Documents romans que parlen dels catalauni: 1- El 'Res Getae' d'Ammià Marcel·lí

-
Fragment del Res Getae d'Ammià on parla dels Catelauni.

El text de la imatge superior és un dels primers de la història que parla dels catalauni o catelauni, poble que alguns historiadors antics i moderns consideren que podria ser l'avantpassat dels actuals catalans.

Primera referència: Catelauni

Concretament, és un fragment de l'obra Res Getae (Llibre XV, paràgraf 11), de l'historiador i militar romà Ammià Marcel·lí o Amià Marcel·lí ( Ammianus Marcellinus ), que els acadèmics situen al segle IV dC, i que ens parla de l'existència d'un poble que es diu 'Catelauni' i que ell situa a la Bèlgica secunda.

Text d'Ammià:

"(...)huic adnexa secunda est Belgica, quan Ambiani sunt urbs inter alias eminens et Catelauni et Remi".

Si ho traduïm al català, el text d'Ammià diu:

 "(...) la segona Bèlgica, que limita amb la primera, on es troba Ambiani, ciutat eminent entre les altres, i Catelauni i Remi."

Aneu al Res Getae | Traducció a l'anglès

El poble dels catelauni que esmenta Ammià podria relacionar d'alguna manera amb els 'Campis Catalaunis' que citen l'historiador romà Jordanes, del s. V dC, al seu llibre sobre els gots, conegut com a Getica, i altres autors. Però, fixem-nos que Ammià no diu res dels Camps catalaunics. I d'aquest tema en parlarem en un altre article.

Segona referència: Catelaunos

Trobem també a l'obra d'Ammià (Llibre XXVII, capítol 2, paràgraf 4) una segona referència als catelauni, questa vegada un topònim, Catelaunos (imatge següent), que indica una zona propera a Catelàunia o Catelània. Recordem que, en llatí, el terme Catalunya es tradueix com Catalonia o com Catalaunia.

Text:

Hoc prospero rerum effectu, quem virtus peregerat et fortuna, aucta fiducia lovinus militem ducens, diligenti speculatione praemissa, in tertium cuneum, qui restabat, propere castra commovit, et maturato itinere omnem prope Catelaunos invenit ad congrediendum promptissimum.

Traducció:

Després d’aquest èxit, guanyat per valor i bona fortuna, Jovinus va aixecar el seu campament sense demora i va dirigir els seus soldats més confiats (havent enviat un cos d'acurats cercadors amb antelació) contra la tercera divisió. Arribant a Catelaunia a marxes forçades, allà va formar tot el cos, preparat per a la batalla.

De què ens parla Ammià Marcel·lí en aquesta segona referència als catelauni? Ens parla de la guerra entre Ataülf, rei dels gots establert amb Cort a Barcelona,  i l'emperador romà Joví (en llatí Jovinus), que podria haver tingut lloc a Catelaunia.

Joví va ser un senador gal·loromà que es va proclamar emperador l'any 411 i es va mantenir en el poder fins al 413, és a dir, només dos anys. Quan els gots, comandats pel rei Ataülf, van sortir d'Itàlia portant amb ells a l'emperador Prisc Àtal i a la germana d'Honori, Gal·la Placídia, van iniciar la conquesta de la Gàl·lia. Ataülf va vèncer primer al general Sar, un general bàrbar que s'havia separat de l'obediència imperial i actuava pel seu compte, aliat amb Joví. Sar va morir en aquest enfrontament i Joví, aleshores, va nomenar cèsar al seu germà Sebastià (algunes fonts diuen que era el seu fill).

Aquest nomenament va ser mal vist per Ataülf que va decidir atacar Joví i el va derrotar (aquesta batalla potser va tenir lloc a Catelaunos). Sebastià va ser fet presoner i executat, i Joví va aconseguir fugir, però el van assetjar i finalment capturar a Valentia (Valença al Droma) i fou portat a Narbona, on el prefecte de les Gàl·lies, Pòstum Dardà, que havia restat lleial a Honori, el va fer executar l'any 413. Els caps de Joví i Sebastià els van enviar a Honori i van ser penjats a les muralles de Ravenna i més tard a les de Cartago on van ser dipositades juntament amb les de quatre altres usurpadors.

 Els catelauni

Ammià Marcel·lí, per tant, esmenta Ambiani i als Catelauni i Remi com a pobles de la Bèlgica Secunda. Analitzem-los breument.

1. Els rem (o remi, en llatí) ens diuen que fou un poble gal que vivia a la vora del Sequana (riu Sena) i tenia per capital a Durocortorum (que relacionen amb Reims). Juli Cèsar diu que el riu Sequana i el riu Matrona (Marne) eren la frontera entre els belgues i els celtes.

2. Ammià també esmenta la ciutat d'Ambiani i diu que és la principal de la zona de la Belgica secunda. Tanmateix, els acadèmic actuals consideren que Ammià es referia als ambians, un altre poble gal que vivia a la vall del Somme i que relacionen amb la ciutat actual d'Amiens i la seva zona.

3. Pel que fa als catelauni, els acadèmics el relacionen amb els catalauni i ens diuen que és un poble gal. Però pel text d'Ammià, evidentment, no es pot assegurar. Veurem si les altres fonts romanes són més específiques al respecte. Imaginem que, pel fet que Ammià diu que viuen a la Belgica secunda i els cita amb altres pobles que es consideren gals, els historiadors van deduir que els catelaunis eren gals.

Ja em vist, en altres artiscles, que a la majoria dels diccionaris i documents publicats, a tota Europa, entre els segles X i XVIII d es relacionen directament els termes Catalauni, Catelauni, Catalaunia, Catalania i Catalunya.

Al recuadre blanc veiem la zona on Ammià situa als catelauni de la Belgica secunda.

Mapa on, a la zona en vermell, s'assenyala on Ammià va situar els catelauni de la Belgica secunda.

Hi ha historiadors que defensen que els Camps Catalàunics que cita Jordanes a la seva Getia estaven situats a la Belgica secunda. El que probablement han fet aquests acadèmics és barrejar les dues fonts, les dades d'en Jordanes i les d'Ammià. Tanmateix, Ammià no parla en cap cas dels Camps Catalàunics al seu llibre. Ell simplement indica l'existència dels Catelauni a la Bèlgica.

El Res Gestae, una obra copiada, fragmentada, adulterada i reduïda 

L'obra d'Ammià que ens ocupa, el Res Gestae, comença amb la pujada al tron de Nerva l'any 96, i arriba fins a la mort de Valent el 378, i això fa que sigui la continuació a l'obra de l'historiador Tàcit.  Es creu que estava formada per 31 llibres, dels quals els 13 primers s'han perdut, tot i que l'historiador T. D. Barnes afirma que el conjunt original n'estava format per trenta-sis i en realitat en manquen divuit.

Sembla que la seva obra va patir molt a causa de les còpies manuscrites. A banda dels llibres que es van perdre, els que en resten presenten algunes llacunes. El manuscrit més antic que s'ha conservat i de què deriven gairebé totes les altres còpies, és un text carolingi del segle ix (catalogat amb el nom Vaticà lat. 1873, V), que el va fer un copista del monestir de Fulda a partir d'un exemplar que estava en males condicions de legibilitat.

Una altra còpia de l'antic Res Gestae s'anomena Fragmenta Marbugensia, M, també del segle IX dC, fet al Regne dels francs i a la qual li van arrencar pàgines per utilitzar-les com a carpetes separadores en un llibre de comptabilitat del segle XV dC. Només van sobreviure sis pàgines del manuscrit M; però abans de desmuntar-lo, l'abat d'Hersfeld va prestar el manuscrit a Segismund Gelenius, que en va fer una còpia (la Froben, G). Les dates i la relació entre els exemplars V i M van ser tema de controvèrsia fins que, el 1936, R. P. Robinson va demostrar que el V era una còpia del M. Després d'això, Reynolds arriba a la conclusió següent: «M és un fragment de l'arquetip; hi ha senyals que evidencien un original anterior a l'arquetip».

El pas de manuscrit a la forma impresa només va anar una mica més bé. L'edició prínceps va sortir el 1474, impresa a Roma per Georg Sachsel i Bartholomaeus Golsch; es deia que s'havia fet a partir de la pitjor còpia i finalitzava de manera abrupta amb el llibre 26. En la següent impressió (Bolonya, 1517), els editors van omplir els buits amb conjectures. A Basilea, el 1518 se'n va fer una altra edició, copiada de la del 1474. No va ser fins al 1533 que els darrers cinc llibres no es van afegir a la impressió, la qual va encarregar Silvanus Otmar i va ser editada per Mariangelus Accursius. "

Cal tenir en compte que la immensa majoria dels documents suposadament romans, si som estrictes, són documents del segle IX dC, que és la data de la còpia més antiga que tenim, feta per suposats monjos medievals. Es a dir, són documents dels XI dC que ens parlen de fets del IV sC. La historiografia, tanmateix, els dóna per bons perquè no te res més.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El cofre de Perote, en Veracruz, y el mito catalán de Pere Boter

-
Imatge
Imágen del volcán  El cofre de Perote , en  Perote , México. El cofre de Perote es un volcán situado en el estado mexicano de Veracruz, en la zona de encuentro del Eje Neovolcánico con el extremo sur de Sierra Madre Oriental. Con sus 4.200 metros sobre el nivel del mar, El Cofre de Perote está considerada como la octava montaña más alta de México. El nombre del volcán relaciona con el de la vecina población de Perote , uno de los 212 municipios del estado de Veracruz. El nombre indígena de la montaña, Nauhcampatépetl , en náhuatl, significa piedra cuadrada y, efectivamente, define muy bien la morfología de su cima, tan singular. Pero del supuesto nombre en español, El cofre de Perote, no podemos dejar de sospechar que es una traducción de la lengua catalana. Perote , topónimo español o catalán? Perote nos parece un topónimo construido a partir de una traducción literal del aumentativo catalán Perot , derivado del nombre própio catalán Pere  (Pedro) ...
Més informació

La llengua "castellana" s'originà a l'Aragó, segons una gramàtica del segle XVI

-
Imatge
Portada de la Gramatica de la lengua vulgar de España , del 1559. Al llibre titulat  Gramatica de la lengua vulgar de España ,  obra d'autor anònim i impresa per Bartholomé Gravio, l'any 1559, a la ciutat de Lovaina, actual Flandes, s'explica un relat ben diferent de la història dels diversos regnes de la península ibèrica i de les seves respectives llengües.  Sembla ser que aquesta gramàtica per a estrangers, la primera dedicada a la llengua que avui coneixem com a espanyola, va lliurar-se de la censura i el seu contingut no fou adulterat, potser pel fet d'editar-se i distribuir-se a Lovaina. Per aquest motiu, la versió de la realitat històrica que hi trobem és ben diferent a la que figura en altres textos que sí van ser revisats i adulterats per la censura espanyola i que la historiografia acadèmica ens vol fer passar per verídics. Fragment de la Gramatica de la lengua vulgar de España . Així, en aquest llibre, per exemple, se'ns diu que l'espanyol...
Més informació

Un libro británico de 1636 asegura que el topónimo 'Aragón' proviene de 'Tarragona'

-
Imatge
El término Arragon , que refiere a Aragón , deriva de Tarragon , que refiere a Tarragona . Así de contundente se mostraba el historiador británico Peter Heylin, en 1636, cuando publicó el libro titulado  Μικροκοσμος. A little description of the Great World. Augmented and revised. L.P. El equipo de investigadores de La historia usurpada ha recogido este interesante dato que nos lega el tratado inglés de Heylin y que vendría a confirmar la teoría que deriva el topónimo Aragón de una corrupción del término Tarragona . Peter Heylyn o Heylin (1599 - 1662) fue un eclesiástico y erudito inglés, autor de muchos tratados históricos, políticos y teológicos, como  Microcosmus , en 1621, y Cosmographie , en 1657. El investigador catalán  Miquel Llaurador  fue el primero en considerar la posibilidad que el topónimo Aragón provenga de una corrupción o adulteración del topónimo Tarragona,  a raíz de los estudios que estava realizando sobre el cosmógrafo tarraconense Jeroni...
Més informació