A finals del segle XV, quan la família Borja es trobava al cim del seu poder gràcies al papa Alexandre VI, un dels seus fills va rebre un títol que el va convertir en senyor d’un territori al sud de la Península Itàlica: el Principat de Squillace. Aquest feu, situat a Calàbria, va ser durant més de dos-cents anys una possessió de la branca napolitana dels Borja. El que el fa especialment interessant és la seva connexió directa amb la Corona catalano-aragonesa i, en concret, amb el Regne de València.
L’any 1494, el rei Alfons II de Nàpols (de la dinastia Trastàmara) va casar la seva filla il·legítima, Sança d’Aragó, amb Jofre Borja (1481–1516), el fill més jove del papa Alexandre VI i de Vannozza Cattanei. Com a dot del matrimoni, Jofre va rebre el títol de Príncep de Squillace i el de Comte de Cariati.
Aquest matrimoni no va ser casual. Els Borja eren una família originària de Xàtiva, al Regne de València, i formaven part de l’elit de la Corona catalano-aragonesa. El papa Alexandre VI (Roderic de Borja) va utilitzar el casament del seu fill amb una filla del rei de Nàpols per enfortir l’aliança entre el papat i la branca napolitana de la dinastia Trastàmara, la mateixa que regnava als territoris de la Corona catalano-aragonesa. El Principat d'Squillace va passar a ser, per tant, una peça més de la política de poder d’aquesta Corona a la Mediterrània.
[Imatge superior: la vila italiana d'Squillace a l'actualitat, amb les runes del Castell dels Borja al fons.]
Un feu del Regne de Nàpols i de la Corona catalano-aragonesa
Segons ens diuen els acadèmics, el Principat d'Squillace no era un estat sobirà, pròpiament dit, però era un feu del Regne de Nàpols. El príncep era un vassall del rei de Nàpols: li devia fidelitat i no podia actuar de manera independent en política exterior, ni mantenir un exèrcit propi. Tamateix, podia convocar milícies locals, però sempre sota l’autoritat reial.
Quan el Regne de Nàpols va passar definitivament a mans de Ferran el Catòlic (després de les Guerres d’Itàlia), el Principat d'Squillace va quedar integrat dins de la Monarquia Hispànica, una estructura composta d’arrel catalano-aragonesa. Tot i que a partir del segle XVI l’administració es va centralitzar cada vegada més des de Madrid, el principat mantenia el seu origen i la seva legitimació en la tradició de la Corona catalano-aragonesa.
Els origens del Principat: el Comtat d'Squillace i el català Hug de Bas
El lloc d'Squillace, a Calàbria, va ser durant segles un comtat feudal important abans d’elevar-se a principat el 1494. La seva història reflecteix els canvis de poder al sud de la Península Itàlica: normands, sveus, angevins, catalans, amb Hug de Bas, i, finalment, valencians, amb els Borja.Després de la conquesta normanda de Calàbria de mitjans del segle XI, Squillace es va organitzar com a comtat dins del sistema feudal del Regne de Sicília. El castell normand, construït al segle XI sobre restes bizantines, en va ser el centre. Durant l’època normanda i sueva el "castrum" va ser sovint un castell reial, no sempre infeudat de manera estable a un llinatge concret. A partir de mitjans del segle XIII apareixen comtes titulars amb més claredat:
· Frederic de Lancia (mitjan segle XIII) Va ser investit Comte d'Squillace el 1254 pel papa Innocenci IV i confirmat per Manfred de Suàbia. Va actuar com a vicari general a Calàbria i Sicília. Pertanyia a la poderosa família Lancia, estretament vinculada als Hohenstaufen.
· Família Montfort: Felip de Montfort i el seu fill Joan de Montfort van ostentar el títol a la segona meitat del segle XIII. A la mort de Joan (1300) el comtat va retornar a la Corona. Aquests Montfort ens diuen que pertanyien a la branca de la casa de Montfort-l’Amaury (o Montfort-Castres), una família noble de l’Île-de-France, amb possessions també al Llenguadoc, a la vila de Castres.
· Hug V de Bas (?-1335): Noble català nomenat Comte d'Squillace per Frederic III de Sicília, a principis del segle XIV. Pertanyia al llinatge dels Vescomtes de Bas (Garrotxa). Aquest és un dels primers vincles clars entre la noblesa de la Corona catalano-aragonesa i el Comtat d'Squillace. El títol devia passar de la casa catalana del Vescomtat de Bas a la casa valenciana dels Borja.
La successió i el vincle amb la branca de Gandia
Us fem un resum biogràfic dels principals membres Borja del Principat de Squillace. La informació sobre les seves vides és escassa, probablement per obra de la posterior censura hispànica dels àustries i dels borbons, sempre atents a esborrar la història i les gestes del la noblesa dels regnes de la Corona catalano-aragonesa.
· Jofré de Borja i Cattanei (1494–1517)
Fou el fill més jove del papa Alexandre VI i de Vannozza Cattanei. El 1494 es va casar amb Sança d’Aragó, filla il·legítima del rei Alfons II de Nàpols. Després de la mort de Sança d’Aragó (1506), es va casar en segones núpcies amb Maria de Milà, amb qui va tenir fills. Com a dot va rebre el títol de Príncep de Squillace i Comte de Cariati. Aquest matrimoni formava part de la política d’aliances de la Corona catalano-aragonesa a la Península Itàlica. Fou també Comtat d'Alvito i Duc de Cariati.
L'agost de 1503 es produeix el punt de gir: mor el papa Alexandre VI. En pocs mesos, l'imperi polític que Cèsar Borja havia construït a la Itàlia central es va esfondrar sota la pressió del nou papa, Juli II (el gran enemic mortal dels Borja). Mentre Cèsar acabava presoner i posteriorment fugia cap a Navarra (on moriria el 1507), Jofré va prendre una decisió pragmàtica i salvadora: es va retirar als seus dominis feudals del sud, al Regne de Nàpols.Després de la mort del seu pare (1503) es va refugiar al Regne de Nàpols. Va conservar el Principat tot i la caiguda del poder dels Borja a Roma.
Després de la mort de Sança, el 1506, Jofré es va tornar a casar amb una noble d'origen catalano-napolità, Maria de Milà i d'Aragó, filla del Comte d'Albaida i parenta de la seua pròpia família. D'aquest segon matrimoni van nàixer quatre fills (Francesc, Lucrècia, Antonia i Maria), establint definitivament la línia directa dels Borja d'Squillace. El seu fill primogènit, Francesc de Borja, el va succeir com a segon Príncep d'Squillace. El seu net, Gaspar de Borja (tercer príncep d'Squillace), seria qui el 1547 fundaria oficialment la vila de Borgia, a Calàbria, per reorganitzar els seus vassalls.· Francesc de Borja (2n príncep), també conegut com Francesco Borgia (1517–1545). 2on Príncep d'Squillace.
Fill de Jofré de Borja i de Maria de Milà i d'ARAGÓ. Va heretar el principat i el Comtat de Cariati. Es va casar amb Isabella Piccolomini. Va mantenir el feu dins del Regne de Nàpols, ja integrat a la Monarquia Hispànica dels àustries. La seva gestió va ser discreta i poc documentada. Va assegurar la continuïtat de la línia directa. Va heretar el patrimoni calabrés de ben jove. Va mantenir una posició d'absoluta fidelitat a l'emperador Carles I de Catalunya a les guerres contra França pel control del Regne de Nàpols.
Es va casar amb la noble catalano-napolitana Isabel d'Aragó. Pel que fa a la seva germana Lucrecia de Borja, fou nomenada així en honor a la seua famosa tieta, la duquessa de Ferrara. Aquesta es va casar amb el noble calabrés Giovanni Battista Carafa, marquès de Castelvetere, vinculant els Borja a una de les famílies papals més poderoses de Nàpols (la casa Carafa). L'altra de les germanes de Francesc, Antonia de Borja, es va casar amb Antonio Altieri, membre d'una influent família de la noblesa romana. I, finalment, Maria de Borgia va ingresar a la vida religiosa i va mantenir relacions menors amb la noblesa local.
· Joan Baptista de Borja (1545–c. 1547). També conegut com Giovanni Battista Borgia. 3er Príncep d'Squillace.
Fill de Francesc de Borja. Va succeir el seu pare en el títol de Príncep de Squillace. Va continuar la possessió del feu calabrès. La informació sobre la seva vida és escassa. Va mantenir el patrimoni familiar en un període de progressiva decadència del territori.
· Gaspar Borja i de Còrdova (1545–1572), tambe conegut com Gaspare Borgia. 4art Príncep d'Squillace.
Fill de Joan Baptista. És la figura clau de la branca calabresa: va emetre el decret de fundació de la vila itàlica de Borgia, el 1547, i es va casar amb Elvira de Còrdova, néta del Gran Capità.· Pere Borja d’Aragó i Còrdova. També conegut com Pietro Borgia. 5è Príncep d'Squillace.
Fill de Joan Baptsta de Borja. Fou el darrer titular mascle de la línia directa dels Borja d'Squillace. Va portar el cognom dels Aragó per emfasitzar el vincle amb la monarquia catalano-aragonesa. A la seva mort el títol va passar a la seva filla Anna. Amb ell s’acaba la successió masculina directa del principat.
· Joan Baptista Borja d'Aragó (1607–1618). També conegut com Giovanni Battista Borgia II. 6è Príncep d'Squillace.
Nét de Pere Borja. Es va casar amb Leonor de Castro i Borja (néta de Sant Francesc de Borja), unint de nou les dues branques principals del llinatge.
· Francesc Borja d'Aragó (1618–1658). També conegut com Francesco Borgia d'Aragona. 7è Príncep d'Squillace.
Poeta del Segle d'Or i Virrei del Perú (1615–1621), un dels membres de major projecció de la branca. Membre de la branca dels ducs de Gandia, descendents de Joan Borja i de sant Francesc de Borja. Es va casar amb Anna de Borja el 1602. Va ser 2n Comte de Maialde i Virrei del Perú entre 1615 i 1621. Després de la mort de la seva esposa va ostentar el títol de Príncep d'Squillace. Va representar la fusió definitiva entre la branca napolitana i la valenciana de la família. Va morir el 1658.
· Anna Borja d'Aragó i Pignatelli (1658–1644/1660). També coneguda com Anna Borgia. 8a Princesa d'Squillace:
Filla de Pere de Borja i d’Aragó. Va heretar el principat com a 8a princesa d'Squillace. El 1602 es va casar amb el seu cosí Francesc de Borja i d'Aragó, de la branca dels ducs de Gandia. Aquest matrimoni va unir la línia napolitana amb la branca valenciana més prestigiosa dels Borja. Va mantenir el títol fins a la seva mort el 1644. Aquesta branca era la més important dels Borja a la Península Ibèrica i descendia directament de Joan Borja, duc de Gandia (fill d’Alexandre VI), i de Sant Francesc de Borja.
El títol va continuar en mans de la branca de Gandia-Maialde a través de María Francisca de Borja i altres descendents.
· Francesc Idiáquez Butrón Borja d'Aragó, fill de l'anterior. 9è príncep de Squillace, casat amb Francisca Niño de Guevara. Va morir sense descendència.
· Joana María Idiáquez Butrón (m. 1712), germana de l'anterior, 10a princesa de Squillace, 6a comtessa de Mayalde, i altres títols. Casada, com a primer marit el 21 de març de 1685, amb Antonio Pimentel de Ibarra, 4t marquès de Taracena.
· María Antonia Pimentel de Ibarra Idiáquez Butrón (1685–1728), filla de l'anterior, 7a comtessa de Mayalde, 11a princesa de Squillace i altres títols, es va casar dues vegades; el 1701 amb Luis Melchor de Borja i Ponç de Lleó Centelles i Aragó (1665-1718) i després de 1718 es va casar amb Carlo Giuseppe Turinett (m. 1731), sense descendència de cap matrimoni
A la mort de María Antònia el 1728, el principat de Squillace va quedar integrat al règim borbònic.
Al segle XVIII el principat va ser reduït a marquesat i va passar a la família De Gregorio.
A partir de la meitat del segle XVII, per via de matrimoni femení, la titulació i el control del territori van passar a altres grans cases.
Casa Borghese: En casar-se Anna Borja amb Francesc de Borja (família del papa Pau V), van assumir el cognom compost Borgia-Borghese per retenir el control del Principat de Squillace i la vila de Borgia.
Casa Pignatelli: Al segle XVIII, els enllaços matrimonials van derivar el títol cap a aquesta casa napolitana (ducs de Monteleone), que en va mantenir la titularitat fins a l'emancipació i abolició dels drets feudals el 1806.
.jfif)
El castell dels Borja a Squillace
El centre neuràlgic del Principat itàlic dels Borja era el castell d'Squillace, una fortalesa amb un suposat origen normand, situada en un turó estratègic amb vistes al golf d'Squillace. Tot i les reformes posteriors, encara avui es coneix popularment com el “Castell dels Borgia”. Va ser la residència ocasional dels prínceps, tot i que la majoria van preferir viure a Nàpols. El castell simbolitzava el poder feudal de la família sobre el territori calabrès.
Al llarg del segle XVII, Squillace va patir terratrèmols, incursions de pirates i una progressiva decadència econòmica. Els Borja, cada vegada més allunyats del territori i centrats en els seus interessos a Nàpols i a la Península Ibèrica, van anar perdent interès en la gestió directa del feu. Al segle XVIII, el Principat va ser reduït a Marquesat i va passar a la família De Gregorio. Un dels seus membres més coneguts, Leopoldo de Gregorio, va ser el marquès d’Esquilache, ministre de Carles III.
En tot cas, el Principat d'Squillace mostra com aquesta important família valenciana de la Corona catalano-aragonesa va aconseguir establir una branca feudal al sud de la Península Itàlica gràcies a la política matrimonial del papat i de la monarquia. També recorda que la branca napolitana dels Borja, tot i ser menys coneguda que Cèsar o Lucrècia, va mantenir durant generacions un vincle directe amb el Regne de València a través de la línia de Gandia.
Avui, el castell d'Squillace i el petit municipi calabrès de Borgia encara porten el nom i l'escut d’aquesta família valenciana que, durant segles, va ser senyora d’aquelles terres.
Les viles i ciutats del Principat d'Squillace dels Borja
No hi ha una llista exhaustiva i tancada de totes les viles i casals que formaven part del Principat de Squillace en totes les èpoques, perquè el territori feudal va anar variant amb el temps (ampliacions, pèrdues, reorganitzacions). Tot i així, es pot reconstruir el nucli principal a partir de les fonts disponibles.El centre era sempre la ciutat de Squillace (amb el seu castell) i el territori immediat que en depenia. Les localitats més habitualment associades al feu de Squillace (especialment en època dels Borja i després) són:
· Squillace (cap del principat)
· Stalettì
· Borgia (que pren el nom de la família)
· Amaroni
· Girifalco
· Sant’Elia (o Sant’Elia di Squillace)
· Montauro
· Vallefiorita
· Palermiti
La branca dels Borja o Borgia d'Squillace va governar aquests dominis feudals durant generacions. L'any 1547, un dels descendents directes de Jofré, el feudalista Gaspar de Borja, va decidir refundar un nucli urbà a les seves terres prop de l'antiga ciutat grecoromana de "Scolacium", destruïda en èpoques anteriors per Incursions sarraïnes i terratrèmols. En acte de legitimació de la dinastia i d'afirmació del domini senyorial, el poble va ser batejat oficialment amb el nom de Borgia, en honor a la mateixa nissaga governant.
Es per aqust motiu que l'escut d'armes oficial del municipi italià de Borgia incorpora directament l'emblema heràldic més famós de la família valenciana: el bou vermell pasqual sobre camp d'or (el bou dels Borja).
Quan Gaspar Borja (net de Jofré) va fundar la vila per agrupar la població dispersa de la comarca, li va atorgar les seves pròpies armes senyorials. Avui dia, l'Ajuntament de Borgia continua lluint aquest escut, el mateix que es pot veure al Palau Ducal de Gandia, a la Col·legiata de Xàtiva o als sostres dels Apartaments Borgia del Vaticà.
Leopoldo de Gregorio era un noble originari de Messina (Sicília) al servei de Carles III. Quan aquest encara era rei de Nàpols, li concedí el marquesat d'Squillace (castellanitzat com a "Esquilache") el 1755 com a recompensa pels seus serveis. El títol procedia del mateix territori calabrès, però no implicava cap parentiu amb els antics prínceps Borja.
· Marquesat d'Esquilache: concedit el 1755 a Leopoldo de Gregorio després que el territori hagués deixat de ser un principat feudal dels Borja.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada