimoni d'Ataülf, així com per vexar a Gal·la Placídia. Amb l'assassinat de Sigeric arriba al poder el següent rei got, Walia, que retorna Gal·la amb el se.u germà, el 416 dC, a canvi de 600.000 mesures de blat i el permís dels romans per entrar al servei de l’Imperi com a
foederati (aliats). Aquesta aliança tindrà un paper clau a la batalla dels Camps Catalàunics.
[Guerrers gals, tal i com són representats al calder trobat a Gundestrup, Dinamarca (200 aC - 300 dC)]
Però les desventures de Gal·la no acaben aquí. Arribada a la cort imperial romana, el seu germà Honori la mana casar, l'1 de gener del 417 dC i contra la seva voluntat, ni més ni menys que amb Constanci, és a dir, amb el general que l'havia intentat matar de gana en dues ocasions mentre vivia amb el seu primer marit got. Es veu que Honori ja l'havia promès en matrimoni a Constanci amb la intenció de fer-se amb el suport del general rebel. Així, Gal·la acabarà casada, el 417 dC, i aviat tindrà una filla de Constanci, anomenada Justa Grata Honòria, i un fill, qui serà el futur Valentinià III, nascut el 419 dC.
Gal·la Placídia sempre va ser una cristiana fervent. Recordem que el seu pare, l'hispà Teodosi, havia imposat aquesta religió a tot l'imperi romà per primera vegada. Així, en aquests temps, Gal·la va prendre partit en favor de l’elecció del papa Eulali I, escrivint cartes a diferents bisbes. En aquesta etapa, per tant, ja tenim testimoni d'una Gal·la políticament ambiciosa i agressiva, allunyada de la Gal·la goda, passiva i obedient que ens dibuixen els cronistes. Se sap que va donar mostres del seu anti-paganisme fent destruir l’estàtua del déu Reggio de Calàbria que, segons la tradició, havia fet fracassar els visigots d'Ataülf en el seu intent d’arribar a l’Àfrica. Troben aquí, per tant, una Gal·la encara plenament implicada en la causa del seu ex-marit got i en la seva etapa com a emperadriu a Barcelona. També se sap que va fer executar un taumaturg que proclamava públicament que ell podia lluitar sol contra els bàrbars.
Honori, arrel del matrimoni amb la seva germana, declararà august a Constanci (III), el 420 dC, i augusta a Placídia. L'infant Valentinià va rebre el títol de nobilíssim, equivalent a successor en el tron. Constanci el 421 dC, només mig any després de ser proclamat august. A partir d'aquí, ens diuen, la relació entre els dos germans, Honori i Placídia, empitjora i deriva progressivament en enemistat i en odi. I ens asseguren que els respectius partidaris d'un i altre provocaran tumults a la ciutat imperial de Ravenna. En aquest punt, els soldats gots reapareixen sobtadament al relat i afavoriran a la vídua del seu antic rei Ataülf i, per aquest fet, Gal·la serà acusada d'haver conspirat contra el seu germanastre, en connivència amb els visigots.
En conseqüència, la soferta Gal·la Placídia i el seu fill van haver de fugir de la cort imperial a Ravenna, el 423 dC, cap a Constantinoble, on regnava l'emperador Teodosi II. Però aviat, la mort d'Honori i la usurpació de l'imperi occidental per part de Joan el Secretari obliguen Teodosi a ajudar Placídia, a qui restitueix com Augusta, i a Valentinià, el seu fill, com a Nobilissimus. I els envia de retorn a Itàlia, el 424 dC, amb un poderós exèrcit, dirigit pels generals Ardaburi, Àspar i Candidià. L'usurpador Joan fou capturat i executat i Valentinià fou declarat August, a l'octubre del 425 dC, quedant el govern romà d'Occident en mans de la seva mare Gal·la, atès que el noi era encara molt jove. L'edat de Valentinià III, en aquells moments, era de cinc anys. Gal·la Placídia esdevinguè, per tant, regent de l'Imperi Romà d'Occident durant els següents dotze anys.
Cal entendre, i sovint s'ha amagat, que Gal·la Placídia de Barcelona fou la primera emperadriu de la Roma Occidental. En definitiva, ja tornem a tenir a Gal·la com a emperadriu, aquesta vegada dels romans. Al seu nou govern, Gal·la es va mostrar decidida i intolerant amb les sectes religioses, els membres de les quals va expulsar, com també va fer amb els astròlegs i els jueus, que foren exclosos dels oficis públics. També va haver de controlar les disputes entre els seus generals Aeci i Bonifaci, que rivalitzaven per liderar els exèrcits de l'imperi d'Occident.
Recordem que aquest Aeci serà el que aviat dirigirà les tropes aliades romanes als Camps Catalàunics. Així, el 437 dC, quan el seu fill Valentinià ja és major d'edat i pot governar, Gal·la es retira de la primera línia política i ens diuen que es dedica a finançar obres religioses. Tanmateix, altres historiadors opinen que Gal·la segueix governant per la influència que exercia damunt el seu fill.
[Suposats retrats de Valentinià III, Justa Grata Honòria i Gal·la Placídia. Els historiadors actuals dubten que el retrat correspongui a aquests personatges. Es una pintura en miniatura sobre un medalló de vidre daurat muntat a la Creu del rei llombard Desideri d'Ístria. Avui el retrat es troba al Museu de Santa Giulia de Brescia]
Tanmateix, i com ja ens podíem imaginar, no acaben aquí els problemes per a Gal·la, que va tenir una vida intensa fins al final. Així, durant la primavera del 450 dC, la seva filla Justa Grata Honòria, germana de l'emperador Valentinià, en un atac de ràbia pel fet que la volien obligar a casar-se, posa en perill l'imperi enviant una carta a Àtila, demanant-li ajut per evitar el seu compromís de noces. Justa Grata Honòria havia estat compromesa per la seva família amb un senador romà. La noia, rebel i furiosa, hauria enviat la carta a Àtila acompanyada d'un anell imperial. Aquest afer, evidentment, farà canviar els plans d'Àtila, que considera oportú desviar-se del la seva marxa sobre Constantinoble per avançar envers la península itàlica, acceptar el compromís amb la Justa i reclamar la meitat de l'imperi romà d'Occident.
El darrer acte públic important de Gal·la Placídia fou, precisament, convèncer el seu fill Valentinià que perdonés la vida a la seva germana Justa Grata Honòria per la traïció i que només l'enviés a l'exili, en comptes de fer-la executar. I Gal·la, finalment, desapareix de les cròniques i ens diuen que mor el novembre del 450 dC, a Roma, de causa natural, en un decés que, com veurem, sembla molt oportú. El cronista Orosi ens assegura que va morir a la ciutat eterna i que ja no es tenen més notícies d'ella després l'entrada d'Àtila a la localitat d'Aquicum (actual Budapest), el 27 de noviembre del 450 dC.
[Moneda sòlida d'or (o solidus, en llatí) amb una representació de Gal·la Placidia, del 425-426 dC.]
Així, l'emperadriu de Barcelona deixa aquesta vida just un any abans d'iniciar-se la batalla dels Camps Catalàunics, que va tenir lloc el 21 de juny del 451 dC. Amb tot, serà el fill de Gal·la, Valentinià, qui s'endurà l'honor de la batalla, per ser l'emperador de l'Imperi Romà d'Occident en aquells moments, malgrat que alguns historiadors moderns ho amaguin i facin del general Aeci el receptor de la victòria. No cal recordar-los que les victòries s'atorguen als reis i als emperadors, no pas als seus generals, simples executors.
Per tant, tenim que tant els successors d'Ataülf com de Gal·la Placídia estan directament implicats en la defensa de l'imperi d'occident a la batalla dels Camps Catalàunics, que en gran mesura es produeix a causa de compromís de la singular carta enviada per Justa Grata Honòria, filla de Gal·la, a Àtila. Cal pensar que, segons ens diuen, el cap dels huns tenia previst envair Constantinoble i l'imperi romà oriental i no pas l'occidental.
Serà aquesta estranya missiva, que més aviat sembla una excusa inventada per part dels censors, la que farà canviar d'opinió al bàrbar i el que provocarà la batalla que tindrà lloc als camps catalans. Tot plegat és com si els emperadors Ataülf i Gal·la, amb palau a Barcelona, i els seus successors, fossin els defensors d'un imperi catalauni, o català ancestral, que s'havia estès a banda i banda del Pirineu i que els huns ambicionaven, més que no pas el romà oriental. Anirem aprofundint en aquesta direcció amb més investigacions.
Altres articles relacionats:
·
Era Ataülf un rei dels catalauni amb cort a Barcelona?
Mooolt interessant. M'encanta el blog.
ResponElimina