La història usurpada

Un aspecte poc conegut de la història internacional del Monestir de Montserrat és la gestió per part dels seus monjos, durant més de dos segles, de l'Abadia d'Emaús, a Praga, que fou el principal centre benedictí del Regne de Bohèmia, actual Txèquia.  Concretament, els monjos de Montserrat s'hi van estar 244 anys, del 1636 fins al 1880, durant els quals van revifar una abadia que no acabava de funcionar, van acabar d'introduir el cristianisme benedictí al país, van refer i redecorar l'abadia amb estil barroc i van estendre l'advocació de la Mare de Déu de Montserrat al Regne de Bohèmia. [Imatge superior: Imatge aèria de l'Abadia benedictina d'Emaús, a Praga, Txèquia.] Els monjos de Montserrat són cridats a Praga per l'emperador romanogermànic Ferran III La construcció de l'Abadia d'Emaús de Praga i de la seva església van tenir lloc entre els anys 1348 i 1372. L'església fou dedicada a la Mare de Déu i als sants patrons eslaus i per aques

Com acostuma a passar amb els personatges històrics importants relacionats amb la nostra terra, les seves restes mortals desapareixen misteriosament sense que ningú sàpiga on paren. Per més rellevant que sigui el personatge, indefectiblement sempre es repeteix la mateixa història.  Un episodi més d'aquest fenòmen paranormal el tenim amb la tomba de l'emperador got Ataülf, de la qual, oficialment, se'n sap ben poca cosa. Coneixem amb tot detall el lloc precís on es va produir el seu assassinat, prop de la zona de l'actual Plaça del Rei de Barcelona, a les cavallerisses del seu nou palau. I també sabem la data, el 14 d'agost del 415 dC. Tanmateix, sembla que s'ha esborrat el lloc on reposen les restes del monarca.  Alguns  experts  justifiquen aquesta absència misteriosa pel fet que les cròniques no s'ocupaven dels enterraments dels reis visigots, que se succeeixen de manera seguida i sobtada a causa de les conxorxes i els assassinats de palau. Una afirmació b

L'historiador occità Francesc de Bellforest, del segle XVI, citant unes observacions de l'antic cronista llevantí Isidor de Sevilla (s. VI dC), ens explica que els gascons i els bascos són el mateix poble. Ho fa al seu llibre L’histoire universelle du monde , de l'any 1570.  No confondre aquí als bascos, (que parlen bascó o gascó occità) amb els euskeres o euskalduns (que parlen la llengua euskera). Concretament, en Bellforest ens diu al seu llibre, que ens ha arribat escrit en francès, el següent: "D'autres (entre les quels est Isidore) sont d'aduis que ces peuples furent dits Waccons, & que on y a aiousté depuis la lettre G en lieu d'un V & pour un C mise une S & cecy pour respect d'une ville assise aux montz Pyreneens apelle Vacce & que pour avoirabondance de vaches, ils porterent ce titre." Traducció: "Altres (entre els quals hi ha Isidor) opinen que aquests pobles s'anomenaven Waccons i que s'hi va afegir la lletra

A la crònica titulada " Historia secular y eclesiástica de la ciudad de Palencia " , del clergue i historiador Pedro Fernández del Pulgar, publicada el 1679, se'ns certifica la hipótesi publicada,  en altres articles d'aquest web , sobre la identitat dels bascos (bascons) i els gascons, que sempre han estat una mateixa nació amb dos noms. En aquest document, en llengua castellana, el religiós expert en història ens detalla que els bascons són els mateixos gascons i que la B (V en castellà) del topònim Bascònia ( Vascónia en castellà) va mudar en una G, fent Gascònia (actual Gascunya), "com ha passat en molts altres noms". A més, esmenta altres historiadors que també certifiquen aquesta identitat entre gascons i bascons: els occitans Josep Just Escalíger, Francesc de Bellforest, Escipió Dupleix i Elies Vinet. En paraules seves: "Después de la muerte de Dagoberto, no dize ningun Escritor antiguo, como le portaron los Vascones (habla de los Vaccios, que