La primera bandera del Regne de Múrcia fou la senyera

És convingut per la historiografia oficialista que ha tractat el tema dels orígens del Regne de Múrcia que fins la conquesta d'Alfons X de Castella la insígnia de l'incipient territori era una curiosa bandera groga amb dues franges vermelles (imatge superior). Ara bé, cap dels "experts" explica d'on surt aquest estendard, que sembla ser que apareix com per art de màgia. Un petit detall que, sembla ser, no ha interessat resoldre a cap historiador.

Evidentment, aquesta bandera no és altra que la senyera catalano-aragonesa, atès que els reis d'aquesta confederació van conquerir diverses vegades el territori del Regne de Múrcia que, a més, se sap que va ser repoblat de valencians, mallorquins i catalans en diverses onades. Tan és així, que al Regne de Múrcia s'hi va parlar català des del 1266 fins al segle XV. Es a dir, durant prop de tres segles.

En aquest article analitzarem amb cert detall l'evolució que va patir la bandera del Regne de Múrcia i la seua conquesta i repoblació.

El cartògraf mallorquí Angelí Dolcet ens detalla la primera bandera del Regne de Múrcia

La primera representació que hi ha de la bandera atribuïda al Regne de Múrcia procedeix del mapa del cartògraf mallorquí Angelí Dolcet, datat de l'agost de 1339. Dolcet és autor de les més antigues cartes portolanes de l'anomenada "Escola Mallorquina". I aquesta carta, concretament, és la primera coneguda de les creades a Mallorca. A més, és la primera on figura una bandera a la zona de Múrcia. A les següents imatges es pot veure el detall de la bandera en qüestió, encerclada en color groc.

Encerclada en groc, la primera imatge de la bandera del Regne de Múrcia, al mapa del cartògraf mallorquí Angelí Dolcet, datat de l'agost de 1339.

La bandera, us reproduïm en tamany gran a continuació (imatge inferior), seria el primer emblema del regne murcià. Sense cap mena de dubte, és el senyal reial de la Corona Catalano-Aragonesa. Si ens fixem, al mateix mapa de l'Angelí Dolcet, una mica més amunt, hi ha la mateixa ensenya situada a la zona del Regne de València, i una mica més amunt, a la zona del Principat de Catalunya.

Primera bandera el Regne de Múrcia, vigent fins el 1281.

Sabem que el rei Jaume I El Conqueridor, amb les seves tropes catalano-aragoneses, comandades per l'infant Pere (el futur rei Pere III el Gran) i el mateix monarca, van conquerir la ciutat de Múrcia el 2 febrer de 1266, en nom del rei de Castella, Alfons X, el seu gendre. D'aquesta manera, Jaume I va tornar la sobirania del territori a Castella, respectant el Tractat d'Almizra. Ara bé, no se sap qui cregui realment el Regne de Múrcia, si Alfons o Jaume. Si ens basem en la bandera, sembla que fou el rei de la corona catalano-aragonesa.

Evolució posterior de la bandera del Regne de Múrcia

A partir d'aquí ens diuen que la bandera canvia quan el rei Alfons X recupera el regne de mans de Jaume I, a partir de l'any 1281, i incorpora les cinc primeres corones a l'estendard (imatge inferior), que ara passa a tenir un fons vermell. No obstant això, això no pot ser cert, pel fet que el cartògraf Angelí Dolcet la va incloure al seu mapa elaborat el 1339. Això significa que al segle XIV encara es considerava que la bandera del Regne de Múrcia era la bandera de dues faixes vermelles sobre fons groc. Per tant, el relat que ens ofereixen els acadèmics no concorda amb els documents històrics una vegada més.

En tot cas, des del moment en què es va produir el canvi, que no sabem del cert quan va ser, però que segur havia de ser més enllà de l'any 1339, la bandera canvia a fons vermell i anirà acumulant corones.

Les cinc primeres diuen que li venen atorgades pel rei de Castella, com un premi a la seva fidelitat durant la rebel·lió del seu primogènit, Sancho IV de Castella, anomenat el Bravo. Però, una altra vegada, els documents no encaixen amb els postulats dels acadèmics. La rebel·lió de Sanç IV de Castella es produeix al segle XIII i ja hem vist que la bandera apareix en un mapa del segle XIV. Per tant, alguna cosa falla en el raonament dels “experts” de les universitats borbòniques.

La sisena corona, ens diu la historiografia oficialista, l'afegeix Pere I de Castella i Lleó, dit El Cruel, l'any 1361, pel suposat suport que el Regne de Múrcia li havia ofert en la seva lluita contra la Corona catalano-aragonesa. Ens estem referint a la Guerra dels Dos Peres, entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel.

I poc després, ens diuen, aquest mateix monarca decideix tornar a modificar la bandera, introduint ara deu lleons i deu castells, per reforçar així la idea de domini del regne per part de la Corona castellanolleonesa. Després veurem que, a causa del penós paper que va fer la Corona castellana a la conquesta del Regne de Múrcia contra els sarraïns, tenien molts motius per intentar reforçar la imatge castellana entre el seu poble modificant els símbols.

El cas és que aquesta ja serà la bandera definitiva del Regne de Múrcia que, com veiem, ja ha perdut tot rastre de la bandera catalanoaragonesa inicial. Una part de la història gràfica i heràldica del Regne de Múrcia ha quedat censurada.

Primera conquesta catalano-aragonesa del Regne de Múrcia: Jaume I El Conqueridor

Hi ha hagut diverses onades de conquesta i repoblació de la zona corresponent al Regne de Múrcia per part dels catalans i valencians. Analitzem el procés.

Al Tractat de Caçola, de l'any 1178, convingut entre Alfons El Bataller i Alfons VIII de Castella, es va acordar que en el procés de conquesta de l'Àndalus el regne musulmà de Múrcia seria incorporat totalment a la corona castellana. A més, es va assignar a la conquesta dels reis de la corona catalano-aragonesa les viles de Xàtiva, Dénia i el port de Biar, els quals eren el límit de les conquestes castellanes.

Posteriorment, amb el Tractat d'Alcaràs, signat el 1243 per Alfons de Castella, com a infant hereu de Castella amb diversos senyors del desunit emirat murcià, es reconeixia el protectorat castellà sobre l'emirat. A la pràctica va significar la seva incorporació a la Corona de Castella com a Regne de Múrcia. Tanmateix, aquest procés d'incorporació va ser llarg i canviant. Es va iniciar el 1243 i va acabar el 1266.

Amb l´acord d´Alcaràs, Castella aconseguia una sortida al Mar Mediterrani. Aquest va ser un bon negoci. Segons historiadors com Torres Fontes, la meitat de les rendes del Regne de Castella provenien d'aquest accés al mar. A més, de mica en mica, el rei Alfons de Castella va tractar de repoblar el regne amb la major quantitat de cristians possible. Lorca, Cartagena i Mula van ser conquerides entre els anys 1244 i 1245.

Celebració en record del Tractat d'Almirra o Mirra, a la vila d'El Camp de Mirra, País Valencià, on es va signar.

Al Tractat d'Almirra o de Mirra, del 1244, es van estipular de nou els límits del Regne de València. Va ser signat per Jaume I el Conqueridor, per part de la corona catalano-aragonesa, i el seu gendre, l'infant Alfonso de Castella (més tard, Alfons X el Savi), per part de la Corona castellano-lleonesa. L'acord va tenir lloc a Almirra (avui anomenada El Camp de Mirra, al País Valencià). Al pacte es detallava que les terres al sud de la línia Busot – Biar – La Vila Joiosa quedaven reservades per a Castella.

No obstant això, cap a l'any 1257, el descontentament de la població musulmana del Regne de Múrcia anava creixent, fins a l'extrem de fer arribar al Papa de Roma el seu malestar pel que consideraven una manca de compliment del Tractat d'Almirra per part dels castellans, a més d'assenyalar la progressiva intolerància cristiana davant dels costums i les tradicions.

La nul·la intercessió del Papa va empitjorar la situació. Així, el 1264 els mudèjars murcians inicien una revolta contra la Corona de Castella. La revolta va ser sufocada el 1266, però amb ajuda de l'exèrcit català del rei Jaume I, amb tropes comandades per l'infant Pere (el futur Pere III el Gran). De fet, el mateix monarca va conquerir la ciutat de Múrcia als sarraïns, el 2 febrer de 1266, encara que ho va fer en nom del rei de Castella.

En altres paraules, la Corona castellano-lleonesa no podia controlar militarment el regne que li donava majors beneficis econòmics: el Regne de Múrcia. La situació dels exèrcits castellano-lleonesos era molt precària. I la conquesta fou una operació de l'exèrcit del rei dels catalans i valencians, que avançava decididament cap al sud.

Es per aquesta mostra continuada d'extrema feblesa militar per part de la Castella d'Alfons X el Savi que, després de la revolta sarraïna, i fins l'any 1272, el territori, a la pràctica, va ser repartit i colonitzat per gent vinguda principalment dels regnes de la corona catalano-aragonesa. Es a dir, malgrat que Jaume I retornarà Múrcia a Castella, respectant el Tractat d'Almirra, ho farà amb el regne ja repoblat principalment de catalans i valencians. I Castella ho haurà d'acceptar perquè no tenia múscul per repoblar el Regne de Múrcia, ni tan sols per controlar-lo.

Arribats a aquest punt, tant Ramon Muntaner com Alfons X el Savi recullen a les seves cròniques aquests fets:

"E com lo dit senyor rey hach la ciutat de Murcia poblada e los altres llochs, ell lliura tota la sua part al rey de Castella son gendre[…] Empero ab aquesta conuinença lliura lo dit senyor rey en Iacme Darago la sua part del regne de Murcia a son gendre lo rey don Alfonso de Castella."

Ramon Muntaner, Crònica (1325-1328), cap. XVI.

"E porque non podía haver gentes de la su tierra que los poblasen, vinieron y e poblaron muchos catalanes de los que eran venidos a poblar en el reino de Valencia."

Alfons X de Castella, Crónica general e grand estoria (1270), cap. XVI.

Mentre el Regne de Múrcia fou en mans dels catalans es va dividir la vila de Múrcia en dues parts: una cristiana i l'altra musulmana. Tanmateix, aquesta partició va deixar de tenir efecte en la mesura que es produïa la devolució de la sobirania a la corona castellana, que va optar per establir allà el seu orde militar de Sant Jaume, per mirar d'evitar les rebel·lions internes, contenir als pirates de la costa i controlar la conflictivitat de la frontera amb l'Emirat de Granada. No obstant, no s'aconseguirà aquest propòsit. De fet, l'Orde de Sant Jaume quedarà absolutament destruïda pels sarraïns de Granada i s'haurà de refer l'orde amb les restes de la també malmesa Orde de l'Estrella, el 1280, al seu torn destruïda a Algesires. Aquesta darrera era la única orde naval que tenia Castella, que desapareixerà aquell mateix any.

Castell de Llorca, al Regne de Múrcia.

Segona conquesta catalano-aragonesa del Regne de Múrcia: Jaume II El Just

Davant del fracàs militar castellà a Múrcia i l'absolut descontrol de la situació, amb un exèrcit castellà completament delmat, el rei Jaume II El Just decideix reiniciar la conquesta catalano-aragonesa del Regne de Múrcia, l'any 1296, aprofitant l'oferiment que li fa en Ferran de la Cerda a canvi del seu suport contra l'infant hereu al tron, Ferran IV de Castella.

Així, s'inicia l'operació i la ciutat d'Alacant fou conquerida pels catalans, l'abril del 1296, per segona vegada. Jaume II va prendre posteriorment Guardamar amb el suport de la seva flota, prosseguint cap a Oriola i, finalment, Múrcia, que van capitular, igual que la resta de l'horta murciana. La conquesta es va veure facilitada per una proporció important de població que s'havia assentat al lloc durant la conquesta prèvia, d'origen catalano-aragonès, encara que es suposa que hi devia haver certa oposició de les guarnicions castellanes dels castells i del bisbe de Cartagena.

La segona etapa de la segona campanya de conquesta del Regne de Múrcia va tenir lloc el 1298, aquesta vegada ocupant Alhama de Murcia, i fent capitular Llorca, el 21 de desembre de 1300. Una vegada consolidada la presa de possessió dels nous territoris, el rei catalano-aragonès va accedir a signar la Sentència Arbitral de Torrelles (a l'actual vila de Torrellas, Terol) amb la Corona castellana, el 1304. Allà se sentencià la partició del Regne de Múrcia, delimitant el riu Segura com a frontera entre la corona d'Aragó i el regne de Castella.

Aquest acord va significar la pau entre ambdós reis, i malgrat que en Jaume II renuncià al títol de Rei de Múrcia, aquest va aconseguir les terres situades al nord del riu, exceptuant la capital del regne (Múrcia) i Molina de Segura. Les noves terres annexionades al Regne de València eren les viles d'Alacant, Elx, Guardamar, Oriola i tots els llogarets de la vall del Vinalopó (cas d'Elda i d'altres). Amb tot, l'any següent es va tornar a modificar, amb el Tractat d'Elx, que canviava definitivament les fronteres entre la corona castellano-lleonesa i la corona catalano-aragonesa, incorporant definitivament a aquesta darrera, en concret al Regne de València, les comarques de la Vall del Vinalopó, el Camp d'Alacant i el Baix Segura.

La partició del Regne de Múrcia, en què no es van tenir en compte els vincles històrics de la regió, va significar que la part nord correspondria al rei de la corona catalanoaragonesa, que va procurar assimilar-la immediatament amb la resta dels seus dominis, alhora que la part sud del regne, incloent Cartagena i la pròpia ciutat de Múrcia, quedaven a la mateixa ciutat de Múrcia.

En aquesta època van arribar milers de catalans a repoblar el Regne de Múrcia, davant el seu buit poblacional. La llengua catalana es va mantenir al Regne de Múrcia encara uns dos-cents anys més. La prova documental més coneguda que testimonia la presència d'una comunitat lingüística catalana en terres murcianes la aporta el cronista Ramon Muntaner, que vint anys després del Tractat d'Elx i més de seixanta anys després de l'entrada de Jaume I en territori murcià, va escriure:

"E com la dita ciutat [Múrcia] hach presa e poblada tota de Cathalans, e axi mateix Oriola e Elx e Guardamar e Alacant e Carthagenia e los altres llochs; si que siats certs, que tots aquells qui en la dita ciutat de Murcia o els dauant dits llochs son poblats son vers Cathalans e parlen del bell cathalanesch del mon."

Ramon Muntaner, Crònica (1325-1328), cap. XVI.

També Ferran IV de Castella recull, a la seva crònica, pocs anys després d'en Muntaner, la catalanitat dels habitants d'aquelles terres:

«[Jaume II va entrar al Regne de Murcia] y por consejo de los de la tierra, que eran catalanes, diérosenle todas las villas y castillos.

Ferran IV de Castella, Crónica (ca. 1340)

El Regne de Múrcia va tenir un paper clau en la posterior conquesta del Regne de Granada als sarraïns per part d'en Ferran lo Catòlic, rei de la corona catalano-aragonesa. Un cop conquerida Granada, molts murcians catalano-parlants i valencians van repoblar aquestes terres granadines, antigament sarraïnes.

Un article d'en Bel·lònides

Altres articles relacionats:

· Els castellans podrien provenir de la Garrotxa i el Ripollés, segons l'historiador Peter Heylin

· Un llibre britànic del 1636 assegura que el topònim ‘Aragó’ prové de ‘Tarragona’

· Terra de Camps i Els Serrans, dos països medievals peninsulars oblidats

____