Les drassanes suggereixen un imperi hispà naval gestat a la Corona catalano-aragonesa

Diu un axioma de la historiografia moderna que "la potència d´un estat es mesura per la qualitat dels seus arxius". Si apliquem aquesta màxima a la conquesta americana, la conclusió és demolidora: mentre la Corona catalano-aragonesa atresora una memòria civil, tècnica i arquitectònica mil·limètrica de les seves drassanes i drassanes navals, la Corona castellano-lleonesa presenta un buit monumental i documental.

Així, la corona que suposadament va descobrir, conquerir i colonitzar el Nou Món, no tenia edificis de drassanes per construir caravel·les, mentre que la Corona catalano-aragonesa que, en teoria, no va jugar cap paper en el projecte americà, en tenia tres? Com s'ho va fer Castella, a més, sense disposar dels arxius, els registres i la burocràcia naval pertinent, per gestionar les seves suposades drassanes? El buit documental castellà és revelador. L'evidència ens diu que la clau de l'operació americana no es va forjar a Sevilla, sinó sota els arcs de pedra de les drassanes medievals de Barcelona, ​​de València i de Palma de Mallorca. En aquest article ho analitzem.

[Imatge de les Reials Drassanes de Barcelona amb la rèplica d'una embarcació de l'època. Avui és la seu del Museu Marítim.]

Les drassanes de Barcelona, València i Palma: les catedrals del mar

Als dominis de la Corona catalano-aragonesa, la xarxa de drassanes conservades als seus regnes mediterranis és un cas únic al món que demostra una continuïtat naval al llarg dels segles. Però, a més, disposem del testimoni de tres grans edificis medievals destinats a la fabricació dels grans vaixells que eren necessaris per conquerir i controlar el vast imperi colonial hispà al Mediterrani, a l'Atlàntic i al Pacífic. Aquestes construccions monumentals, autèntiques factories de vaixells de gran calat, eren a Barcelona, València i Palma de Mallorca. 

La Corona castellano-lleonesa, en canvi, no disposa d'edificis d'aquesta mena. Només a Sevilla hi ha un edifici de drassanes, encara en peu, construït en època sarraïna, però d'una altura absolutament insuficient per construir-hi els grans vaixells de la gesta imperial hispana. Unes drassanes andaluses, a més, que aviat varen quedar en desús per la seva ineficàcia. Tot plegat és una prova que indica que la descoberta, conquesta i colonització d'Amèrica es va fer des de la Corona catalano-aragonesa.

En aquest article fem una comparativa entre els quatre edificis, els tres de la Corona catalano-aragonesa, i el de Sevilla, únic testimoni a la Corona castellano-lleonesa.

Les Drassanes Reials de Barcelona

Són el monument industrial naval més imponent de l'edat mitjana europea. Amb setze naus monumentals sostingudes per arcs diafragmàtics de pedra, l'edifici permetia una gran flexibilitat a la factoria. Però el seu valor real no és només estètic. Gràcies a les mides dels arcs, les galeres es construïen segons uns patrons fixos. Avui, aquest és l'únic gran complex d'aquesta mena que roman dempeus i gairebé intacte, servint de testimoni físic d'una potència que no necessitava "inventar-se" la seva història: la pedra parla per si sola.

Les de Barcelona constitueixen el conjunt de drassanes més complet i excepcional. Es tracta d’un gran edifici gòtic, construït a partir del segle XIII i desenvolupat al llarg del XIV, amb grans naus cobertes per arcs de pedra que encara es conserven dempeus. El conjunt ha arribat pràcticament íntegre en la seva estructura essencial, fet que el converteix en un dels pocs arsenals navals medievals d’Europa que es poden llegir avui com un espai arquitectònic complet.

Segons alguns experts, l'estructura que veiem actualment es va construir a finals del segle XVI, a sobre dels fonaments de les antigues drassanes del segle XIII, que en part van ser enderrocades. Almenys això sembla ser el que indiquen les darreres troballes arqueológiques, que no només tenen un valor arquitectònic, sinó també històric, perquè contradiuen la teoria oficial que parla sobre la decadència catalana durant el segle XVI i posen de manifest que, més de 300 anys després de la creació dels primers tallers de construcció de galeres per a la Corona catalano-aragonesa, i en temps del regnat de Felip II, Barcelona encara era el bastió més important en l'estratègia de la política exterior i militar de l'imperi naval hispà.

[Drassanes del Grau de València en el seu estat actual.]

Pel que fa a les Drassanes del Grau de València, es tracta de cinc refinades naus de gòtic civil que demostren que el Regne de València era un dels grans motors tecnològics de l'imperi. Mentre a Castella els vaixells encara es feien a la platja ("sobre l'arena"), a València es feien sota sostres de disseny gòtic, protegint la fusta i garantint una durabilitat superior del buc.

Les Drassanes del Grau de València representen, possiblement, l'exemple més pur de gòtic civil industrial de tota la Mediterrània. Si Barcelona és la "monumentalitat", València és la "perfecció tècnica". Mentre la historiografia castellana s'esforça a trobar fonaments sòlids per a les seves inexistents factories navals, València manté dempeus un edifici que és una lliçó d'enginyeria, logística i ordre administratiu.

Construïdes majoritàriament durant el segle XIV (amb reformes clau al XV), les Drassanes del Grau no són un "cobert", sinó un complex de cinc naus paral·leles d'una gran elegància. A València es va utilitzar el sistema d'arcs diafragmàtics apuntats. Aquests arcs sostenen una coberta de fusta a dues aigües. Aquest disseny permetia espais interiors completament diàfans, sense columnes intermèdies que destorbessin el moviment de les peces de fusta o el muntatge dels bucs.

Tenien unes dimensions aptes per als vaixells de guerra i pel comercials. Cada nau feia uns 48 metres de llarg per gairebé 10 d'ample. Això permetia construir simultàniament fins a cinc galeres de gran calat o naus comercials de la pròspera burgesia valenciana. Originalment, el mar arribava pràcticament a les portes de les naus. L'edifici estava dissenyat perquè l'aigua pogués entrar parcialment per facilitar la botadura dels vaixells directament des de la grada interior.

El que fa de València un cas paradigmàtic és l'existència d'una administració naval hiperespecialitzada. Als arxius valencians (com l'Arxiu Municipal de València i el del Regne) es conserva una continuïtat documental detallada. Tenim el registre de cada jornaler, de cada mestre d'aixa i de cada clau comprat. Sabem que la fusta baixava pel riu Túria des dels boscos de l'interior del Regne, i tot estava intervingut per oficials reials. 

València, a més, com a seu d'un dels Consolats de Mar de la Corona catalano-aragonesa més influents, disposava d'una seguretat jurídica en la contractació naval que a Castella era pura utopia. Els contractes de construcció detallaven les penes per incompliment, les mides exactes i la qualitat de la calafatada. La documentació ens mostra un sistema de capitalisme nàutic avançat: els vaixells sovint no eren d'un sol home, sinó de "parçoners" (accionistes). Tot aquest entramat financer i legal requeria un ordre que només una societat amb unes drassanes físiques i arxivístiques com les de l'imperial Regne de València podia sostenir.ç

I malgrat que sabem que eren meravelloses, l'estat de la conservació és diferent a les de Barcelona. Les drassanes medievals de València estan documentades des del segle XIV i encara avui es pot reconèixer una estructura de naus amb arcs diafragma que remet directament al període gòtic. Tanmateix, l’edifici ha estat objecte de destruccions, reformes i adaptacions al llarg dels segles, de manera que el que es conserva avui és un nucli medieval autèntic però parcialment modificat per intervencions posteriors.

[Arc de les antigues drassanes de Palma de Mallorca.]

Les drassanes de Palma, per la seva banda, eren integrades en el complex de l'Almudaina, el cor logístic de les illes. Si Barcelona és el cor industrial de la Corona catalano-aragonesa i València n'és la perfecció tècnica, les drassanes de Palma en són el node estratègic i científic. La seva història és la d'un edifici que, tot i ser més compacte que els seus germans continentals, va ser el cervell logístic sense el qual la Mediterrània occidental no hauria estat mai un "llac català". 

Però Mallorca aportava el que a Castella li faltava totalment: la ciència. L'escola cartogràfica mallorquina i els seus coneixements de navegació astronòmica van ser els veritables plànols que van permetre a Colom (o a qui fos) creuar l'oceà. Sense la ciència de la Corona d'Aragó, l'Atlàntic era, per als castellans, un mur de boira.

A Palma, per tant, les fonts escrites en documenten l’activitat durant l’edat mitjana, especialment vinculada a les galeres reials. No obstant això, l’espai ha estat reutilitzat i transformat de manera continuada, i avui no es conserva un edifici medieval complet i clarament identificable, sinó un conjunt de restes arquitectòniques integrades dins de fases constructives posteriors.

El buit naval castellà: un sol edifici de drassanes a Sevilla

Si prestem ara atenció als dominis de la Corona castellano-lleonesa, el contrast és sorprenent per a qualsevol que prengui com a punt de partida la informació que ofereix la historiografia oficial espanyola, basada en un suposat gran imperi naval castellà.

En aquest cas, la inexistència de restes monumentals és evident. A cap port del Cantàbric, ni de l'Atlàntic no hi ha ni un sol edifici medieval dedicat a drassanes. No hi ha rastre d'edificis ni a Santander, ni Laredo, ni a la Corunya. Com a màxim, hi havia drassanes a l'aire lliure. I sobre aquestes drassanes airejades del nord peninsular tampoc no es conserva gaire informació documental, com veurem després.

Pel que fa als possibles edificis de drassanes de la zona sud de la corona, només en trobem un, a Sevilla, monument històric que va jugar aquest paper en temps dels sarraïns. Ens diuen que les drassanes sevillanes es van fundar el 1252 i són sovint citades com el gran edifici naval castellà. Però la realitat física ho desmenteix. Construïdes amb maó, un material més feble i barat que el carreu de les drassanes catalanes, podem comprovar com les seves naus són estretes i massa baixes en alguns punts per a la construcció efectiva de grans vaixells militars.

Intentant fer encaixar la suposada Castella imperial naval amb uns registres tan minsos i decebedors, els experts a sou de les universitats ens asseguren que avui, les drassanes sevillanes estan parcialment enterrades, sota cinc metres de sediments. Això ja no parla gaire bé dels seus constructors, que no van saber escollir el lloc idoni per aixecar-les. Però és que, fins i tot en la seva esplendor, les seves dimensions feien impossible fabricar una caravel·la o un galió a l'interior. Els arcs eren massa baixos i les naus massa estretes. 

Ens diuen que l'arquitectura de les drassanes de Sevilla va ser dissenyada per Alfons X el Savi, el 1252, i que seguia el model de les drassanes almohades ja preexistents: naus estretes i llargues separades per gruixuts pilars de maó. L'espai lliure entre els pilars de les naus de Sevilla és d'uns 4 a 5 metres en la seva part útil. Una caravel·la mitjana del segle XV o XVI tenia una amplada d'entre 6 i 8 metres, i un galió d'Índies podia superar fàcilment els 10 o 12 metres. Físicament, el buc d'aquests vaixells no cabia entre els pilars.

A diferència de la pedra tallada de Barcelona o València, Sevilla utilitza el maó, seguint la tradició mudèjar. Això implicava pilars molt més gruixuts i feixucs per aguantar les voltes. Aquests pilars "robaven" l'espai vital necessari per maniobrar amb els bucs dels vaixells.

Com hem comentat, l'acumulació de sediments del riu i el rebliment del sòl per evitar inundacions van reduir l'alçada lliure de les voltes. Però fins i tot amb el terra original, l'arc de mig punt sevillà no oferia l'alçada necessària per a les altes estructures de proa i popa (castells) dels galions, que eren vaixells molt "alts" de borda.

En la seva fundació, el complex era gegantí, amb 17 naus que miraven al Guadalquivir. Però eren naus pensades per a la galera de rem, un vaixell de guerra de l'època de la Reconquesta que era llarg com una agulla i molt baix. Quan el vaixell va començar a "créixer" cap amunt i cap als costats (naus i caravel·les), l'edifici es va convertir en una ratera arquitectònica. Mentre les drassanes de la Corona d'Aragó s'adaptaven o ja tenien espais diàfans gràcies al gòtic de pedra, Sevilla va quedar bloquejada per les seves pròpies mides.

Es per aquest motiu que, si consultem els arxius sevillans de l'època de la descoberta, veiem que hi va haver un canvi de funció dràstic que confirma la inutilitat de l'edifici per a la nova nàutica atlàntica. A partir de finals del segle XV, les drassanes sevillanes apareixen als documents com a "magatzems per artilleria" o com el lloc on es guardava el "bizcocho" (el pa per a les flotes). Si s'haguessin pogut fer servir per construir els vaixells del Nou Món, la Corona castellana no hauria malgastat un espai tan preuat en logística utilitzant-lo com a magatzem.

Sobre aquest tema de la poca alçada de les drassanes de Sevilla, la Junta d'Andalusia i els seus experts a sou, per intentar mantenir el fals relat de la supremacia naval castellana en la descoberta, conquesta i colonització americana, van realitzar uns suposats "sondejos" de l'edifici, l'any 1993, que recomanaven excavar els fonaments fins assolir uns teòrica "cota històrica", a 5 metres de profunditat. Tanmateix, les imatges que tenim dels fonaments durant les obres (foto inferior) indiquen que la cota històrica era on és actualment, a 2,5 metres, i no pas a 5 metres de profunditat. En tot cas, afortunadament, les excavacions no es van poder fer, com s'explica en aquest article. I l'adulteració de l'edifici va quedar aturada però, tot plegat, és una mostra més de com les institucions borbòniques manipulen la història, sense cap mena d'escrúpol, per mirar de mantenir el seu incoherent relat al preu que sigui.

[Imatge dels fonaments de les drassanes de Sevilla, que es van intentar excavar per poder adulterar l'alçada real de l'edifici medieval. Per sort per a la història, no es van poder realitzar.]

[Imatge de l'edifici de les drassanes de Sevilla, avui dedicades a l'art. És l'únic edifici medieval de drassanes existent a tota la Corona castellano-lleonesa, i és massa baix per construir-hi caravel·les.]

En tot cas, i com a conclusió il·lustrativa de la comparació sobre els quatre edificis, podem dir que a dins dels edificis de les drassanes de Barcelona, de València i de Palma es podien construir caravel·les, galeres i embarcacions mitjanes de comerç. Mentre que dins de les drassanes de Sevilla només s'hi podien construir embarcacions petites. Una prova més de la preeminència naval de la Corona catalano-aragonesa en front de la de Castella en uns anys decisius per a la descoberta, conquesta i colonització del nou món.

La burocràcia naval: ordre català, caos castellà

En el terreny de la burocràcia és on la Corona catalano-aragonesa aporta la lliçó definitiva de modernitat i contradiu les teories oficialistes sobre la preeminència castellana. Un imperi naval no es fa només amb fusta, es fa amb ordre, control, mapes, registres i fitxers.

Als ports i drassanes de Barcelona, ​​de València i de Palma de Mallorca, tot estava documentat amb una precisió que avui ens sembla increïble. Els arxius conserven contractes detallats i sabem qui era el propietari (o els parçoners o socis capitalistes), qui era el Mestre d'Aixa i quina mida exacta tenien les embarcacions fabricades (eslora, màniga i puntal). Es conserven, a més, les llistes de preus de cada clau, de cada lliura de cola per calafatejar, i de la procedència exacta de la fusta, sovint provinent de les Gavarres, que baixaven pels rius o dels boscos protegits pel Rei.

A més, els càrrecs de les drassanes de la Corona catalano-aragonesa estaven regulats per les "Ordenacions de les Drassanes". Sabem què cobrava cada operari i quines eren les seves responsabilitats. Tot estava arxivat i disponible per a la consulta del Rei o dels oficials reals.

En canvi, en el cas de ports de la Corona castellano-lleonesa, el caos n'és el protagonista. La informació és fragmentada, sense continuïtat i, sobretot, molt poc detallada. No es disposa de dades, ni de quants vaixells es feien a cap dels ports i drassanes. Ni tan sols se sap quants vaixells passaven per allà. La informació és ambigua, fragmentada i pobra. No hi ha sèries documentals que ens diguin com es dissenyaven els vaixells a les drassanes de Sevilla, per exemple. Sabem que hi havia mestres d'aixa, però no hi ha un mètode de disseny registrat, ni una estandardització industrial. La documentació tècnica és pràcticament inexistent comparada amb la infraestructura catalano-aragonesa.

De les naus que van anar a Amèrica amb l'almirall Colom (Santa Maria, Pinta i Niña) i que, segons la historiografia oficial, es van construir a la Corona de Castella, no se'n sap res. No tenim ni un sol pla, ni un contracte de construcció, ni una descripció tècnica fiable. El suposat "imperi naval castellà" perd els plànols de la seva gesta més gran... O potser és que mai va existir?.

Com a excusa davant de totes aquestes llacunes documentals, els defensors acadèmics del relat oficial ens asseguren que a la Corona castellano-lleonesa no hi havia una tradició administrativa per a les drassanes, que no eren institucions estables, i que la construcció de navilis, per tant, era atomitzada i artesanal, sense el rigor científic i arxivístic. Evidentment, això no es correspon amb una potència naval imperial. Fa la impressió que les drassanes castellanes estaven dedicades a les activitats pesqueres i no pas a les militars.

Al nord de la Península Ibèrica, no hi trobem grans drassanes centralitzades que generin una documentació contínua, sinó una constel·lació de petits ports actius, cadascun amb la seva pròpia dinàmica. Els historiadors, perplexos davant d'aquest escenari, que no és el propi del que hauria de ser la gran potència naval del moment, acaben justificant que la construcció naval "devia existir" a Castella, però no era capaç de produir arxius sistemàtics. Així, s'acaba confessant que la informació sobre la producció naval es va dispersar entre múltiples àmbits: registres municipals, protocols notarials, concessions reals, litigis comercials o referències ocasionals en cròniques diverses. En conclusió: un desgavell.

Davant el desert documental castellà, i en un darrer intent per evitar la incoherència del relat americà que se'n desprèn, s'insisteix a afirmar que aquesta dispersió no implica absència, sinó fragmentació. Així, per als "experts" acadèmics és normal que a l'imperi naval més important del moment un contracte per a la construcció d'una nau pugui aparèixer ocasionalment en un arxiu notarial; que un privilegi reial, que permet l'explotació de boscos per a la fusta naval, el trobin aïllat en un registre de la cancelleria o que una menció a la participació d'un port en una expedició militar aparegui citat en una crònica de pas. I és clar, el problema, diuen, és que aquesta recopilació i reconstrucció exigeix ​​un treball interpretatiu molt més minuciós i complex.

Dues corones que funcionen a dos ritmes diferents

En definitiva, més enllà de les excuses, no és possible encaixar aquesta manca documental amb el relat d'un imperi naval castellà que controlava el món. A més, és fàcil detectar que també hi havia una diferència fonamental entre les dues corones en el ritme amb què es generava la documentació. Així, per exemple, a Barcelona, ​​la producció naval és sostinguda, i ho és també l'activitat administrativa. Al Cantàbric castellà, en canvi, la intervenció de la Corona tendeix a ser puntual. Sovint s'activa en algun moment concret, especialment en contextos de guerra o expedicions, quan cal mobilitzar recursos navals de forma ràpida. I això, diuen, justifica que la documentació aparegui en forma de pics: ordres, requisicions, contractes urgents...

És realment com si l'imperi només fes ús de les drassanes castellanes del Cantàbric en moments puntuals, de manera secundària, i sobretot per reforçar l'activitat habitual de les drassanes catalano-aragoneses principals. I, en aquest sentit, confessen que entre aquests moments “puntuals”, el silenci documental pot ser molt llarg. I, per trobar una explicació, argumenten que això no necessàriament ha de ser perquè no hi hagi activitat a les drassanes del Cantàbric, sinó perquè aquesta es desenvolupa en circuits menys formalitzats o sota control local. És a dir, fora de l'àmbit de la corona. Com si fos possible quan es tracta de construir i mantenir la flota militar de l'imperi naval més efectiu del món.

La realitat és que aquesta comparació reflecteix una forma completament diferent d'organitzar el poder i l'economia i posa en qüestió tot el relat que la historiografia espanyola ha defensat fins ara. Mentre que a les drassanes reials de la institució catalano-aragonesa trobem presència de l'administració, ordre, centralització administrativa i institucionalització, a les drassanes de la Corona castellano-lleonesa, per contra, predomina el desordre, les absències institucionals i reals, la descoordinació i la descentralització, deixant tot el paper a les comunitats portuàries. Aquesta última és una estructura més pròpia dels ports i les drassanes dedicades a l'activitat pesquera que no pas la pròpia de les infraestructures militars i bèl·liques d'un imperi. En el cas castellà, la corona actua, com a màxim, com a coordinadora o demandant de serveis, i no com a gestora directa d'un sistema productiu militar propi. Això té conseqüències immediates en la forma que adopta la documentació de les drassanes castellanes: escàs, desordenat, poc homogeni, discontinu i reduït a contextos concrets.

Per si tot això fos poc, també se sap que Castella va haver d'importar la tecnologia naval de la Corona catalano-aragonesa. Es veu clarament en el cas de les caravel·les, que encara que sovint es presenten com un invent purament atlàntic, aquestes naus són una evolució de dissenys mediterranis de cabotatge, que ja es fabricaven a les drassanes de Barcelona i València. L´ús de la vela llatina i el disseny del casc estilitzat porten l´ADN del mar mediterrani. Està documentat que els monarques castellans van haver de contractar mestres d'aixa i cartògrafs mallorquins, catalans i valencians per posar ordre a la flota d'Índies. La ciència nàutica era un monopoli mediterrani. I, tanmateix, ens volen fer creure que va ser la corona castellana la potència naval que va descobrir i conquerir el nou món. Moltes coses no encaixen en aquest relat i la realitat documental ens apropa a les teories que defensen la catalanitat de la gesta colombina.

L'imperi naval hispà es va gestar a la Corona catalanoaragonesa

Les conclusions de la comparativa entre els edificis de les drassanes i la producció de registres i documentació d'aquestes són definitives. La Corona catalano-aragonesa posseeix les proves físiques (els edificis de drassanes medievals i reals de Barcelona, ​​València i Palma) i les proves documentals (els arxius detallats i exhaustius d'aquestes drassanes). La Corona castellanolleonesa, en canvi, manté un relat desordenat, incoherent, sense edificis, gairebé sense registres, mal ordenat i ple d'ambigüitats i dubtes.

L'absència d'edificis de drassanes conservades a Castella és fruit de la inexistència d'una indústria arquitectònica i administrativa a l'alçada de la seva ambició política. Un imperi naval líder al món arxiva, construeix en pedra i estandarditza. Un imperi que viu d'una fantasia nacionalista només existent als llibres censurats. És un castell de fang.

L'absència total d'altres edificis de drassanes als ports castellans del cantàbric confirma que Castella mai va tenir una cultura de la drassana com a edifici industrial. Van heretar un edifici d'estil mediterrani a Sevilla i, quan no els va servir per a les seves gegantines naus, el van convertir en un magatzem.

Acabarem amb la reflexió pertinent que Andreu Marfull, investigador en història i doctor en urbanisme, fa en un dels seus articles, titulat "Una altra història de les drassanes de Barcelona", on es pregunta: "Sabies que les actuals Drassanes de Barcelona -l'expressió més notable del poder econòmic i marítim català- són obra del segle XVI? Aleshores, on era la decadència de Catalunya que tant prediquen alguns historiadors? ”Els edificis de les drassanes ens mostren un altre relat dels fets que el món acadèmic sembla que es resisteix a acceptar". En la seva recomanable anàlisi, Andreu Marfull també posa en evidència el cúmul de contradiccions i “la falta d'esperit crític” capgirar la història pot resultar la seva condemna acadèmica, pública i social”.

Un article d'en Bel·lònides.

[Imatge de les Reials Drassanes de Barcelona amb la rèplica d'una embarcació de l'època. Avui és la seu del Museu Marítim de Barcelona.]