La ciutat siciliana de Caltabellota fou fundada per catalans i es diu Catalabellota

Imatge de la vila de Catalabelota, fundada per catalans, actual Caltabellota.

La bella població siciliana de Catalabellota és una altra vila fundada per catalans que ha estat adulterada per la historiografia nacionalista italiana, que ara anomena al municipi com a Caltabellotta, seguint el mateix procediment va utilitzar amb la vila de Catalaniseta, ara anomenada com Caltanissetta, tal i com ja varem veure en un article anterior.

L'interès dels acadèmics italians per eliminar el rastre dels catalans en la seva història arriba a l'extrem d'haver de canviar els topònims antics de les seves viles i substituir-los per nous artificials i mancats de significació, seguint la fórmula de suplantar la forma catal- per calta- de manera sistemàtica. Sempre hi ha qui dirà que el canvi no ha estat intencionat, però els catalans ja sabem que la història l'escriuen els vencedors i que el nacionalisme d'estat, sempre s'ha dedicat a manipular el relat històric a conveniència. Ho fan els espanyols, ho fan els francesos i, lamentablement, també ho fan els italians.

Centrant-nos en el cas de Catalabellota, trobem que al diccionari toponímic escrit en alemany i titulat Johann Hübners neu-vermehrtes und verbessertes reales Staats-Zeitungs- und Conversations-Lexicon, del 1745, publicat per en Johann Hübner, a la pàgina 209, apareix clarament el topònim Catalabellota per a referir-se a la ciutat de Caltabellotta, a la Vall de Mazara, a Sicília, indicant-nos que l'actual Caltabellotta era antigament anomenada Catalabellota, que és el seu veritable nom.


També al llibre francès Histoire universelle sacrée et profane, composée par ordre de Mesdames de France (Volum 14, pàgina 300), d'en Jacques Hardion, de l'any 1761, apareix ben clarament el topònim català Catalabellota per designar el que avui coneixem per Caltabellotta.

Imatge del fragment del llibre francès Histoire universelle sacrée et profane, del 1761, on apareix ben clar el topònim català.

En aquest llibre s'explica, entre altres coses, com la reina Sibil·la, va abandonar el Palau de Palerm a corre-cuita per refugiar-se a la fortalesa de Catalabellota. De qui fugia la reina, muller de Frederic II de Sicília? Ara ho veurem...

El context de històric de la Sicilia catalana, fins a la Pau de Catalabellota

El rei català Pere el Gran morí, l'any 1285, deixant la Corona de Catalunya i Aragó al seu fill gran Alfons el Franc, i també deixant al seu germà Jaume com a regent del Regne de Sicília. Poc de temps després, Jaume el Just prengué el tron de la Corona de Catalunya i Aragó quan morí Alfons, l'any 1291, i deixà el seu germà Frederic com a regent de Sicília.

Aleshores encara durava la guerra entre la Casa d'Anjou i Catalunya per la possessió de Sicília i, malgrat que Jaume el Just anava guanyant, els problemes de la conquesta del Regne de Múrcia i els atacs dels francs pel nord, durant la fallida Croada contra Catalunya, l'obligaren a iniciar unes negociacions de pau amb Carles II d'Anjou.

Després de diverses interrupcions, a causa de la mort consecutiva de dos papes, sota els auspicis del Papa Bonifaci VIII, Jaume el Just hagué d'assumir la Pau d'Anagni, un tracte sense gaire avantatges, mitjançant el qual, a canvi de posseir les illes de Sardenya i Còrsega, hauria de cedir Sicília a l'Església i aquesta, al seu torn, cediria el seu control als d'Anjou l'any 1295. 

Els sicilians rebutjaren tornar al control dels francesos, als quals ja havien desterrat de l'illa el 1282, durant les conegudes Vespres sicilianes, i l'11 de desembre del mateix any el Parlament sicilià, reunit al Castell d'Ursino de Catània, proclamà el rei de la casa catalana, Frederic II, com a nou monarca de Sicília.


Escut actual de Catalabellota, amb la bandera del Regne de Sicília català.

El papa intentà, sense èxit, convèncer-los oferint-los privilegis i promeses, però Frederic es mantingué ferm en les seues pretensions, i fou coronat rei pels nobles a Palerm en 1296. Frederic II era una persona carismàtica per al seu poble, reformà l'administració i amplià les facultats del parlament sicilià, del qual formava part els barons, els prelats i els representants de cadascuna de les viles.

El seu rebuig a les pretensions del Papa provocà una altra guerra, de manera que Frederic II desembarcà a Calàbria, des d'on posà en setge diferents viles, incità a la revolta en el Regne de Nàpols, negocià amb el Partit Gibel·lí de la Toscana i de la Llombardia, i assessorà a la Casa de Colonna contra el Papa Bonifaci. Mentrestant, Roma envià Carles I de Valois per a envair Sicília, i Jaume el Just, que havia rebut i pactat diferents favors amb la Santa Seu, va fer casar la seua germana, Violant d'Aragó, amb Robert I de Nàpols, el tercer fill de Carles II d'Anjou, abandonant així el seu suport a Frederic.

Quan Frederic s'assabentà d'aquesta traició, envià un missatger a Catalunya amb la finalitat de convèncer els barons, els cavallers i les ciutats a fer desistir el seu rei, en Jaume el Just, de l'atac al seu regne. 

Malauradament per a Frederic, una part dels nobles catalans i dels sicilians donaren suport a Jaume el Just, i Joan de Pròcida i Roger de Llúria, els herois de les Vespres Sicilianes, que ara, paradoxalment, anaren amb les tropes d'Anjou, i més tard venceren a la flota siciliana a la Batalla del cap Orlando. Els fills de Carles, Robert i Felip, desembarcaren a Sicília, però foren derrotats per Frederic abans de poder capturar Catània. Així, Felip fou fet presoner el 1299, i diverses viles calabreses foren capturades pels sicilians.

La pau de Catalabellota

La guerra continuà per dos anys més amb diversos èxits, fins que Carles I de Valois es veié obligat a demanar la pau atès que el seu exèrcit es reduí considerablement per malalties i, en agost del 1302 se signà el Tractat de Catalabellota, pel qual Frederic fou reconegut com a Rei de Trinàcria (tot prohibint-li l'ús oficial del títol de rei de Sicília) de forma vitalícia, a canvi de casar-se amb Elionor d'Anjou, filla de Carles II d'Anjou, de retornar Sicília als de la Casa d'Anjou després de la seua mort (encara que no s'aplicaria), i de compensar d'alguna manera als seus fills. 

El papa Bonifaci pressionà al rei Carles per trencar el tractat, però aquest últim necessitava el pacte i, finalment, el maig del 1303, el Papa el ratificà, amb la condició que Frederic el pagués un tribut.

Imatge del penyasegat damunt el qual hi havia l'antic castell català de Catalabellota, avui enderrocat.

Tanmateix, la pau de Caltabellota durà poc temps, atès que en Frederic reivindicarà el tron per al seu fill Pere, l'any 1313. Així, vingueren més anys de guerra en què Robert I de Nàpols intentà reprendre la possessió de l'illa, el 1313, sense èxit, i el 1317 signaren una treva. El 1335 Frederic fou excomunicat pel Papa Joan XXII per haver pres possessions de la Santa Seu amb objectius militars de suport als Gibelins en l'atac contra Gènova, i emeté en 1321 una interdicció contra ell que durà fins a 1335, que fou motiu de més guerres contra els Anjou. Finalment, quan es trià al Papa Benet XII en 1334, qui tenia relacions d'amistat amb Frederic II, aquest li prometé el respecte de la Santa Seu a la Trinàcria.

Un topònim català per a una vila d'origen català

El fet que la paraula bello, en llengua llatina, signifiqui guerra o batalla, podria comportar que els catalans fundadors de la vila fessin un joc de paraules entre bello i català, originant el topònim Catalabellota, que vindria voler dir 'batalla catalana o lluita catalana'. Aquesta seria una possibilitat i els fets històrics així semblen indicar-ho, atès que que la zona de Catalabellota va ser escenari de lluites diverses, abans i durant el periode de dominació dels catalans de l'illa de Sicília i, pel fet que la vila tenia un castell i fortalesa important, que fou considerat inexpugnable, atorga un caracter estratègic i guerrer al municipi. 

Pel nom i per la important presència catalana a la vila, podem deduir que fou una ciutat fundada per catalans, malgrat que la toponímia oficial, com ja és habitual, amagui el rastre català i ens la vulgui fer passar per una vila sarraina, fent esment d'un suposat terme en àrab "Qal'at Al-Ballut", que voldria dir "Castell dels roures" i que fonèticament tampoc s'adiu ni amb Caltabellotta, ni amb la Catalabellota que trobem als llibres antics.

.

.

 #toponimia

Comentaris