Els monjos de Montserrat van ser abats de Praga durant més dos segles

Un aspecte poc conegut de la història internacional del Monestir de Montserrat és la gestió per part dels seus monjos, durant més de dos segles, de l'Abadia d'Emaús, a Praga, que fou el principal centre benedictí del Regne de Bohèmia, actual Txèquia. 

Concretament, els monjos de Montserrat s'hi van estar 244 anys, del 1636 fins al 1880, durant els quals van revifar una abadia que no acabava de funcionar, van acabar d'introduir el cristianisme benedictí al país, van refer i redecorar l'abadia amb estil barroc i van estendre l'advocació de la Mare de Déu de Montserrat al Regne de Bohèmia.

[Imatge superior: Imatge aèria de l'Abadia benedictina d'Emaús, a Praga, Txèquia.]

Els monjos de Montserrat són cridats a Praga per l'emperador romanogermànic Ferran III

La construcció de l'Abadia d'Emaús de Praga i de la seva església van tenir lloc entre els anys 1348 i 1372. L'església fou dedicada a la Mare de Déu i als sants patrons eslaus i per aquest motiu fou anomenada "Na Slovanech". Va ser consagrada per l'arquebisbe Jan Oček de Vlašimi, un dilluns de Pasqua, concretament el 29 de març de 1372. Aquest dia es commemora l'arribada dels apòstols a Emaús, una vila bíblica situada prop de Jerusalem, fet que va motivar el nom de l'Abadia.

En virtut del privilegi del 9 de maig de 1346, concedit pel papa Climent VI, l'emperador Carles IV de l'imperi romanogermànic, per escriptura del 21 de novembre de 1347, va poder fundar un monestir de l'orde benedictí i de la litúrgia eslava a Praga.

< [Imatge: Retrat de l'emperador Ferran III.]

L'Abadia va funcionar fins-i-tot durant l'època husita, atès que va poder eludir el saqueig general. Els hussites, a més, se'n van fer càrrec el 1419 i, fou l'únic monestir txec on s'hi va practicar la comunió fins al 1589. Tanmateix, aquest va ser un períodede decadència de l'abadia. Amb el temps, el monestir va acabar esdevenint una residència on vivien els pensadors utraquistes i la comunitat monàstica va anar desapareixent.

Amb l'arribada de l'abat Pavel Paminodas Horský, el 1592, es constata que la situació de l'Abadia  d'Emaús era insostenible i es va intentar restaurar la comunitat benedictina amb catòlics. No obstant, aquest va ser un procés llarg i el monestir, durant molts anys, no va remuntar el vol. 

Aquest fet va portar l'emperador Ferran III del Sacre Imperi Romanogermànic, l'any 1636, a obligar els monjos txecs a abandonar l'Abadia d'Emaús i els va traslladar a l'església de St. Nicolau, a la Ciutat Vella de Praga. Acte seguit, va rellevar-los per monjos benedictins catalans provinents de l'Abadia de Montserrat, a Catalunya. Aquests monjos montserratins aviat van ser coneguts com els "espanyols negres" (en txec "černí Španělé") entre els ciutadans de Bohèmia, a causa de la vestimenta negra pròpia dels monjos benedictins. 

Arribada i reformes dels monjos de Montserrat a l'Abadia de Praga

L'any 1636, per tant, els monjos catalans de Montserrat s'estableixen a l'Abadia d'Emaús i hi inicien una feina ingent que va impulsar el catolicisme en aquest país i que va potenciar el culte a la Mare de Déu de Montserrat al Regne de Bohèmia. A més, els montserratins van redecorar el monestir amb arquitectura i mobiliari escultòric d'estil barroc. 

També per instruccions de l'emperador Ferran III, els montserratins van establir l'anomenada Capella Imperial, dedicada uns sants patrons ben coneguts a Catalunya i protectors de la pesta, és a dir, a Sant Benet, Sant Sebastià, Sant Fabià, Santa Rosalia i Sant Roc. 

L'any 1640, els monjos de Montserrat van substituir l'ampla coberta original, de mig vessant, per una més gran, a dues aigües i amb coberta de tres vessants. Van reconstruir l'extrem oest de la nau i van afegir dues torres. La façana amb les torres es va acabar el 1712–1723 i es va adquirir un nou altar major.

Durant aquesta època de gestió catalana de l'abadia va ser un centre de formació i d'atracció per a molts monjos il·lustres que van acabar vivint i treballant a Emmaús. Entre ells, podem citar al famós predicador, natural de Česká Lípa, Veremund Proche, qui va esdevenir prior d'Emaús durant diversos anys i al final de la seva vida va ser el superior del prebost d'Emaús a Bezděz.

Tanmateix, a finals del segle XVIII, el monestir va tornar a començar a decaure lentament. A més dels monjos catalans, ja hi vivia un grup relativament nombrós de monjos d'origen txec, però els esdeveniments externs van ser força desfavorables. 

Malgrat que el monestir va sobreviure a les reformes del josefisme, impulsades per Josep II de sacre imperi romanogermànic, va haver d'assumir la gestió de la Universitat de Klatovy (Gimnàs de Klatovy). Això va significar, entre altres coses, que el professorat de la institució era conformat pels monjos de l'Abadia d'Emaús, que s'hi haurien de traslladar. Com a conseqüència, al final només van quedar a l'Abadia d'Emaús uns quants monjos jubilats i el mateix abat.

Tanmateix, l'abat Prokop Škoda va poder aprofitar les reformes josefines per comprar llibres, pintures i altres objectes d'art dels monestirs abolits, de manera que l'Abadia d'Emaús va aplegar una extensa col·lecció d'art.

[Imatge superior: Mare de Déu de Montserrat de l'Abadia d'Emaús, Txèquia.]

Fi de la gestió dels monjos de Montserrat i arribada de monjos alemanys

El 1880, l'arquebisbe de Praga Bedřich Josef, cardenal Schwarzenberg, va oferir el monestir com a refugi als monjos benedictins alemanys de la congregació de Sant Martí de l'Abadia de Beuron, que es van veure obligats a abandonar Alemanya durant l'anomenada Kulturkamps del canceller Otto von Bismarck contra el Vaticà.

Malauradament, i sorprenentment, els monjos de Beuron van decidir destruir la valuosa i històrica decoració barroca duta a terme durant la gestió dels monjos catalans, en un intent de "renovar" estèticament l'abadia. Van retirar les escultures i pintures barroques i van fer canvis arquitectònics. Tant l'església com el monestir van ser redecorats a l'estil "Beuron" .

Les investigacions sobre l'Abadia montserratina de Praga del Pare Albareda

Anselm Maria Albareda (Barcelona 1892 - 1966) monjo, historiador, bibliotecari, arxivista i cardenal català, al seu llibre titulat "La Congregació Benedictina de Montserrat a l'Austria i a la Bohèmia (segles XVII-XIX.)", ens parla de l'Abadia montserratina d'Emaús i ens aporta més dades interessants.

Albareda ens explica que és a la primera meitat del segle XVII, sota l'impuls que duia Montserrat des del segle anterior, que té lloc aquest moviment monàstico-montserratí en terres d'Austria i de Bohèmia, el qual obeí al desig d'introduir aquells priorats o procures que el santuari de Montserrat fundava arreu d'Europa i Amèrica, sobretot, no cal dir-ho, en els dominis tan estesos de l'imperi hispà, del qual la Mare de Déu de Montserrat era santa patrona. 

Així, el 10 d'agost de 1631 arribava a la cort imperial romanogermànica el monjo montserratí Pare Benet Peñalosa, tramès en qualitat de «Procurador General de Montserrat en els regnes d'Alemanya». Dotat de qualitats rellevants, ben relacionat amb la cort imperial i amb els reis d'Hongria, la seva obra fructificà aviat, malgrat els molts entrebancs. 

Albareda ens informa que a Viena fou fundat un monestir de Montserrat, primer erigit en priorat, subjecte al de Montserrat-Emaus de Praga, i posteriorment en Abadia independent. 

Mentrestant a Bohèmia la propagació del nom de Montserrat havia trobat un altre ajut poderós i encara més entusiasta que a Viena: el Pare Benet Peñalosa es posa en relació amb Waldstein o Vallenstein, el generalíssim imperial de la guerra dels Trenta Anys, devotíssim de la Mare de Déu de Montserrat. A Bezdez fou erigit un priorat respecte al qual el famós Waldstein somià fer una veritable imitació de l'Abadia-Mare de Catalunya. Tanmateix, la seva mort violenta defraudà bona part dels projectes. 

Un altre monestir esmentat per Albareda, que considera el principal de tots i el que te una història més documentada,  és el de Montserrat-Emaus, de Praga, d'on fou primer abat el mateix Pare Peñalosa. 

En total, aquestes tres cases formaven la Congregació de Montserrat, nom pres de la Casa-Mare, la qual, per raons de política tortuosa i violentes, no tingué la sort d'ésser-hi inclosa, atès que per voluntat de Ferran el catòlic, fou ben aviat incorporada a la Congregació vallisoletana, filla de Montserrat, i ocupada per monjos castellans. Aquesta decisió la va prendre Ferran II pel paper que els monjos de Montserrat catalans tingueren contra el seu pare durant la guerra civil catalana. 

Albareda també ens detalla que el 1880 s'extingí l'aportació catalana a l'abadia de Praga, pel fet que Montserrat-Emaus fou cedit a la Congregació benedictina de Beuron, però ens indica que el record de Montserrat ha estat sempre viu en aquelles terres, on la devoció a la "Moreneta" catalana fou un dia "la preferida dels emperadors i dels reis". 

Les noves aportacions sobre l'abadia montserratina de l'investigador Pavel Sˇtepánek

Per la seva banda, l'investigador txec Pavel Sˇtepánek, en un article acadèmic seu titulat "Montserrat a Praga. L’etapa espanyola al monestir d’Emaús a Praga (1635-1871)Montserrat a Praga.L’etapa espanyola al monestir d’Emaús a Praga (1635-1871)", ens aporta encara més dades i detalls sobre l'assumpte:

Al seu estudi comenta que "ja el 1631 els benedictins de Montserrat arribaren a la Viena imperial, conduïts pel desig de l’abat de Montserrat, Pere de Burgos, de fundar un monestir al territori designat com a alemany, perquè algunes dels seus territoris, particularment el Regne de Bohèmia, esdevingueren, des del punt de vista religiós, un territori de missió." 

A més, Sˇtepánek explica que la primera temptativa de fundar un monestir a Viena per part dels montserratins no va fructificar, atès que l’enviat benedictí de Montserrat morí aviat. Al seu lloc foren enviats "els pares Benet Peñalosa i Ignasi Vicent Royo". El pare Benet Peñalosa, "nascut el 1580, entrà a l'orde benedictí al monestir de Montserrat. Fou doctor de Teologia de la Universitat de Sevilla i durant un temps operà a Mèxic. Molt probablement, era un diplomàtic hàbil, com es pot jutjar pel fet que, tan sols vuit dies després de la seva arribada a Viena, aconseguí una audiència amb el rei Ferran II. Però el seu gran suport fou la mateixa reina, la infanta espanyola Maria, gran devota de la Mare de Déu de Montserrat."

Pavel Sˇtepánek  afegeix que "tot i que el pare Benet Peñalosa no tingué èxit al primer cop, preparà el terreny per a les negociacions següents. La fundació del monestir a Viena fou acompanyada per alguns problemes en quant a la selecció del lloc, i també respecte al finançament de l’acció. Només un any després, el 26 de maig del 1632, aconseguí l’objectiu. Igualment, li donaren suport l’ambaixador espanyol a Viena, el comte Oñate, el comte Siruela, resident en aquell lloc, el marquès Castañeda i el confessor de la reina, Diego de Quiroga. En ocasió de la fundació fou editada una medalla commemorativa en or, avui coneguda només per la reproducció dins l’obra de Royo."

Segons l'investigador txec, "Benet Peñalosa va esdeveir el confessor àulic de la muller espanyola de l’emperador Ferran III del Sacre Imperi Romano-germànic, i per això, a la seva demanda, el dirigent lliurà, l’any 1635, el monestir d’Emaús als benedictins de Montserrat, com una expressió d’agraïment després de la victòria sobre els suecs a la batalla de Nordlingen, del 5 de setembre del 1635."

[El valencià Baltasar Marrades i Vic, governador de Bohèmia, en actitut de pregària i devoció a la Mare de Deú de Montserrat. L'escut heràldic dels Marrades és al peu de la imatge. Pintura del segle XVII. © Museu Municipal i Galeria Vodňany. Fotografia: Pavel Hrdina.]

Sˇtepánek ens explica que l'emperador Ferran III havia promès que, en cas de victòria en aquesta batalla, edificaria un monestir dedicat a la Mare de Déu de Montserrat. En la seva intenció estigué d’acord amb la reina, l'infanta espanyola Maria Anna d'Àustria, qui esperant un infantament difícil, féu una promesa semblant. La veneració de la Mare de Déu de Montserrat per Ferran, a més, tenia un rerefons personal, copsat al quadre avui resta al cor de l’església de Sant Benet, a la Plaça de Hradcˇany, de Praga (abans es trobava suposadament al retaule principal). Allà es representa l’emperador Ferran agenollat amb la seva muller Maria i els sants Pau i Benet, al davant la Mare de Déu de Montserrat, tot agraint la salvació de l'assalt d'uns bandits.

Respecte a l'abadia d'Emaús, les investigacions d'Sˇtepánek ens informen que "el primer document jurídic relacionat amb la fundació del monestir montserratí a Praga és la carta de Ferran III, en la qual, el 28 de gener del 1635, el cardinal Harrach anuncià a l’arquebisbe de Praga que havia escollit el monestir Na Slovanech com la seu dels benedictins montserratins, tot demanant-li que facilités la retirada dels tres últims benedictins txecs. L’abat de Broumov, Jan Benno, s’hi oposà i proposà que els montserratins ocupessin el monestir Na Zderaze o el monestir de Sant Llorenç “al turó”."

[Il·lustració amb una panoràmica de l'Abadia d'Emaús després de les millores introduides pels monjos de Montserrat. Foto: Tisk Severografia Deˇcˇin.]

Al final, segons Sˇtepánek, "la Santa Seu no donaria el permís sense l’aprovació dels propietaris legítims. Harrach transmeté l’opinió de Benno a Viena. La cort, descontenta, invità el cardenal a enviar Benno ràpidament a Viena per a les negociacions orals. A la fi s'aconseguí un acord: els benedictins de Praga lliurarien el monestir a canvi d’una altra església i de 10.000 ducats d'or, la qual cosa es comunicà a l’arquebisbe el 21 d’abril del 1635." 

Els benedictins txecs es desplaçaren al monestir que hi havia al costat de l’església de Sant Nicolau, a la Ciutat Vella de Praga. Segons l'investigador txec "el diploma reial de la reconstrucció del monestir d’Emaús fou signat a Viena, el 19 de maig del mateix any i, al mateix temps, l’emperador nomenà el Pare Benet Peñalosa com el nou abat d'Emaús, tot establint que els abats següents s'escollirien en unes eleccions, però que el monarca es reservaria el dret d’aprovació i de confirmació. A més, el fundador, l’emperador, afegí la condició que el monestir de Praga no dependria del bisbe de Praga, sinó del bisbe de Viena."

Sˇtepánek veu clara el paper decisiu del pare Benet Peñalosa en aquesta etapa. Durant el període inicial, amb el favor dels emperadors, el pare Benet "va adquirir més títols i funcions, particularment la del sermonaire àulic a Viena i a Praga, i la de capellà de l’oratori reial a Bohèmia in perpetuum, amb tots els privilegis corresponents a aquestes funcions. I, a més, els va referir in extenso, també als seus successors, els futurs abats d’Emaús."

Obtingué també la santificació abacial (Patri Benedicto Penalosa de Mondragon, abbati in regno Boemiae… B. V. Mariae de Monteserratto) del cardenal Harrach, a la catedral de Praga, l'1 de juny del 1637, amb la participació personal de l’emperador Ferran III i del seu germà Leopold. El diploma reial de la donació del monestir, del 19 de maig del 1635, menciona Emaús: Emaus, vulgo Bohemice Slovan appellatum,  i també recorda la nacionalitat hispana d'en Peñalosa.

El pare Ignasi Vicent Royo, escriví una curta relació en la qual documenta molt bé la fundació del monestir de Praga amb materials autèntics; fou publicada a Viena, en castellà, i és la font de totes les informacions creïbles. La crònica de Royo sobre la construcció expressa l'objectiu de que aquest monestir serà un dels més excel·lents del regne de Bohèmia (“llegará a ser uno de los más insignes del Reyno de Bohemia”), i informa que justament es construeixen vint cel·les i es restaura el més necessari que servirà a la comunitat monàstica.

Sˇtepánek ens informa que l’any 1638, "en Peñalosa exigí un reforç més, aquesta vegada al Melk austríac, des d'on fou enviat a Praga el doctor de Teologia i professor Jan Cellensis (Zell?), per preparar alguns novicis en la carrera científica". Així, "quan, després de catorze anys d’esforços d’ampliar la competència montserratina, morí Benet Peñalosa, un 11 d’agost del 1646, la situació del monestir ja estava completament estabilitzada". 

L’emperador avisà llavors al papa que no calia que els monjos no elegissin un altre superior, que ell ja en procuraria un. Tanmateix, segons Sˇtepánek, "el candidat a probable abat, el prior Isidorus à Cruce (Isidor de La Cruz) “cum toto Conventu”, no era entusiasta d'aquests plans. Quan després l’emperador escollí en Joan Caramuel, un cistercenc, els monjos d’Emaús es defensaren i posaren condicions per claudicar a l’elecció, però l’emperador i l’arquebisbe sostingueren el seu candidat i el pare Caramuel fou nomenat, definitivament, abat del Montserrat de Praga, a finals del 1647."

La influència del pensament d'en Joan Caramuel, hispà d'origen desconegut, però amb família txeca, fou immensa: s’ocupava de la filosofia moral, de combinatòria, de la teoria de llengües naturals i artificials (ell mateix en coneixia un gran nombre –al costat de les europees, també l’àrab i el xinès–), de cabalística (però, al contrari, reprovava l’alquímia) i de la lògica i la teoria política. La seva acció publicadora fou diversa i àmplia, també a la vista de l’universalisme habitual al segle XVII. En total, escriví 53 obres, algunes de les quals tenen més volums. Vuit són escrites en castellà, les altres en llatí. Hi alterna matemàtiques, física, astronomia, gramàtica, lògica, metafísica, teologia, política, música, dret, història i arts militars. A més de les obres científiques, també escrivia poemes. Caramuel fou, abans que res, un intel·lectual destacat. Gràcies a ell, el coneixement de les doctrines cartesianes arribà als països americans de llengua castellana.

A l'església de l'abadia d'Emaús només va manar fer canvis menors: es creu que deixà repintar les pintures gòtiques a l’àmbit del monestir i probablement, ja en l’any 1654, començà la construcció de l'església de Sant Cosme i Sant Damià. Caramuel, a més, deixà esbucar les restes de la petita església romànica abandonada i deteriorada durant els tumults dels hussites. Tanmateix, l’any 1657 el papa Alexandre VII el promogué a bisbe a Campari i Satriano, de manera que no pogué acabar-ho, a causa del seu trasllat a Itàlia. L’església fou finalitzada només dos anys després de la seva partida. Fou consagrada el setembre del 1659 pel bisbe auxiliar de Praga, el català, Josep Corti.

Segons Sˇtepánek, la inscripció que hi ha a l’església sobre la construcció sembla dir que "fou dirigida per Isidor de La Cruz. No obstant, malgrat que la inscripció transcrita per Hammerschmid és molt detallada, deixa dubtes sobre l’autoria de l’edifici".  

Les tensions entre castellans i catalans pel control de l'Abadia montserratina de Praga

Malgrat que entre els  historiadors txecs sol parlar-se de "la Congregació montserratina", tanmateix, en opinió de Pavel Sˇtepánek, serà "només durant els primers anys després de l'ocupació del monestir que també es menciona amb la forma llatina Congregatio Hispanica (Congregació Hispànica, no pas Espanyola). Després s’abandona aquesta formulació per voluntat de l’abat Peñalosa, que no volia suscitar conflictes nacionals". Tot català sap a quins conflictes nacionals es referia l'abat.

L'investigador txec Sˇtepánek, intueix el conflicte nacional entre catalans i castellans i creu que "aquesta precaució fou dirigida també per acontentar la seva pròpia gent, atès que  el monestir montserratí català havia quedat subordinat des de Ferran II a la Congregación benedictina de Valladolid", després de moltes tensions, "i els castellans consideraven als monjos montserratins quasi com uns heretges". Per aquest motiu, opina l'historiador txec, "des de Castella tampoc no es contestava a les demandes dels pares Benet Peñalosa i Ignasi Royo", que demanaven l'arribada de reforços en els següents termes: “Operarios faltan; acá somos pocos y lo que ha de trabajarse mucho y para muchos… V. P. dispondrá, con la brevedad possible, la venida de algunos religiosos…”."

[Inscripció que recorda la presa de possessió del monestir d’Emaús de Praga pels monjos montserratins, amb l'històric escut de Montserrat (muntanya i serra) Foto: P. Sˇtepánek]

Tanmateix, Pavel Sˇtepánek ens constata que "de Montserrat tampoc no contestaven". Així, els pares Francisco Laserna (Lacerna) i Ignasi Royo, per animar als germans catalans de Montserrat a fer el viatge i a traslladar-se a Praga, escrivien a casa que el viatge de Barcelona a Viena només durava 26 dies, i destacaven les belleses d’Itàlia i la riquesa de les ciutats alemanyes. 

Però Montserrat, no tan sols no envià ningú, sinó que, a més, després d’un temps, van demanar que  tornés el pare Ignasi Royo. Mentrestant, segons Pavel Sˇtepánek, el pare Royo "escriví una història molt detallada de la fundació del monestir, que permet seguir totes les accions importants, com també les intencions no realitzades." 

L'article d'en Pavel Sˇtepánek ens detalla que els reforços arribaren molt més tard: "foren enviats a Praga els monjos Cambero (o Canvero o Can Vero), Balboa i del Castillo, qui introducti fuere Pragam Novembris del 1670". Similarment, un dels nouvinguts, P. Balboa, fou revocat en tres anys (1673). També Francesc Majoli, que va arribar a prior de Viena, tornà més tard a Catalunya.

L'estudi d'Sˇtepánek assegura que el primer prior hispà d’Emaús va ser Francesc Laserna, però poc després de l’arribada a Praga, el 8 de juliol del 1639, morí. A Emaús també morí, el 15 de gener del 1651, en Robert Degabet. No tenim, en canvi, cap notícía del pare Gregori Balboa. El pare Francisco del Castillo Calder, procedent de Santander, entrà al monestir de Sant Joan de Coria (a Astúries), on des del 1671 va exercir la funció de mestre de novicis, era professor de Filosofia, doctor de Teologia i director d’estudis. Aquesta funció l‘exercia molt probablement també a Praga.

En vista dels retorns sol·licitats d’alguns monjos a la Península Ibèrica i de les morts d’altres montserratins a Viena i a Praga, els catalans aviat esdevingueren una minoria a l'abadia d'Emaús, però, d'altra banda, es comptava amb ells per a les funcions de màxima representació, per als càrrec d'abat o de prior. Pavel Sˇtepánek ens parla, fins-i-tot, d'un corrent intern opositor: "hi havia particularment els monjos escocesos, que invocaven la suposada fundació del monestir pels escocesos; el seu cap (caput rebellium) era el pare Columbanus. Aquesta actitud s’aguditzà sobretot sota la direcció del pare Joan Caramuel de Lobkowicz".

Mentrestant, la central castellana, intentà al darrer moment no perdre definitivament la institució a mans dels txecs. I, de passada, els castellans van mirar d'aconseguir la gestió central de tota l’acció fundadora dels monjos montserratins a Praga, mitjançant demandes al rei d’Espanya, que el 6 d’abril del 1660 encarregà als seus emissaris a Roma i a Viena d’investigar el cas. Així, passaren gairebé quatre anys després del retir de Caramuel, quan fou nomenat el nou abat Antoni de Soto (o Soto Mayor o Sotomayor). 

Segons indica Sˇtepánek, "contra el montserratí Antoni del Sot (o Antoni de Soto o Sotomayor) tant sols va intervenir, precisament, l’únic partidari de la central de Valladolid, Andrés Gómez, com a “Procurator general de l’orde de Sant Benet de la congregació dels monestirs montserratins espanyols, fundats a Alemanya”, com ell mateix es presentà a l’emperador Leopold, l’any 1665. No obstant, l’emperador no va voler fer intervencions en aquest monestir i, per aquest motiu, es limità a  preparar el nomenament del successor de Sotomayor, el pare Camber, que seria l’últim abat montserratí, atès que els altres monjos ja eren austríacs o txecs. De manera que Valladolid perdé per sempre, finalment, la possibilitat de controlar el monestir de Praga.

Els monjos montserratins d'Emaús van intentars sermpre eludir el control de Valladolid. Així, segons Sˇtepánek, "a les primeres Constitucions del monestir, publicades a Viena el 1640, el monestir és qualificat com de l’orde de Sant Benet, sota la invocació i el patrocini de la Santíssima Mare de Déu de Montserrat a Alemanya i sota la protecció de Ferran III, l’emperador romà, rei de Bohèmia, etc. I encara que Peñalosa provenia de la Congregació de Valladolid, s’abstingué sempre, per raons tàctiques, de fer una formulació que invoqués no tan sols Valladolid, sinó també qualsevol referència a Espanya." 

Sˇtepánek també observa amb quina meticulositat el Pare Peñalosa evita utilitzar el terme d'Espanya mentre és abat montserratí. Només al final de l’any, Peñalosa esmenta Patres de Congregatione Hispanica… Et po stquamista observantia viguit in Hispania. No cità, però, ni la comunitat de Valladolid, ni la de Montserrat, només l’origen hispà i Hispània, i es concentrà en la Mare de Déu de Montserrat, que li semblava més neutral. 

I Sˇtepánek concreta que "a l'edició molt posterior de les Constitucions de l'abadia de l’any 1726, sí que apareix a la coberta la paraula espanyol, però només com a informació sobre la traducció de la llengua castellana, que anomena espanyol. Malgrat evitar tot això, naturalment, l'abat va haver d'adaptar el text a les regulacions de Valladolid, de manera que no pogués ser acusat de distorsió dels estatuts. 

L'investigador txec veu aquestes curioses precaucions com un afany de neutralitat internacional de l'abat Peñalosa, pel fet d'estar establert al Regne de Bohèmia. Tanmateix, el lector català hi entreveu l'etern conflicte nacional entre catalans i castellans i l'apropiació d'Espanya i de la congregació de Montserrat per part de castellans com a música de fons de tot l'assumpte.

Això, encara es constata més en analitzar la promesa escrita del monjo Isidor de la Cruz, del 24 de juny del 1637, quan el novici promet l’obediència “in hoc Monasterio Sanctissimae Virginis de Monte serrato Pragense … et sub obedientia Reverendissimi patris nostri Generalis totius Congregationis in Spania praesidentis“. La paraula “in Spania“, que significaria "a Espanya", fou reemplaçada més tard per "Congregationis Hispanicae" (Congregació Hispànica).

Segons Sˇtepánek, l'abat Joan Caramuel, com a cistercenc, va ometre completament aquestes al·lusions a Espanya perquè no era dependent de Valladolid, ni de Montserrat, i gràcies al nomenament de l’emperador, a cap altre monestir benedictí. En una d’aquestes declaracions professionals apareix també la definició del monestir “B. V. Mariae de Monteserrato vulgo Emaus.” A l’època contemporània, les institucions montserratines a Viena, Praga i Bezdeˇz seran considerades com una veritable congregació independent d’Espanya.

L'escut montserratí de l'Abadia Emaús

[Escut montserratí de l'abadia d'Emaús.]

L'escut de l'Abadia benedictina d'Emaús encara conserva el motiu propi de l'antic escut del Monestir de Montserrat, amb la muntanya i la serra. Encara al claustre del monestir català es pot veure un capitell on uns àngels mostren l'escut històric de l'abadia amb els mateixos elements que el de Txèquia.

[Escut històric del monestir de Montserrat català, amb la muntanya i la serra.]

[Rajoles amb l'escut històric del monestir de Montserrat català de la Capella de Santa Anna de Montserrat, Catalunya.]

[Imatge superior: Mare de Déu de Montserrat de l'Abadia d'Emaús, a Praga, actual Txèquia.]

La Mare de Déu de Montserrat de l'Abadia d'Emaús

L'abadia encara conserva la imatge de la Mare de Déu de Montserrat que, si bé estèticament no és igual a la que actualment hi ha al monestir català, com es pot veure a les fotografies que acompanyen aquest article, tanmateix, s'assembla a la Mare de Déu de Montserrat de l'estil que trobem representat en algunes il·lustracions antigues, com la que es conserva al Museu Marés i que us reproduïm a continuació. Cap de les imatges de la Mare de Déu de Montserrat antigues que trobem a Txèquia és una rèplica exacta de la Mare de Déu que hi ha al Monestir de Montserrat a l'actualitat.

[Il·lustració de la Mare de Déu de Montserrat, conservada al Museu Marés de Barcelona.]

Segons ens explica l'historiador txec Pavel Sˇtepánek, en arribar els monjos catalans, "el monestir de Praga es trobava encara, des del temps de les guerres hussites, en un estat tan lamentable que els monjos catalans van haver d’allotjar-se en una casa comprada en el veïnat –com es deriva del document signat el 2 d’abril del 1636– fins al moment en què el monestir va poder ser adaptat a les seves necessitats. 

Els montserratins portaren una reproducció de l’estàtua de la Mare de Déu de Montserrat i donaren a Emaús el seu nou escut, una muntanya tallada per una serra (Mont-serrat, en català), que fins a dia d'avui és encastat dins la muralla exterior de l’església monàstica."

 

[Imatge de l'aspecte de la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l'Abadia d'Emaús, a Praga, a inicis del segle XX i imatge actual de la mateixa.]

Aquesta còpia de "La Moreneta", de la primera meitat del segle XVII, fou portada directament de Catalunya a Praga i més tard fou possiblement retocada pels monjos de Beuron, especialment la policromia. Una altra acció d'ocultació del pas dels catalans per l'abadia ben curiosa. 

Després de l'atac aeri, quasi miraculosament, es va conservar l'estàtua de la Mare de Déu de Montserrat al final del passadís nord. Us mostrem una imatges de l'estat en que es trobava la nau quan es va començar a rehabilitar, molt posteriorment, amb la Mare de Déu a terra, en un dels laterals de la nau.

[Imatge de la Mare de Déu de Montserrat d'Emaús a terra, al costat esquerra de la nau, on es va conservar després dels bombardejos aeris de la 2a Guerra Mundial.]

Una altra variant de la Mare de Déu de Montserrat fou instal·lada a la capella del Castell de Bezdeˇz, que avui es troba a l’església parroquial de Doksy, anomenada encara avui "Església de Sant Bartomeu i de la Mare de Déu de Montserrat", on els monjos montserratins també hi tenien monestir. 

Llistat d'abats de l'Abadia d'Emaús durant el període montserratí

1637-1646 Pare Benet Peñalosa i Mondragon (o Benedictus Penalosa o Benet Penyalosa).
1646-1651 Joan Caramuel de Lobkovice (cistercenc)

1651 - 1661 Isidor de La Cruz

1661-1678 Antoni de Sotomayor
1678-1700 Dídac Cambero o Canvero o Can Vero
1700-1704 Emmanuel Privey
1704-1708 Antonín Vogl de Kreylern
1709-1720 Martin Zedlitz
1720-1729 Arnošt Schrattenbach
1730-1740 Maximilià Bach
1740-1766 Martin Schmitt
1766-1774 Anselm Günther
1775-1782 Vít Adam (després de la seva mort el monestir va quedar subordinat a Břevnov)
1782-1783 Placidus Čemž (administrador)
1783-1789 Fabián Piskáček (administrador)
1789-1803 Prokop Škoda (administrador, amb ell es va restaurar l'autonomia del monestir, abat des del 1801)
1804-1819 Leopold Žalda
1819-1838 Robert Petr (administrador)
1838-1840 Karel Kilián (administrador)
1840-1871 František Xaver Import
1871-1880 Emanuel František Hrdlička (administrador)

Hi ha tres abats hispans d'Emaús més a partir del retir de Joan Caramuel, successor del Pare Benet Peñalosa. Un dels personatges més interessants fou el ja esmentat Isidor de La Cruz o Isidor de la Creu. Nascut l’any 1600, ingressà al monestir de Montserrat català i arribà a l'abadia d'Emaús un 24 de juliol del 1637. L’any 1651 fou nomenat abat. Fou molt prolífic. Reconstruí el monestir d’Emaús, amb l’excepció de la petita església de Sant Cosme i Sant Damià.  Sˇtepánek suposa, a partir del llibre amb el títol en llatí de "Confesionales D. Isidorus a Cruce", que publicà Isidor a Praga el 1651, que l'abat podia tenir orígens portuguesos, atès que el llibre  sembla traduït del portuguès.

Antoni de Sotomayor (1661-1678), nascut a Galícia el 21 de març del 1608. Aquest doctor de teologia, fou el tercer abat d’Emaús, designat l’any 1661. Fou prior a Espanya, d’on Leopold I el va fer venir. Esdevingué l’home oportú per a la renovació i la prosperitat del monestir. En 1666 incentivà l’ampliació del culte a la Mare de Déu de Montserrat a Bezdeˇz. Al mateix temps, exercí la funció de bisbe de Praga. 

El successor de Sotomayor, un altre abat montserratí d'origen hispà, fou en Dídac Cambero, nascut el 1628 i prior del 1678 al 1700. Entrà a la congregació a Santiago de Compostel·la. Era doctor de teologia. Morí a Viena el 1703. Ja abans de l’any 1700, Cambero feu construir la segona planta de l’edifici monàstic, també a dalt de l’ala septentrional, fet que unificà l’edifici.

Les reformes arquitectòniques montserratines

Sˇtepánek explica que Cambero féu construir dins l'eslésia uns altres tres retaules laterals. A més, publicà un manual dels cants per a les laudes del matí. Propugnà al papa l’atenuació de la disciplina estricta dins la comunitat de Praga i l'obrí als novicis del país, del centre dels quals provingué més tard l’abat Martin Zeidlitz (1708-20). Només sota la seva direcció es produí la barroquització substancial del temple: ell deixà construir dues torres barroques que crearen la nova silueta del complex monàstic, documentada sobretot pels fulls gràfics; malauradament, més tard els monjos de Beuron les reemplaçaren per torres pseudo-gòtiques. Foren destruïdes durant el bombardeig a la Segona Guerra Mundial, de manera que l’arreglament barroc, tan meravellosament inscrit dins el panorama de la Ciutat Nova, fou perdut per sempre.

Durant els deu anys de la direcció de Benet Peñalosa, la silueta austera del monestir gòtic començà a canviar en una nova configuració amb contorn articulat i línies barroques suaus i ondulants. En efecte, ja la primera reparació del monestir d’Emaús pels montserratins de l’any 1636 causà sensació a Praga: deixaren cobrir la teulada de cavallons. Aquest disseny nou el portaren de Catalunya i a Praga era generalment admirada. 

Sˇtepánek també assegura que a Praga era inusual la porta d’entrada, bastida de marbre vermell, de l’any 1636, que donava al pati d’on es continuava a l’església i al monestir. Aquesta fou destruïda a l’atac aeri del 1945. La porta representava una de les primeres obres de renovació de Peñalosa. A la part superior, en una fornícula, hi havia situada la Mare de Déu de Montserrat i als seus costats les estàtues dels Sants Benet i Santa Scholastica. Sota la Madona era pintat el monestir de Montserrat català, amb les insígnies reials i una inscripció dedicatòria: “Ferdinandus Tertius Dei Gratia, Apostolicus semperque invictissimus Bohemiae et Hungariae rex, etc . in honorem beatissimae Virginis Mariae de Montserrato , dic avit, vovit, obtulit, gratias retulit”, que malauradament fou eliminada en els retocs puristes empresos pels monjos de Beuron del 1848. Fou aleshores que també desaparegueren, o foren coberts, els marbres. Ambtot, les estàtues romangueren al seu lloc.

La progressió de la reconstrucció del monestir sola la direcció dels monjos montserratins es pot observar a les il·lustracions de l'època que representen aquesta part de Praga. A dalt del monestir fou construïda una planta, amb la volta de lúnules, la decoració d’estucs i els portals. El cronista Royo va prestar una atenció particular a l’església, relativament ben conservada. Primer es comptava amb la reconstrucció, a la qual s’havia de crear un sistema de galeries com al monestir de Montserrat català (“…derribarse presto y haranse galerías como e n Monserrate de España…”), però a la fi abandonaren aquest projecte. 

Durant el comandament de Peñalosa, explica Sˇtepánek, "es realitzà la reconstrucció i la reedificació substancial dels retaules, la despesa dels quals fou coberta pels nobles espanyols que eren a Bohèmia. El general de l'emperador i governador militar dels txecs, el comte Baltassar de Marrades i Vic, cavaller i noble militar valencià, va aportar fons durant l’any 1640 per alçar un nou retaule principal, que segons el costum català havia d'omplir tot el fons del presbiteri, “sense dubte, en forma de bastida de pilastres amb estàtues, pintures i de gran extensió”. S’assemblava, probablement, a aquell que es troba avui en dia a l’església de la Mare de Déu de la Neu i com correspon també a la característica general del primer període del retaule hispà que havia arribat a Bohèmia a través dels Països Baixos i Alemanya." 

Segons diu la descripció, hi havia una estàtua de la Mare de Déu de Montserrat col·locada al retaule oblong, a dalt del tabernacle, als costats de les estàtues de Sant Benet i de Santa Escolàstica; a dalt de les portelles als costats del retaule hi havia àguiles, amb escuts imperials; al nivell següent la pintura del Crist anant a Emaús, amb dos deixebles, i a la part superior, l’estàtua del Crist ressuscitat, entre dos àngels."

Segons Sˇtepánek, "igualment, hi havia també altres dos retaules laterals. El primer pertanyia a Sant Jaume apòstol i el procurà, sota la seva despesa, en Marti Hoeff Huerta (hispà de pare alemany). Dels seus béns, adquirits d‘una manera poc clara, en féu després moltes donacions a monestirs diversos. L’altre retaule, de l'Assumpció de la Verge Maria, fou pagat pel camarleng de l’emperador Enrique Paradís, membre de l'orde cavalleresc de Sant Jaume, que també és enterrat dintre del temple. El seu sepulcre el trobem dins la paret lateral del nord. L'aspecte solemne de l'interior de l'església era accentuat per les 300 banderes militars, obsequi de l'emperador Ferran III, d'un botí de guerra." Tabé va contribuir amb altres despeses el coronel Zúñiga y Guzmán.

També hi havia el retaule consagrat a la Mare de Déu de Montserrat, descrit per en Poche tal com segueix: “Dins la nau lateral esquerra hi ha el retaule de la Mare de Déu de Montserrat, amb estàtua gòtica primerenca, dalt de la qual s’alça, sobre quatre pilars i fins a un prisma pla, a la manera gòtica, amb arquivoltes pels quatre costats, culminant per un noc esvelt”. Amb tot, no hi ha conformitat d’opinió sobre la seva col·locació original: es parla també de la capella gòtica al fons de la nau nord de l’església de la Verge Maria “Na Slovanech” on, abans del bombardeig, es trobava al retaule l’estàtua de la Mare de Déu al seu tron.

A l’interior del temple, concretament a les parets del presbiteri, foren pintades, l’any 1734, un nombre d’escenes, sobretot sobre la Mare de Déu de Montserrat al tron, acompanyada de les figures de Ferran II i III, com al fresc de Mayer dins la capella sota la torre del temple de Sant Vit. A més, hi havia escenes de la vida del fundador de l'orde, Sant Benet, i pintures del rei ostrogot Tòtila.

El culte a la Mare de Déu de Montserrat als regnes de Bohèmia i Moràvia

L'investigador Pavel Sˇtepánek ens aporta més dades generals sobre com el culte de la Mare de Déu de Montserrat "es propagà des de Praga a un bon nombre d'altres llocs de la mateixa Bohèmia i de la veïna Moràvia. La literatura sobre la veneració de la Mare de Déu de Montserrat al Txèquia és extraordinariament rica, sobretot pel que fa a les fonts originals, i és relacionada amb nombroses devocions. Ens referim, per exemple, a la veneració de la Mare de Déu de Montserrat a Bezdeˇz. D'aquest tema en tracta el llibre de Veremund Proche, publicat a Praga abans de la primera meitat del segle XVIII."

Sˇtepánek ens detalla que "a Praga mateix, la seva representació és documentada a la capella del temple de Vysˇehrad, poc després de la primera meitat del segle XVII, i al fresc al costat sud de l’Església de Peregrinatge de la Mare de Déu Triomfant, a Bílá Hora (Muntanya Blanca), concretament dintre del tercer compartiment de la volta, a la dreta de l’entrada. Se la pot identificar per una inscripció, bastant deteriorada, en les llengües alemanya i txeca, a la circumferència de la volta. A més, al fons hi ha representat Montserrat. L’autor del fresc, de l’any 1728, és Jan Adam Schoepf (1702-1772), que va treballar a Praga entre els anys 1724 i 1742.

L'intent de réplica del monestir català de Montserrat a Bezdeˇz 

Al seu estudi, Pavel Sˇtepánek ens fa una àmplia descripció del projecte de rèplica del monestir català a Txèquia. La intenció inicial d’establir una rèplica del Monestir de Montserrat català a Bezdeˇz fou un desig d'Albrecht de Wallenstein, acompanyat del seu metge hispà doctor Agustí Navarra, amb qui ell mantenia relacions amicals. 

Wallenstein, propietari de Bezdeˇz des del 1623, féu una promesa abans de la batalla de Lützen, que en cas de victòria edificaria a Bezdeˇz un nou monestir. En la carta al pare Benet Peñalosa, que –com sembla– emprengué llavors per aquest motiu un viatge de Viena a Bezdeˇz, Agustí Navarra anuncià que Wallenstein volia donar cent mil ducats d'or per a la construcció i encarregar l'elaboració dels plans al seu arquitecte, “qui est singulariter excellens”. 

S’especulava també amb la distància de set milers de quilòmetres de Praga, igual –segons aquest document– a la que hi ha entre Barcelona i Montserrat. Aquest Montserrat txec havia d'imitar l'original català en el model constructiu i també en la famosa escola de nens cantaires. Però el projecte no es va poder realitzar, atès que en Wallenstein fou assassinat.

No obstant això, dos anys després de la mort del gran duc bohemi, l’emperador Ferran va entregar Bezdeˇz a l'abadia montserratina d'Emaús, arran de la seva fundació el 1635. De fet, fins a la fi de la Guerra dels Trenta Anys, quan el castell fou ocupat pels suecs, des del 1646 agafà el govern del castell la congregació montserratina. Així, malgrat que l'abat Joan Caramuel de Lobkowicz no s’ocupà gaire del monestir, l’abat i bisbe Antoni de Sotomayor li va donar l'impuls definitiu, esdevenint el seu veritable fundador. 

L’any 1661, segons Pavel Sˇtepánek, "Sotomayor va renovar primer la capella del castell i després els diversos edificis del castell acomodant-lo a les necessitats del monestir. També hi construí el claustre. A la festa de la patrona de Montserrat, el 8 de setembre del 1666, l’estàtua de la Mare de Déu de Montserrat fou transportada solemnement a la capella, en acompanyament de set monjos que, probablement, ja es varen quedar allà."

No fou fins l’any 1672 que els primers monjos montserratins van poder establir-se de manera permanent a la nova seu. Des d’aleshores, Bezdeˇz va esdevenir un lloc de peregrinatge cèlebre. Hi havia també una biblioteca important, que es va dispersar misteriosament, sense deixar rastre. 

Pel que fa a la imatge de la Mare de Déu de Montserrat de Bezdeˇz, derivada de la de Praga, es conservà, afortunadament. Després de l’abolició del monestir, fou transportada des de la capella del castell a l’església de Sant Bartomeu, a Doksa, on ha restat fins a l'actualitat. 

El renom que va arribar a tenir Bezdeˇz a Txèquia com a lloc de peregrinatge el testimonia la pintura, probablement del segle XIX, que representa la Mare de Déu de Montserrat enlairada a dalt del monestir de Bezdeˇz, que es conservà al Museu de Teplice.

El culte de la Mare de Déu de Montserrat es propagà no tan sols als voltants immediats de Praga, com ho testimonia la capelleta barroca del segle XVIII consagrada a "La Moreneta" a Doksa. A l’interior de la mateixa hi ha el retrat de la Mare de Déu catalana. 

150 temples dedicats a Montserrat als Regnes de Bohèmia i Moràvia 

Per Pavel Sˇtepánek, al vell continent, la Bohèmia i la Moràvia, a més de la Península Ibèrica i la Península Itàlica, on a causa de l’expansió catalana n'és ple, són els llocs amb més temples dedicats a la Mare de Déu de Montserrat. Als Regnes de Bohèmia i Moràvia hi trobem, aproximadament, cent cinquanta esglésies i capelles dedicades a madona de Montserrat. Aquesta profusió, amb excepció de Viena, Hannover i Moscou, ja no la trobarem enlloc més. 

El nom de Montserrat entrà també en la topografia oficial txeca: el trobem, per exemple, al Turó Montserrat, a Cizkrajov (en alemany també Sitzgras), a prop de Slavonice, amb l’església de la Mare de Déu de Montserrat. Ja per si sola, l’enumeració dels enclaus montserratins coneguts fins avui mostra la recepció excepcional del culte de Montserrat en aquestes terres, l'epicentre del qual fou, justament, l'Abadia d'Emaús. 

Un article de Bel·lònides.