El Palau Reial d'Ataülf és sota la Plaça de Sant Iu i el Saló del Tinell de Barcelona

Estàtua romàntica que representa al rei Ataülf.

En un article anterior ja varem veure la relació directa i fundacional que el rei got Ataülf va tenir amb la ciutat de Barcelona i, molt probablement, amb la Catalunya ancestral, tan vinculada amb el poble dels Catalauni. Recordem que Ataülf , després d'esposar-se a Narbona amb Gal·la Placídia, filla de l'emperador romà Teodosi I, ens diuen que entra a Barcelona i hi estableix la seva Cort.

En aquesta ocasió, ens proposem intentar esbrinar l'emplaçament local d'aquest antic Palau Reial, el més antic i principal de tota la nissaga monàrquica catalana i hispana.

Ataulf s'estableix a Barcelona

El primer que cal certificar és si alguna font documental contemporània ens indica que realment el rei Ataúlf estableix la seva cort a Barcelona, perquè això certificaria que tenia un palau reial en aquesta ciutat. I malgrat que no n'hem trobat de contemporànies que certifiquin que tenia un palau, si que n'hi ha algunes que ens asseguren la seva estada a Barcelona.

Hi ha diverses fonts del segle V dC que ens parlen de l'arribada d'Ataúlf. Per començar tenim el testimoni de l'historiador romà Jordanes o Iordanes, a la seva obra De origine actibusque Getarum, on ens diu el següent (imatge inferior):

Text: "Confirmato ergo Gothus regno in Gallis Spanorum casu coepit dolere, eosque deliberans a Vandalorum incursibus eripere, suas opes Barcilona cum certis fidelibus derelictas plebeque inbelle, interiores Spanias introibit, ubi saepe cum Vandalis decertans tertio anno, postquam Gallias Spaniasque domuisset, occubuit gladio ilia perforata Euervulfi, de cuius solitus erat ridere statura. Post cuius mortem Segericus rex constituitur, sed et ipse suorum fraude peremptus ocius regnum cum vita reliquid."

Traducció: "Confirmat així el seu regne als gots de les Gàl·lies Hispanes, va compadir-se Ataúlf de l'estat miserable dels hispans, i determinat a lliurar-los de les incursions dels vàndals, marxa a Barcilona (Barcelona), portant-se alguns vassalls escollits i part del poble desarmat: va entrar ben a l'interior de les Hispànies, on batallant diverses vegades amb els vàndals, va morir al tercer any, després d'haver domat le Gàl·lies i les Hispànies." 

Aquesta font només insinua que Ataülf s'estableix a Barcelona i mai parla de cap cort ni cap palau. Tot i així, els historiadors han acordat que devia tenir una cort a la ciutat, des d'on dirigia la seva operació colonitzadora a les Hispànies. Si un rei s'estableix a ciutat amb el seu seguici, és natural pensar que ho fa en un palau o que mana construir-ne un.

També, en una altra font contemporània, en aquest cas de l'historiador galaico-romà Idaci (395 - 468 dC), trobem confirmada aquesta arribada de l'emperador got a la ciutat comtal pel fet que hi és mort (imatge inferior):

Traducció: "Obligat pel patrici Constanci, per tal que, deixada Narbona, es traslladés a les Hispànies, [Ataülf] és mort a Barcinonam (Barcelona), per un got, enmig de converses familiars (o domèstiques)".

En el mateix sentit (imatge inferior), l'historiador aquitano-romà Sulpici Sever (Sulpitius Severus), del segle IV dC, al seu Chronicó, ens aporta proves documentals del s. V dC sobre l'entrada d'Ataülf a Barcelona pel fet que informa de la seva mort.

Text: "Occiso Ataulfo apud Barcinonam Valia regnat Gothis..."
Traducció: "Després de la mort d'Ataúlf a Barcelona, Valia regna entre els gots ..."

Altra vegada se'ns confirma que es trasllada a les Hispànies, si bé només se'ns diu que mor a Barcelona. Els historiadors han deduït que si mor a Barcelona, per una discussió domèstica, és que hi devia viure i, per tant, que hi devia tenir un palau.

Hi ha més fonts contemporànies que fan referència a aquesta estada d'Ataülf i Gal·la Placídia a Barcelona. Però ja veiem prou demostrat que el rei Ataülf vivia a Barcelona i que, com és lògic, hi devia establir Cort i Palau. Anem ara a veure si ha quedat, a la memòria popular de la ciutat de Barcelona, alguna pista d'on podia estar situat l'edifici reial del got Ataülf.

Memòria popular del Palau Reial d'Ataulf de Barcelona

Fragment del llibre Narcís Feliu de la Penya on es parla del Palau d'Ataülf.

Text de la imatge superior: "Entró pues Ataulpho en Francia, y por su gusto, o porque le llamassen los Españoles llegó à España: Entró por los Pirineos, ocupó Cataluña, dividió España, y Francia en dos Provincias: de España Barcelona, nombrò Cabeça, Metropoli y su Corte à Barcelona, y de Francia eligió Cabeça a Tolosa o Narbona. En Barcelona su Corte dió principio, o fabricó el Real Palacio, que lo ha sido de tan Ilutres Magnanimos, y Catolicos Príncipes. Fundó y dilató la Corona Gótica por toda España por sus sucessores."

Aquest fragment del llibre de l'economista i advocat Narcís Feliu de la Penya i Farell, titulat Annales de Cataluña, Volum 1, de l'any 1709, és un exemple de les nombroses referències existents als segles XVII i XVIII sobre l'existència del Palau que el rei Ataülf estableix com a Cort a Barcelona, ciutat que passa a ser la capital del seu regne hispànic, i que aquest Palau Reial és el mateix que faran servir els posteriors monarques catalans. Narcís Feliu insinua que tota la línia gòtica de la monarquia catalana i espanyola prové d'Ataülf, amb l'expressió "Corona Gótica por toda España".

En tot cas, aquest Palau Reial que ens suggereix Narcís Feliu, és fundat pel rei Ataülf al segle VdC, i els historiadors actuals no el saben situar enlloc i ha quedat com si mai hagués existit. O bé, un altres experts, ens suggereixen que fou l'actual Capella Reial de Santa Àgata de Barcelona, per considerar aquest l'edifici més antic de la Plaça del Rei. Altres entesos, finalment, assenyalen l'actual Palau Reial, directament, com un vestigi de l'antic Palau d'Ataülf.

Respecte a la Capella Reial de Santa Àgata, és evident que el temple, situat també a la Plaça del Rei, al centre del barri Gòtic barceloní, no pot ser el Palau d'Ataülf, pel fet que fou bastit l'any 1302 dC i no pas al segle V dC. Per tant, queda descartada.

Respecte al Palau Reial o Palau Reial Major de Barcelona, tres quarts del mateix, pel fet que el seu nucli més antic a l'actualitat seria el Saló del Tinell, que fou fet construir pel rei Pere el Cerimoniós, entre els anys 1359 i 1362, al mestre d'obres Guillem Carbonell. Ambdós edificis queden molt lluny de la data de fundació del Palau Reial d'Ataulf, el 415 dC, aproximadament.

Imatge de la Capella de Santa Àgata, que no pensem que sigui l'edifici de l'antic Palau Reial d'Ataülf.

Tanmateix, al llibre titulat Real Capilla de Barcelona, la mayor y mas principal de los Reynos de la Corona de Aragon..., del 1698, descrita per Manuel Marià Ribera, prior de Barcelona (imatge inferior), tenim una altra referència a l'existència en temps pretèrits del Palau Reial del rei got Ataülf:

"Y es de tanta antiguedad, que la tiene, desde que Ataulfo, el primer Rey de los Godos eligiò a dicha Ciudad por su Silla, y Corte Real; sin que quede rastro que dè indicios de otro Palacio, que lo fuesse en Barcelona de los Señores Reyes Godos,...". 

I Manuel Marià Ribera ens reconeix, amb cert desconcert, que ha de ser aquesta capella de Santa Àgata mateixa o bé el Saló del Tinell, atès que no queda cap altre palau antic a Barcelona que es pugui relacionar amb els Reis Gots.

Trobem, per tant, com si a la memòria popular barcelonina hagués quedat constància que els reis gots tenien seu reial al mateix emplaçament que, posteriorment, farà servei als reis catalans, però s'hagués perdut el record del seu emplaçament exacte.

Al fragment de Narcís Feliu de la Penya, ja hem vist que així ens ho confirmava:

"En Barcelona su Corte dió principio, o fabricó el Real Palacio, que lo ha sido de tan Ilutres Magnanimos, y Catolicos Príncipes."

Si la Capella Reial de Santa Àgata o el Saló del Tinell no poden ser l'edificació del Palau Reial d'Ataülf, aleshores, hi hauria d'haver, per alguna banda, les restes d'un Palau més antic, potser en aquest mateix emplaçament de la Plaça del Rei o a rodalies. Hauria de ser un edifici ancestral, les runes del qual no hagin estat detectades.

Memòria popular de l'antic Palau Reial d'Ataülf

Josep Puiggarí, al seu llibre titulat Garlanda de joyells: estudis é impressions de Barcelona monumental, del 1879, (imatge següent) ja ens aporta alguna dada més concreta. L'historiador català ens informa que la creença popular barcelonina situava el dit antic Palau Reial d'Ataülf a la zona que inclou la Plaça de l'Àngel i la Baixada de la Llet (actual Baixada de la Llibreria), és a dir, a uns pocs metres de la Plaça del Rei.

Ens parla també del record de l'existència, en aquesta àrea, d'unes runes d'aspecte grandiós, amb gruixuts murs. D'un edifici que van servir de presó i que Puiggarí relaciona amb la cort d'Ataulf:

Fragment del llibre de Josep Puiggarí

Per la seva banda, l'historiador català Andreu Avel·lí Pi i Arimon, al seu llibre Barcelona; antiqua y moderne: ó descripción é historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros dias, Volum 1, de l'any 1854, ens aporta més dades. Si bé no ens indica la ubicació del Palau, ens detalla la data de la mort del rei Ataúlf en aquesta seva cort de Barcelona, sense especificar-nos la seva precisa font: hi morí d'una punyalada, a finals d'agost o principis de setembre de l'any 415 dC. 

També ens recorda que al mateix Palau barceloní, la reina Clotilde va patir les ofenses del rei got Amalaric del qual, sospitosament, tampoc se sap on va néixer però sí que va morir a la ciutat comtal, l'any 531 dC. El seu successor, el rei Teudi, també va governar i va morir assassinat en aquest palau got de Barcelona. 

Però serà el testimoni de l'historiador de Reus, Antoni de Bofarull i de Brocà, qui ens aportarà la llum en aquest misteri. Al seu llibre, del 1855, titulat Guia Cicerone de Barcelona, ens explica que l'edifici que entre els anys 1396 i 1405 ja rebia el nom de Palau Major dels Reis d'Aragó, és en realitat una "re-edificació del que abans ocupaven ja, al mateix emplaçament, i amb el mateix nom, els antics reis gots, dels quals la ciutat de Barcelona era seu i cort". 

Per tant, Bofarull ja ens parla, molt concretament, de la memòria d'un palau anterior, pertanyent als reis gots, amb el mateix nom i en el mateix emplaçament que l'actual Palau Reial Major de la Plaça del Rei. Es a dir, que s'estaria referint l'antic Palau d'Ataulf.

Bofarull ens indica, a més, que la part més antiga de l'actual Palau Reial Major, ja desapareguda, va passar a mans dels inquisidors, a instàncies de Raimon de Penyafort i per mandat del rei Jaume I, que els va donar permís per a habitar-la, mentre ell fos de conquesta. I també ens diu que aquesta part més antiga "va ser destruïda en èpoques variades, de tal manera que les restes del conjunt de l'obra es redueixen a la Capella Reial, que és lo més antic actualment, al Saló dels Ambaixadors, que és l'església actual de Santa Clara, més moderna, i al quart nou o monestir, que és obra del segle XVI". 

I en aquest punt ens detalla que "una de les portes de l'antic palau és la que es divisa encara a l'extrem de l'escalinata semicircular d'una banda de la façana", atès que a través d'ella s'accedia a tres paratges diferents: "a la capella, a l'interior del palau i al saló".

Bofarull afegeix que, a part de la Sala del Tinell, hi devia haver altres estances espaioses a l'antic palau, "essent reis de tanta grandesa els que l'habitaven", ocupant "un lloc preferent entre les demés estances, la Cambra Sobirana i la Sala dels Paraments".

Actual aspecte de la Plaça del Rei de Barcelona, amb les escalinates que duen al Palau Reial Major.

Excavacions a la Plaça del Rei del 1935, amb una vista de les runes del subsòl.

Fotografia del 1889 de la Plaça del Rei, amb el convent de Santa Clara a l'esquerra i el Palau Reial Major al fons.

L'historiador de Reus, molt prolífic en informació, també ens aporta que la primera modificació fou feta, "en temps dels comtes sobirans" catalans, amb motiu de l'engrandiment de la ciutat fora dels murs romans. A més, Bofarull indica que "respecte de la Capella Reial (...) la va fundar Ataülf per complaure a la seva muller Gal·la Placídia, que era catòlica". 

Més concretament, de l'edifici previ a l'actual Palau Reial, que ha de ser el Palau d'Ataülf, ens diu:

"La part més antiga del primitiu palau, i que és la que ha desaparegut, formava un cos quasi quadrat, amb pati en el centre i claustre al seu voltant, rematant per la part de la Canonja, per l'Hospital de Santa Eulàlia, que fundà Ramon Berenguer I, i al qual tenien costum de visitar certs dies de la setmana diversos reis d'Aragó amb l'objecte de rentar els peus als pobres, donant així prova de la seva fe i caritat".

Aquestes dades ja són més concises. Bofarull ens parla d'un domus o casalot quadrat que hi havia a la zona d'un antic Hospital de Santa Eulàlia i una Canonja. Tenim dos punts de referència concrets. Tanmateix, on eren situats realment aquest hospital i aquesta canonja?

Segons ens explica J. M. Martí Bonet, Canonge conservador de la Catedral de Barcelona, en un article a La Vanguardia (26/7/2013), hi havia a la zona on avui hi ha l'actual catedral i a les zones del voltant un complex que  tenia diversos sectors: el dedicat al culte, el corresponent a la caritat, a la Canonja, el destinat a l'hospital de Santa Eulàlia, i el sector per a la cultura i esbarjo (en el claustre i trifori de la catedral). I ens especifica el següent: 

"la zona de la caritat - al costat esquerra de la catedral - tenia l'hospital de Santa Eulàlia i el menjador per a més de cent pobres. Era la Pia Almoina, dins l'anomenada Canonja, que servia d'habitacle per alguns canonges i servidors de la catedral (edifici annex a l'hospital)."

Per tant, queda clar, segons les indicacions de Bofarull i Martí Bonet, que seria en aquesta zona compresa entre l'actual Catedral de Barcelona i la Plaça Reial que caldria cercar les restes de l'antic Palau Reial d'Ataülf a Barcelona.

Possibles evidències arqueològiques de l'antic Palau del rei Ataülf .

Es possible trobar algun rastre físic de la seva existència?

Cercant entre les prospeccions arqueològiques que s'han fet en aquests paranys, trobem l'informe titulat Memòria d'excavació de la Capella Reial de Santa Àgata, on en un apartat, signat per l'arqueòleg de la Generalitat de Catalunya, Eduard Riu i Barrera, del 1989, se'ns indica el següent: 

"Sense cronologia segura, però datable a l'época post-imperial o visigòtica, es situa l'ocupació de la meitat nord-oest de l'esmentada ínsula per un conjunt de grans edificis. A l'angle de ponent, s'aixeca un casal modulat en diversos cossos, sota de l'actual Placeta de Sant Iu, i que erròniament ha estat identificat amb el primitiu palau episcopal. 

La resta de l'espai, entre aquest casal i la muralla on es situa avui en dia la fàbrica del Palau Reial Major, va ser ocupat per una altra construcció monumental, si bé d'aquesta es desconeixen les característiques a l'haver estat destruïda totalment per les obres d'adequació museogràfica de les sales situades sota del Saló del Tinell. Tant l'edifici sota de la Plaça de Sant Iu, com el de sota del Tinell, configurarien una primitiva àrea palatina que serviria de residència a les autoritats de govern fins que tot el sector fou remodelat durant el segle XI dC."

Per tant, ja tenim aquí algunes evidències físiques molt interessants. Segons ens explica Eduard Riu i Barrera, quan es fa una prospecció arqueològica a la zona on la memòria popular ens adverteix que hi ha el Palau Reial d'Ataülf, resulta que els arqueòlegs de la Generalitat hi troben una primitiva àrea palatina, sota la Placeta de Sant Iu, i que s'estén envers l'actual Palau Reial Major, que podria haver servit de residència a les autoritats de govern visigòtiques fins que tot el sector fou remodelat, durant el segle XI dC.

Podria ser, molt raonablement, que les restes de l'antic palau del rei Ataülf, del segle VdC, la que fou la primera cort dels reis gots a Catalunya i a tota la península, fos aquest monumental complex palatí visigòtic que ha quedat soterrat i en runes sota la Placeta de Sant Iu, a causa d'unes maldestres (o malintencionades) obres realitzades per l'administració. I avui resta allí, completament oblidat.

 Imatge de la Placeta de Sant Iu a l'actualitat, probable emplaçament del Palau Reial d'Ataulf a Barcelona.

Vegem si trobem alguna informació més del malaguanyat Palau Reial fundacional a l'informe dels arqueòlegs:

"Fou durant el s. XI dC que tota la zona nord de la ciutat va sofrir una reestructuració molt important. La primitiva basílica es va aterrar per edificar un nou temple romànic en un altre emplaçament que coincideix amb el de l'actual catedral gòtica. De la mateixa manera, el conjunt palatí es va refer en part, deixant el casal de la Plaça de Sant Iu sense afectar. En canvi, la construcció situada al lloc del Tinell va ser enderrocada del tot, i per damunt s'aixecà un edifici de nova planta destinat a palau comtal." 

Sembla ser que els treballs de camp confirmen que l'edifici que podria haver estat el Palau d'Ataülf es va dividir en dues parts: d'una banda, el casal situat a l'actual la Plaça Sant Iu fou mantingut fins a la destrossa moderna definitiva per part de les obres l'administració, mentre que, d'altra banda, la part de l'antic Palau que hi havia a la zona de l'actual Palau del Tinell va ser completament arranada ja al segle XI dC.

Hem aprofitat el mapa de les memòries (imatge inferior) de l'excavació de la Generalitat de Catalunya per assenyalar, en vermell, on estan situades part de les restes soterrades de l'antic Palau Reial d'Ataülf. Però cal advetir que el complex palatí d'Ataülf, segons algunes descripcions, podia ser més extens.

Mapa on s'assenyala en vermell les restes soterrades trobades del possible emplaçament del Palau Reial d'Ataülf.

Tenim alguna evidència més?

Hi ha un altre oportú estudi arqueològic a la zona, publicat per la directora del projecte d’investigació i conservadora del conjunt monumental de la Plaça del Rei del Museu d’Història de Barcelona, Julia Beltrán de Heredia, i Immaculada Lorés Otzet, titulat La catedral romànica de Barcelona: revisió de les dades arqueològiques i de l’escultura 2005, que trobem als Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona (Ajuntament de Barcelona). 

En aquest informe, que explica les conclusions de la inspecció al subsòl de l'actual catedral, es confirma l'existència de l'estructura palatina i s'evidencia "una continuïtat en la localització de les estructures palatines des del segle VI dC fins al 1542, data en què Carles I cedeix l’antic palau reial a la Reial Audiència." 

Es a dir, que l'estudi indica que les restes demostren que, malgrat els enderrocs i les reedificacions, el nucli palatí sempre ha estat en aquesta zona, al nostre parer, ja des de temps d'Ataülf, al segle IV dC, i fins el 1542. 

En aquest altre mapa (imatge inferior) podem veure la zona que els arqueòlegs creuen que ocupava la basilica i el baptisteri (en verd) i el domus residencial, que per a nosaltres podria formar part del complex palatí d'Ataülf (en taronja), al segle IV dC.

Basilica i baptisteri (en verd) i el domus arqueològic, que podria ser l'estructura del Palau Reial d'Ataülf (en taronja), s.V dC.

Si mirem l'edifici acolorit en taronja a l'informe (imatge superior), que imaginem és una suposició de es arqueòlogues del que hi podria haver hagut, i recordem el que Bofarull ens explicava a la seva publicació del 1855, que "la part més antiga del primitiu Palau, i que és la que ha desaparegut, formava un cos quasi quadrat, amb pati en el centre i claustre al seu voltant", ens adonarem que estem parlant de la mateixa estructura i que l'historiador de Reus ja ens havia descobert. La coincidència és sorprenent.

L'estudi, a més, ens diu: "al segle VI, el procés d’ampliació i monumentalització que es va dur a terme al grup episcopal va tenir molt a veure amb la condició de capitalitat de la ciutat –Barcino fou triada pels visigots, durant un període breu, com a 'sedes regia' – i amb la celebració dels Concilis de Barcelona els anys 540 i 599. A la segona meitat del segle VI dC es va posar en marxa un ambiciós pla d’obres. 

En aquesta reforma es va aixecar un nou palau episcopal, construït sobre els nivells d'arrasament de l’anterior, i una església episcopal en planta de creu aixecada ex nouo, al voltant de la qual es va configurar una àrea funerària privilegiada. (...) També a la segona meitat del segle VI dC la construcció d’un edifici àulic al barri episcopal, relacionat amb el govern de la ciutat durant el període visigot i on, molt probablement, s’hi ubicaria la residència del comes civitatis o comte de la ciutat, va marcar l’inici d’una configuració topogràfica del centre politico-religiós de la ciutat, que es consolidaria com a centre de poder."

Per tant, i per tot plegat, segons el nostre parer, que potser no coincideix amb el de les arqueòlogues que van realitzar l'estudi, hi ha prou evidències físiques per afirmar l'existència d'un complex governamental, amb residències i palaus que descriuen a la perfecció el que devia ser el Palau i la Cort del rei Ataülf i de la reina-emperadriu Gal·la Placídia a Barcelona, del segle V dC. La primera seu de la nissaga comtal, reial, imperial catalana i hispana i que va ser ampliada, retocada, enderrocada i reconstruïda al llarg dels segles posteriors.

 Estructura arqueològica sota la plaça Sant Iu de Barcelona, que podria pertànyer al Palau Reial d'Ataülf.

Finalment, l'estudi arqueològic conclou que, posteriorment, "durant el període carolingi, el barri episcopal serà de nou profundament transformat. El bisbe, que actuava també com a funcionari reial, es va convertir en un instrument de la política d’unificació. Destaca el bisbe Frodoí, proposat pel rei Carles el Calb per implantar la litúrgia romana o carolíngia i eradicar el culte local visigot. Se sap que en aquests temps es van dur a terme obres a la catedral, i els estudis arqueològics han posat en relleu l’existència d’un nou palau comtal." (Beltrán de Heredia, Nicolau, 1999). 

"Els comtes francs van fixar la seva residència a l’indret on hi havia hagut la residència del poder civil durant el període visigot, encarnat en la figura del comes civitatis. De fet, l’antic edifici va ser remodelat i ampliat per convertir-se en la nova residència comtal. Comte i bisbe van ocupar i compartir el mateix espai urbà, el quadrant nord-est de la ciutat, el qual es va confirmar definitivament com el centre de poder, i seguiria com a tal amb la consolidació de la Corona d’Aragó, tot un exemple de continuïtat (Beltrán de Heredia, a premsa)."

En resum, que el Palau Reial d'Ataulf i el complex palatí de Cort i anexe a l'espai religiós, com ja sabem, va ser utilitzat pels reis visigots que el varen succeir. I que, en arribar els francs, també varen instituir la seva cort en aquest emplaçament. I així va ser, com ens diuen els historiadors d'entre els segles XV i XIX dC, malgrat les reformes i enderrocaments que el palau va tenir, fins al 1542. Per tant, si tot el que hem dit és encertat, l'actual Palau Reial Major de Barcelona, antiga seu i cort dels Reis de Catalunya, seria la continuïtat natural de l'antic i fundacional Palau Reial del rei got, i possiblement catalauni, Ataülf i al seva muller, la reina i emperadriu romana Gal·la Placídia.

Tanmateix, l'equip arqueològic de la ciutat sembla que ha optat per considerar aquestes restes palatines com un Palau episcopal, i no les associa a la cort del rei Ataülf. Així, ens diuen: 

"Les estructures del gran espai residencial sota el carrer dels Comtes de Barcelona, que s’havia considerat que pertanyien a un palau visigot i, més tard, a un edifici dels segles IX-XI, correspondrien al palau del bisbe, situat entre la basílica catedral i l’església cruciforme."

Tot i que després, com no encaixen gaire les coses, la hipòtesi dels arqueòlegs va incorporar altres elements: és el cas del Palau del comes civitates, que creuen que s’hauria situat vora la muralla, com s'explica a la publicació de l'Ajuntament titulada Barcelona a l'antiguitat tardana.El cristianisme, els visigots i la ciutat. Nosaltres no ho veiem així, perquè les fonts històriques ens diuen altra cosa. Creiem que el Palau del rei Ataülf va ocupar la zona que va de la plaça Sant Iu a l'actual Saló del Tinell, i potser més espai envers la zona de l'actual catedral.

Arribats aquí, està clar que cal preguntar-se: Qui va edificar el palau visigot? 

No tenim prou dades per poder discernir si el palau fou manat edificar pel mateix rei Ataülf i després l'edifici va quedar en mans del bisbe arrià, en desmantellar-se la cort de Barcelona, a causa de les invasions, tot i que ho veiem molt plausible. I tampoc descartem que fos a l'inrevés, i que el rei Ataülf s'establís al complex palatí del bisbe arrià a Barcelona, atès que el monarca professava aquesta religió. El que sí constatem i veiem cert és que el complex palatí que hi ha solta la Placeta de Sant Iu i que s'esten a la zona de l'actual Saló del Tinell i, possiblement, a la zona que ocupa l'actual catedral de Barcelona, fou la seu de la cort i palau del rei Ataülf i de l'emperadriu Gal·la Placídia a Barcelona.

El complex palatí del rei Ataülf: la zona de poder i culte arriana de Barcelona

El Palau Reial del rei Ataülf, igual que la zona de culte anexa s'ha d'entendre com un complex d'edificis des d'on s'exercia el poder política, militar i religiós de tota la península ibèrica en temps dels gots, atès que podem considerar que Barcelona era la capital de tota la Hispània gòtica, i potser de tota la Gòtia, en temps d'Ataülf. Es aquesta que diem la zona compresa entre l'actual catedral de Barcelona i la Plaça del Rei.

Al mapa següent l'hem senyalat amb color vermell.

Mapa de les dues zones religioses i de poder a Barcelona: l'arriana (vermell) i la catòlica (verd).

Però, tal i com ens adverteix l'investigador Francesc Garrido al seu interessant article L’església i catedral visigoda de Sant Just i Pastor esmentada com ‘St. Iuste’, l’any 2013 Julia Beltrán de Heredia va publicar la hipòtesi d’una doble seu episcopal a Barcelona de l’inici de l’època visigoda. El bisbe arrià s’hauria aposentat al complex episcopal existent, i s’hauria format un segon grup episcopal, catòlic, a la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor.

Per tant, ens diuen que hi havia un segon nucli de poder i culte a Barcelona que s'anà consolidant amb el pas dels segles: la zona catòlica, que es situaria a l'entorn de l'església de Sant Just i Pastor de Barcelona, el temple catòlic més antiga de la ciutat. Hem assenyalat al mapa aquest segon complex, el catòlic, amb un requadre de color verd (imatge anterior).

També la periodista Sílvia Angulo ens ho explica en un article seu publicat a La Vanguardia del 17 de gener 2013, on explica les darreres descobertes de l'equip arqueològic de l'Ajuntament de Barcelona a les excavacions de l'església de Sant Just i Pastor de Barcelona:

"Barcelona va ser en l'època visigòtica un centre de poder. Era la ciutat dels bisbes. Juntament amb Ravenna, a Itàlia, era l'única amb dos palaus episcopals durant l'època tardoantiga."

I afegeix:

(...) "Fins ara els historiadors locals sempre van pensar que l'únic edifici d'aquestes característiques, i preparat per donar baptisme als fidels, es trobava ubicat sota la catedral. Ara saben que l'arribada dels visigots va suposar que aquest gran palau episcopal [situat a la zona de la Catedral de Barcelona] es dediqués a la pràctica de l'arrianisme, una branca heretge del cristianisme, i el situat a Sant Just i Pastor, que funcionaria també com a catedral i es destinaria al culte dels catòlics.

Aquest descobriment reescriu la història de la Barcelona visigòtica i cristiana i demostra que en aquells moments l'arrianisme i el catolicisme van conviure a la mateixa ciutat en "pau i harmonia". També revela la importància de Barcelona, una ciutat que amb prou feines superava les deu hectàrees però que tenia dos bisbes. Sobretot, si es té en compte la importància d'aquesta figura eclesial en aquella època, i també en les posteriors, que exercia un poder i un paper que anava més enllà del terreny espiritual."

Tanmateix, en aquest mateix article s'adverteix que el veritable centre de poder i religiós en temps d'Ataülf era a la zona arriana, és a dir a la zona compresa entre l'actua catedral de Barcelona i la Plaça del Rei: 

"Per entendre la importància d'aquesta troballa, els historiadors es remunten a l'entrada dels visigots a Barcelona, l'any 415, quan Ataülf i Gal·la Placídia es van afincar a la ciutat, on van establir una dualitat de culte. Els visigots arrians van ocupar el palau episcopal situat on ara és la catedral i van potenciar-ne el creixement, que va arribar a ocupar 4.000 m2, una quarta part de la ciutat. Aquest fet s'intuïa a través d'alguns documents i es demostra ara mitjançant els vestigis de Sants Just i Pastor."

Es evident que aquest Palau Episcopal que diuen els arqueòlegs que va ocupar Ataülf és el Palau o la zona annexa al Palau que hem cercat i trobat, lligat a l'antiga basílica arriana, que ens diuen que hi ha sota l'actual Catedral de Barcelona, i les runes del qual, encara avui, s'estenen des de la Placeta de Sant Iu fins a la Plaça del Rei, a sota mateix de l'actual Saló del Tinell.

Ens diuen també que la dualitat religiosa es va mantenir durant molts anys. Els arrians no creien en la Santíssima Trinitat. No va ser fins a l'any 589 dC (s. VI dC), en el tercer concili, que ens diuen que va tenir lloc a Toledo, quan Recared va abjurar de l'arrianisme i es va convertir al catolicisme.

Un palau per a tota una nissaga de reis gots a Catalunya.

També ens diuen els acadèmics, i així ho recull en Francesc Garrido al seu article, que en aquest històric Palau Reial d'Ataülf, el rei visigot Euric va controlar la península ibèrica mantenint la capital a Barcelona. I és reconegut que el rei visigot Teudis va sortir del Palau Reial de Barcelona quan va conquerir la ciutat de Ceuta. A més, també hi ha documentat que el rei visigot Wamba va ser coronat pel Bisbe Quirze de Barcinona, ens diuen que a Toledo. I finalment, se'ns diu que a l’església de Sant Just i Pastor hi ha una làpida sepulcral amb el nom de Witiza. Aquesta làpida es correspondria amb la tomba del rei visigot Witiza, que va ser exhumat de Toledo i traslladat per el seu fill Teudis, Dux de la Tarraconensis, a la ciutat de Barcelona.

El armorials de l'emperador Felip I de Catalunya reconeixen que la nissaga reial catalana prové d'Ataülf i Gal·la Placídia. 

Es per aquest motiu que no ens ha d'estranyar que el mateix emperador Felip I de Catalunya i II de Castella, en un armorial que se li dedica (imatge superior), titulat  Libro de armas y blasones de diversos linajes y retatos, tal i com explica l'investigador Enric Guillot (vegeu el vídeo), faci retrocedir el seu llinatge imperial i, per tant, el de la casa reial catalana i hispana, a través dels comtes i reis catalans, fins a Ataülf i l'emperariu Gal·la Placídia, a partir dels quals, i com diu l'armorial, "empiessan los condes de Cathalunia asta al rey M.G Don Philippe'". Es a dir, que amb Ataülf i Placídia, comença el llinatge reial que acabarà en la insigne figura del monarca Felip.

Com veiem, els historiadors i cronistes reials, en temps de Felip I, no tenien cap problema en associar els reis gots, sobirans dels catalauni, a la nissaga catalana. Ben diferent que els historiadors d'avui, que han optat per obviar vuit segles de la història de Catalunya, deslligant, de manera incomprensible, els catalauni i els seus reis gots dels catalans. 

Altres articles relacionats: 

· Era Ataülf un rei dels catalauni amb cort a Barcelona?

· La tomba del rei Ataülf és al Mont Tàber de Barcelona, segons Esteve Gilabert

· Era Ataülf un rei dels gals catalauni amb cort a Barcelona?

· Ataülf, Gal·la Placídia i la batalla dels Camps Catalàunics

· Pi i Arimon ens informava el 1854 de les dimensions del complex palatí d'Ataülf

. #cat #gots