Pi i Arimon ens informava el 1854 de les dimensions del complex palatí d'Ataülf
Uns comentaris (imatge superior) de l'historiador i epigrafista català Andreu Avel·lí Pi i Arimon (Barcelona, 1793), extrets del seu llibre titulat Barcelona; antiqua y moderne: ó descripción é historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros dias, Volum 1, publicat l'any 1854, ens aporten algunes dades més sobre les dimensions i la situació exacta de l'antic i enderrocat Palau Reial del rei Ataülf de Barcelona. Com hem vist en un article anterior, els testimonis i les restes arqueològiques semblen confirmar que estaria situat a sota la zona de l'actual Placeta de Sant Iu i s'estendria envers la zona de l'actual Saló del Tinell del Palau Reial de la Plaça del Rei de Barcelona.
Tanmateix Pi i Arimon ens amplia aquesta imatge i ens dóna més detalls. L'investigador barceloní ens explica que el Palau Reial d'Ataülf tenia unes dimensions més imponents del que ens pensàvem atès que fou el major i més antic palau que va tenir Barcelona. I nosaltres podem afegir també que fou la cort reial goda més antiga de la península ibèrica i la que dóna inici a les nissagues reials catalana i hispana peninsulars. De fet, recordem que Ataülf va establir la capital de les Hispànies visigodes a Barcelona, com és sabut.
L'historiador català Pi i Arimon ens recorda al seu llibre que el rei Alfons I de Catalunya, el Cast, va onsagrar aquest insigne edifici, l'any 1173 dC, com a Palau Major, malgrat que és evident que, de facto, ja ho havia fet el mateix Ataülf, prop de mil anys abans. I també ens explica que el rei Joan I de Catalunya, dit El Caçador, l'any 1387, el va definir com a Nostri antiquioris palatii Barchinona, és a dir, el nostre palau antic de Barcelona. Martí l'humà també el va definir com Nostri majoris palatii civitatis Barcinonae, és a dir, el nostre major palau o palau principal de la ciutat de Barcelona.
Un pont i un palau amb mirador i jardins.
Andreu Avel·lí Pi i Arimon, a més, ens aporta que un antic pont de pedra, ja desaparegut, com el mateix edifici, comunicava l'antic Palau Reial d'Ataülf amb la Catedral de Barcelona. Imaginem que l'historiador, en aquest punt, ens parla de l'actual Catedral, no pas de la Catedral arriana que hi devia haver en temps d'Ataülf, i per tant, esta fent referència a un pont construït ja en temps dels Comtes-Reis catalans. En tot cas, ens explica que el pont comunicava els dos edificis pel costat de la porta que dona a la Placeta de Sant Iu, que és on nosaltres hem situat les restes arqueològiques de l'edifici que, en aquells temps, encara quedava en peu de l'antic i original Palau d'Ataülf.
En un altre fragment de la mateixa obra, Pi i Arimon ens detalla que l'entrada principal del Palau era a la Plaça del Rei, entre l'entrada a la Capella Reial i la sala dita del Borboll o Gorgoll, a la part superior de la graderia, per la qual avui es puja a l'església de Santa Clara. I també fa esment dels antics jardins del Palau, que s'estenien pels terrenys de la Plaça de l'Oli i part del carrer Bòria, als quals s'accedia, des de Palau, per l'arc del carrer de la Tapineria, que era ornamentat amb dos escuts d'armes reials.
Al damunt d'aquesta arcada se'ns concreta que hi havia un mirador que, pel fet d'estar l'edifici en un dels punts més alts del centre de Barcelona, el cim del mont Tàber, gaudia de bones vistes. Pi i Arimon, a més, ens diu que el Palau Reial d'Ataülf era robust pel fet de limitar, en part, amb la muralla de la ciutat, i que, en definitiva, l'edifici era palau i fortalesa al mateix temps, atès que també gaudia de totes les comoditats pròpies d'una seu reial de l'època.
Un complex palatí de grans dimensions
Pi i Arimon, a més, ens concreta les dimensions de l'antic complex palatí reial d'Ataülf. Ens diu que s'estenia per la zona on actualment hi ha l'església de Santa Clara i la capella de Santa Àgueda (o Santa Àgata, com li diuen avui), des d'on es prolongava fins la zona que després va ocupar l'edifici de la Inquisició i envers l'actual carrer de la Tapineria. Finalment, ens precisa que l'edifici era adherit, en un dels seus angles, per la part de la baixada de la Canonja, a un dels Hospitals titulat de la Santa Creu i de Santa Eulàlia. Tot plegat encaixa prou bé amb el testimoni de l'historiador Antoni Bofarull, que ja varem analitzar en un altre article, i que especificava que:
"La part més antiga del primitiu palau, i que és la que ha desaparegut, formava un cos quasi quadrat, amb pati en el centre i claustre al seu voltant, rematant per la part de la Canonja, per l'Hospital de Santa Eulàlia, que fundà Ramon Berenguer I, i al qual tenien costum de visitar certs dies de la setmana diversos reis d'Aragó amb l'objecte de rentar els peus als pobres, donant així prova de la seva fe i caritat".
També les indicacions de J. M. Martí Bonet, Canonge conservador de la Catedral de Barcelona, en un article de La Vanguardia (26/7/2013), ens confirmen que a la zona on avui hi ha l'actual catedral i a les zones del voltant, antany hi havia un complex que tenia diversos sectors: el dedicat al culte, el corresponent a la caritat, a la Canonja, el destinat a l'hospital de Santa Eulàlia, i el sector per a la cultura i esbarjo (en el claustre i trifori de la catedral).
I ens especifica que "la zona de la caritat - al costat esquerra de la catedral - tenia l'hospital de Santa Eulàlia i el menjador per a més de cent pobres. Era la Pia Almoina, dins l'anomenada Canonja, que servia d'habitacle per alguns canonges i servidors de la catedral (edifici annex a l'hospital)."
Mapa de la zona que ocupava el complex palatí d'Ataülf (en vermell) amb els seus jardins (en verd) segons Pi i Arimon.
En tot cas, com hem vist, el testimoni de Pi i Arimon ens amplia bastant les dimensions del comple palatí d'Ataülf i ens acosta a una estructura de grans dimensions que hem intentat traçar, de manera aproximada en aquest mapa. Les línies en vermell delimitarien la zona del complex palatí, amb les seves estructures de govern, culte i mirador i les línies en verd les dels jardins que s'estenien a la zona de la Plaça de l'Oli i la zona del Carrer Bòria. Anirem veient per altres testimonis si aquesta hipòtesi va prenent força.
Els coneixements d'Avel·lí Pi i Arimon
No sabem de quines fonts es nodreix Pi i Arimon per establir amb tan detall els límits del complex palatí d'Ataülf. Tanmateix, sabem que disposava d'informació rellevant, atès que va ser l'expert que va determinar els límits de la muralla romana de Barcelona, amb l'ajuda de Serafí de Soto, comte de Clonard, i els arquitectes José Oriol y Beruadet i Josep Oriol Mestres, nomenats per la Junta de Comerç, que a instàncies de Josep Marià de Cabanes, es prestà a col·laborar en l'empresa.
Degut al lamentable estat d'abandonament de l'Arxiu Municipal de Barcelona s'oferí a Pi i Arimon i al seu amic i regidor de l'ajuntament, Pablo Soler i Trens, el 22 d'abril de 1834, l'encarregar-se d'ordenar-lo. El cos municipal instituí una “Comissió de Restauració de l'Arxiu”, composta pels regidors Soler, el Marqués de Llió i José Maria de Llinás, a la qual fou agregat Pi.
Els coneixements d'Avel·lí Pi i Arimon
No sabem de quines fonts es nodreix Pi i Arimon per establir amb tan detall els límits del complex palatí d'Ataülf. Tanmateix, sabem que disposava d'informació rellevant, atès que va ser l'expert que va determinar els límits de la muralla romana de Barcelona, amb l'ajuda de Serafí de Soto, comte de Clonard, i els arquitectes José Oriol y Beruadet i Josep Oriol Mestres, nomenats per la Junta de Comerç, que a instàncies de Josep Marià de Cabanes, es prestà a col·laborar en l'empresa.
Degut al lamentable estat d'abandonament de l'Arxiu Municipal de Barcelona s'oferí a Pi i Arimon i al seu amic i regidor de l'ajuntament, Pablo Soler i Trens, el 22 d'abril de 1834, l'encarregar-se d'ordenar-lo. El cos municipal instituí una “Comissió de Restauració de l'Arxiu”, composta pels regidors Soler, el Marqués de Llió i José Maria de Llinás, a la qual fou agregat Pi.
Altres articles relacionats:
. #cat #gots
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada