L'occità-català fou la llengua social i de poder al País Basc i Navarra durant set segles

La majoria d'erudits del País Basc (Bascònia o Gascunya) han intentat amagar que la llengua històrica de la seva nació, de banda i banda dels Pirineus, ha estat, per antonomàsia, el gascó o bascó occitano-català, i no pas l'eusquera, enredant la troca tot el que han pogut amb la terminologia referida a aquestes dues llengües.

L'eusquera, que és la llengua dels euskalduns i no pas la dels bascons o gascons, com ja hem vist en un altre article, ha tingut una implantació territorial minoritària al llarg de la història del país. En canvi, el gascó o bascó occità-català ha estat la llengua predominant en ús i extensió en aquesta nació, almenys des de la Baixa Edat Mitjana (s. XIII dC) fins al segle XVIII dC. 

Per tant, al País Basc peninsular convivien dues comunitats culturals i lingüístiques que ocupaven un mateix territori; els euskalduns, que parlen eusquera, minoritaris, i els bascons o gascons, que parlen occità-català.

En una vídeo-conferència de l'investigador Manel Capdevila, titulada El Gascó-Borgonyó-Català, llengua universal a Europa del XIII al XV, ja es va presentar aquesta tesi, que ara reforcem amb una anàlisi detallat sobre un estudi del tema realitzat pel lingüista navarrès Ricardo Cierbide.

[Imatge superior: El lingüista navarrès Ricardo Cierbide en una de les seves darreres conferències]

L'eusquera no se sabia escriure a l'edat mitjana i no era la llengua comuna.

Serà arran dels primers testimonis històrics sobre aquest poble dels bascons per part del cronista romà Tit Livi, que els situa a la zona de l'actual Biscaia peninsular, que els acadèmics van precipitar-se a atribuir la llengua eusquera a aquest ancestral poble i van acabar anomenant bascó a l'eusquera, malgrat que aquest terme de bascó és el mateix que el de gascó.

Gran part dels filòlegs del País Basc han elaborat un relat teòric sobre una suposada expansió de l'eusquera, fonamentat en l'existència d'alguns topònims existents a la zona pirinenca i de l'Ebre en avall. Aquest creixement, malgrat tot, ens diuen que aviat va quedar frenat per l'arribada del poble romà a la zona del qual, sistemàticament, suposen que parlava la llengua llatina, en una segona hipòtesi mai demostrada [veure les tesis sobre aquest tema dels lingüistes Yves Cortez o Carme Jiménez Huertas] 

Però a mida que entrem a l'edat mitjana i les dades documentals comencen a ser més abundants, i substitueixen a les suposicions teòriques de l'època clàssica, trobem que els testimonis existents a la Bascònia o Gascunya peninsular no són escrits en eusquera sinó en gascó occità o en romanç de Navarra, és a dir, en una mena de català antic.

Si ens atenim al que ens diu el prestigiós filòleg navarrès Ricardo Cierbide (1936-2018), especialitzat en les antigues llengües romanç del País Basc, al seu estudi titulat Plurilingüismo histórico en Euskal Herria, la predominança de l'occità i el català era un fet inevitable perquè l'eusquera, en aquells temps, encara no era una llengua escrita: 

"Durant el període medieval es dóna al conjunt d'Euskal Herria un clar divorci entre la llengua escrita i la llengua parlada, fins al punt que, com adverteix J.M. "Lacarra", «en historiar l'Edat Mitjana del País Basc ens assalta constantment la preocupació d´estar reconstruint el passat d´un poble que s'expressa per escrit en un idioma que no és el que parla i que el seu se li escapa a través dels documents»". (p. 155)

Es a dir, que els lingüistes Ricardo Cierbide i J. M. Lacarra ens adverteixen que el poble basc peninsular, a l'Edat Mitjana, per força s'havia d'expressar per escrit en un idioma romanç (el bascó o gascó) que no era el que devien parlar (l'eusquera).  

Tanmateix, al següent paràgraf del seu estudi, el mateix investigador ens reconeix que no hi ha ni rastre d'eusquera escrit a l'Edat Mitjana en documents formals i que, de fet, aquest idioma era tan minoritari que no podia ser, de cap manera, la llengua comuna del territori. 

I sembla que aquí trobem un problema de fons que dificulta l'encaix de les peces d'aquesta teoria basada en la premissa, mai demostrada, de l'eusquera com a llengua original dels bascons descrits pels romans:

"Durant l'Edat Mitjana, el basc [entenent aquí per basc a l'eusquera] és una llengua que no s'escriu o, si s'escriu, es fa més que res en un estil o registre informal. Això és degut al fet que la llengua parlada en un àmbit estret, per un nombre reduït de persones, no podia aspirar a convertir-se en llengua de relació o comuna entre gent de llengües maternes diferents. La més parlada o emprada en un context més gran sempre ha acabat per prevaldre imposant la seva supremacia". (p. 156)

Es a dir, que després de suggerir-nos que el poble basc parlava una llengua, l'eusquera, i n'escrivia una altra (el bascó o gascó), segons en Cierbide, paradoxalment, ara ens reconeix que l'eusquera, a l'edat mitjana, "no s'escriu" o "si s'escriu" es fa en un registre informal i per "un nombre reduït de persones". 

La conclusió és clara, no eixsteixen documents en eusquera però, per raons polítiques, s'ha de continuar sostenint que la llengua pròpia, genuïna i històrica d'aquest país és només l'eusquera, malgrat la manca d'evidències testimonials. Una llengua, aquesta de l'eusquera, que, per altra banda, ens reconeixen que no podia ser la llengua comuna, de cap de les maneres, pel fet que sempre ha estat minoritària al País Basc.

El mateix autor ho acaba reblant amb les següents paraules:

"De fet, l'euskaldun [entenent per aquest concepte al parlant de la llengua eusquera], tan bon punt ampliava el cercle d'acció, estava obligat a comunicar-se en algun romanç: al nord en gascó i al sud en romanç de Navarra o castellà. D'aquesta manera, el basc [entenent que es refereix a l'eusquera], de sortida, estava molt mal situat per guanyar la cursa, malgrat el seu evident arrelament popular."

En altres paraules: si la gent del País Basc es volia comunicar, ho havia de fer en una llengua romanç, com ara el gascó occità-català, veritable bascó, o en el romanç de Navarra, que ell anomena castellà, però que ja veurem que els especialistes actuals ens indiquen que és una mena de català. 

I el lingüista acaba la seva reflexió fent una al·lusió a "l'evident arrelament popular" de l'eusquera. Però ja hem vist que les proves documentals per corroborar aquesta darrera afirmació mai han aparegut.

Tant és així, que el literat navarrès Pedro d'Aguerre i Azpilicueta (1556 – 1644), també conegut com Pedro d'Axular, considerat el millor prosista de la literatura renaixentista en eusquera, en un escrit seu del 1643, reconeix el següent:

«Orai badirudi euskarak ahalde dela, arrotz dela, eztela iendeartean ausart»

Traducció: 

"Es diria que la llengua eusquera viu ara tan avergonyida, que se sent estranya, que no gosa presentar-se en públic".

I afegeix:

"Zeren are bere he,rrikoen artean ere, ezpaitakite batzuek nola eskriba eta nola irakurri" 

Traducció: 

"Perquè entre els del seu país, alguns no saben ni com escriure-la, ni com llegir-la".

Si les coses estaven així al 1643, com és que sempre ens han certificat, com una veritat incontestable, que l'eusquera ha estat i és la única llengua històrica i genuïna del País Basc? I com és que encara avui s'ensenya als centres educatius i universitaris que la llengua basca és l'eusquera, quan queda clar que el concepte "bascó" és el mateix que el terme "gascó"?. 

Al nostre parer, tota aquesta confusió es manté viva per motivacions polítiques, no pas científiques.

[Baiona és una de les viles del País Basc peninsular on encara es parla gascó occità]

Les varietats lingüístiques de la Bascònia peninsular: eusquera, gascó-occità, català i aragonès.

D'entrada, a la Bascònia peninsular, almenys des de l'Edat Mitjana, hi ha documentades quatre llengües. Dels temps anteriors a l'Edat Mitjana, en canvi, no en sabem res amb certesa, més enllà d'alguns documents en llatí. Però això no vol dir que no es parlés ja abans de l'edat mitjana, l'eusquera, el llatí, el gascó català-occità o qualsevol altra llengua. 

En tot cas, i deixant de banda el llatí i l'eusquera, mirem que ens diuen els acadèmics sobre les llengües romanç que es parlaven a Euskal Herria. En Ricardo Cierbide ens ho explica més detalladament:

"Al llarg dels segles tres van ser les varietats romàniques que es van formar dins del país i que, per tant, constitueixen part indivisa del seu patrimoni cultural. Del costat nord (territoris de Labord, Baixa Navarra, Sola, Sant Sebastià i Pasages), tenim el gascó, substituït a finals del segle XVIII pel francès. Del costat sud, a Navarra i Rioja, el romanç de Navarra i el subdialecte de La Rioja absorbit pel castellà a partir del segle XV, i als territoris occidentals o províncies bascongades, el mateix castellà, convertit en espanyol durant els segles XVI i XVII."

Ja hem vist en un altre article que el gascó és occità-català. Tanmateix, analitzem ara que és això que l'estudiós navarrès anomena "romanç de Navarra". Primer ens diuen que el romanç navarrès-aragonès és la llengua que es parlava al sud i est del Regne de Navarra i que, en realitat, no existia separació neta entre el navarrès i l'aragonès. Però quan analitzem el primer text que s'ha conservat escrit en aquesta varietat, els Furs de Jaca, veiem que les coses no són ben bé així.

Aquests Furs de Jaca són la carta de població atorgada pel rei d'Aragó i Pamplona, en Sanç Ramires, a la vila de Jaca per tal de fer-ne una ciutat, i datats tradicionalment el 1063 i, més modernament el 1076~1077. Ens diuen que l'original estava redactat en llatí i contenia unes 24 disposicions. Sobre la base d'aquest text llatí, a partir del segle XIII s'elaboren traduccions en llengua romànica.

Les versions en occità cispirinenc han estat objecte d'estudi per determinar la llengua de redacció. Joan Corominas opinava al principi que eren en català, però després ja va proposar que era una barreja d'occità i català, amb algun aragonesisme. Finalment, l'estudi definitiu de Maurice Molho va estabilr que es tractava d'occità amb alguns elements purament catalans i amb molta influència de l'aragonès.

Es a dir, que quan parlem del Romanç de Navarra, igual que quan parlem del gascó o bascó, una vegada més estem parlant de la mateixa llengua catalano-occitana, en una de les seves moltes varietats amb certes influències de l'aragonès, però no pas del castellà, com ens sembla indicar en Ricardo Cierbide al seu anàlisi. 

Pel que fa al que ell anomena "subdialecte de La Rioja", que es parlava en aquesta zona, s'està referint una varietat de l'aragonès, més que no pas del castellà. És la varietat més occidental del romanç navarrès-aragonès. Ens diuen els experts que el testimoni més rellevant d'aquesta parla de La Rioja són les Gloses Emilianenses, del segle X dC. Tanmateix, aquestes famoses gloses, no representen els primers textos castellans, com s'havia dit, sino que són propis de l'aragonès. 

Així, els darrers estudis han demostrat que en aquest text s'utilitzen normes fonètiques aragoneses: feito, muito, get (ye), etc. A més, quan es van escriure les Gloses a La Rioja, aquest territori no havia estat encara annexionat al Regne de Castella, sinó que pertanyia a Navarra. Per tant, el text que figura a les Gloses Emilianenses és navarrès-aragonès en la seva varietat de La Rioja. I els lingüistes Claudio García Turza i Miguel Ángel Muro també aporten que aquesta parla posseeix característiques que la relacionen més amb l'aragonès que no pas amb el castellà.

Finalment, en Ricardo Cierbide, per trobar espanyol a terres basques, ens remet al País Basc occidental. 

Resumint: les llengües històriques presents al País Basc peninsular i Navarra, segons els experts, són:

1. L'eusquera, la llengua suposadament més antiga, i sense escriptura fins a temps moderns, en les seves múltiples varietats dialectals, molt sovint inintel·ligibles entre elles.  

2. El llatí, que si bé era una llengua escrita, no sabem si ningú realment la parlava entre el poble o era una llengua funcionarial de govern i de religió. 

3. El gascó o basc(ó), un dialecte occitano-català, del qual hi ha testimonis abundants a partir de l'Edat Mitjana i que era una llengua parlada, llegida i cultivada, com es testifica en nombrosos documents de la Basconia-Gasconha, de banda i banda dels Pirineus, des de ja el segle X dC. Es la mateixa llengua que encara s'hi parla, malgrat els esforços de les administracions espanyola, francesa, occitana (colonial) i basca (colonial) per fer-la desaparèixer. 

4. El romanç de Navarra. Una parla molt propera al català antic i que hauria penetrat pel sud-est de l'actual territori de la Bascònia cultural peninsular. Una mena de català occitanitzat. 

5. Un subdialecte de La Rioja que trobem a les Gloses Emilianenses, relacionat amb l'aragonès.

6. L'espanyol, parlat al País Basc occidental.

Si tenim en compte que l'occità i el català són la mateixa llengua, ens adonem que la preeminència del català-occità al País Basc peninsular i Navarra durant 7 segles la converteix en la seva llengua històrica de comunicació social, poder i administració.

400 documents certifiquen que el gascó-occità és la llengua històrica del nord del País Basc entre els segles XIII i XVIII dC. 

Segons en Ricardo Cierbide, el gascó-occità es parlava a la zona de l'antiga Aquitània: 

"(...) l'àrea compresa pel gascó està limitada a l'oest per l'oceà Atlàntic, a l'est pel curs de la Garona, des de la desembocadura fins a Tolosa, per seguir després el curs de l'Arieja fins arribar als Pirineus, que són el límit pel sud. Es tracta doncs de l'àrea de l'antic territori dels aquitans, on s'estenia a l'antiguitat el proto-basc." 

I aquesta era la llengua més prestigiosa al País Basc:

"La raó de la seva adopció als territoris bascos al nord de la serralada pirinenca -Labord, Baixa Navarra i Sola- i a Sant Sebastià, Pasage [actual Pasaia, en eusquera i Pasaje, en espanyol] i probablement Oiasso [Oiartzun, en eusquera i Oyrzún, en espanyol] va ser la del seu prestigi com a llengua romanç escrita per a la redacció de documents públics i privats i com a llengua parlada en les seves relacions amb els no euskalduns des de mitjans del segle XII, similarment a com s'observa a la Bascònia peninsular amb el romanç navarrès [català], aragonès i castellà."

I Cierbide continua informant-nos que els centres de decisió política, administrativa i sacerdotal del País Basc nord històric eren indefectiblement fora de l'àmbit del territori de parla eusquera:

"És sabut que, en aquests territoris -particularment pel que fa a Labord i Sola-, els centres de decisió, les corts senyorials, l'administració i la cúria episcopal -de la de Baiona només en sabem alguna cosa amb precisió a partir del segle XI dC- van estar fora del domini on la llengua basca [en referència a l'eusquera] estava vigent."

L'especialista ens delimita la zona peninsular on hi ha testimoni que es parlava l'occità gascó i ens diu que aquesta llengua era la de prestigi per a la redacció de documents públics i privats i que era la llengua parlada en les seves relacions amb els no euskalduns, des de mitjans del segle XII, com també ho eren, a les seves respectives àrees, el català (romanç de Navarra), i l'aragonès (dialecte de La Rioja). I a més, ens constata que els centres de poder i decisió del País Basc nord peninsular històric eren fora de l'àmbit euskaldun. 

Així, segons l'estudiós navarrès, "tant l'administració senyorial com l'eclesiàstica i municipal es van servir, a nivell oficial, primer del llatí medieval, fins a la segona meitat del segle XIII -el document de Maya de 1140 [escrit en gascó-occità] n'és una excepció- i després del gascó, de forma ininterrompuda, fins al segle XVI a Baiona i fins al segle XVIII a Sola". Pel que fa a Baixa Navarra, en canvi, "alternen els textos en romanç de Navarra [català] i en gascó, comptabilitzant-se en la segona variant més de 400 documents entre els segles XIV-XV".

Cal entendre aquí que més de 400 documents històrics en gascó-occità indiquen que la llengua històrica del País Basc, a efectes pràctics i testimonials, des de la Baixa Edat Mitjana, fou el gascó occità i el català, no pas l'eusquera.

Ricardo Cierbide continua:

"Relacionats amb Baiona, de parla Gascona juntament amb Anglet i Biarritz fins ben entrat el segle XIX, l'Arxiu Municipal conserva milers de documents originals dels segles XIII al XIV en gascó, entre els quals cal citar Le livre d'or de la Cathédrale de Bayonne, Le livre des Etablissements i Le livre des Fondations, així com Le Cartulaire du Monastere de Saint-Sprit de Bayonne, inèdit."

En aquest sentit, l'analista detalla que:

"El predomini cultural del gascó a l'Euskal Herria nord no es va veure afectat ni pel breu domini navarrès durant el regnat de Sanç el Major (1023-1039), ni pel d'Alfons el Batallador (1134), sinó que es va reforçar a partir de mitjans del segle XII dC, quan els senyors feudals, sota el domini dels quals hi havia els territoris bascos, formaven part d'una xarxa d'aliances familiars esteses a tota Gascunya. El mateix es podria dir de l'organització episcopal i eclesiàstica."

És a dir, el fet que els territoris bascos fossin governats pel rei de Navarra o pel rei d'Aragó, no impedia, si no tot el contrari, que les llengües predominants continuessin sent les mateixes a cada zona, és a dir, el gascó-occità al nord del País Basc peninsular, el català i l'aragonès al sud del País Basc peninsular i l'espanyol a la zona occidental del territori.

El text de mitjans del segle XII anomenat Document d'Amaiur (Maya, en espanyol) escrit en gascó i pel qual el senyor de Bastan [Baztan actualment] fa una detallada donació a la catedral de Baiona, mostra fins a quin punt l'ús del gascó era important entre les famílies nobles. Segons ens informa Ricardo Cierbide, "gran quantitat de noms de les cases als tres territoris porten noms gascons".

Els 7 segles de preeminència del gascó occità al País Basc peninsular feu que el 85% el parlessin.

Respecte a com es va anar distribuint el gascó occità al País Basc peninsular, el lingüista navarrès ens detalla el següent:

"El gascó fou la llengua d'ús quotidià i exclusiu, a nivell de llengua escrita, de les viles de Baiona i Biarritz, com ho demostren els textos conservats, i va passar a ser la llengua de prestigi i mitjà de comunicació entre comerciants i artesans dels centres urbans, fins-i-tot a l'interior del país, com Sent Palai o Palai [Sant Pelai, en català], Sent Joan Pè de Port [Sant Joan de Peu de Port, en català], Tardetz [Tardets, en català] i Maulheon, on repostaven els comerciants i pelegrins que feien el Camí de Sant Jaume."

I afegeix:

"El fet d'haver estat el gascó la llengua del poder i de l'administració durant prop de set segles, va motivar el que es parlés als centres urbans i que la població exclusivament rural -potser un 85%- en tingués coneixement i que, tant el lèxic com la toponímia, s'hi veiessin influenciats."

En altres paraules, el gascó-occità era la llengua que tothom coneixia i utilitzava als territoris del País Basc on era present i, pel fet de ser la llengua de poder, la que utilitzà durant segles l'administració basca peninsular, feu que una majoria de ciutadans la coneguessin i parlessin amb normalitat. Es una prova més que el bascó, o la llengua basca per excel·lència, havia de ser el gascó, com també ens indica l'etimologia.

Els gascons de Baiona funden la ciutat de Sant Sebastià on hi parlen occità-català fins el s. XIX.

El lingüista navarrès Ricardo Cierbide també ens indica al seu estudi que el gascó es parlava a Sant Sebastià, que fou fundada pels occitans de Baiona.

"Pel que fa a Sant Sebastià, és sabut que aquesta ciutat va ser fundada el 1180 per voluntat expressa del rei de Navarra, Sanç VI el Savi, amb els gascons de Baiona i de les viles costaneres amb la missió específica d'ocupar-se de menesters relacionats amb l'activitat marítima. comercial, motivant l'ús del gascó tant a la citada ciutat com a Pasages, fins al segle XIX."

I malgrat que el lingüista ens informa que l'occità-català va deixar d'utilitzar-se a Sant Sebastià "al mateix temps que el seu ús va anar minvant també a Baiona", no ens detalla els motius. Però podem deduir que, a partir del XIX, per raons polítiques, cap administració, ni espanyola, ni francesa, mai va fer res per conservar la llengua històrica del País Basc, tot el contrari. La seva absència en l'administració, l'escola, la universitat i probablement la seva prohibició efectiva van aconseguir fer-la desaparèixer. Cal dir que a partir de la dècada dels 70 del segle XX tampoc s'ha fet res per part de l'administració autonòmica basca per recuperar-la.

Ens ho explica en Ricardo Cierbide:

"Al llarg dels segles, els límits entre gascó i basc [entenent aquí l'eusquera] es van mantenir a Euskadi nord de manera similar al que ha passat al sud, entre el navarrès-aragonès i el basc a Navarra, sent ambdues modalitats romàniques -gascó i romanç de Navarra [català]- com una defensa davant del francès i de l'espanyol. Al desaparèixer aquests dialectes, la reculada del basc [entès aquí com eusquera] es va fer cada vegada més intens degut a la pressió d'aquestes llengües estatals."

En un proper article analitzarem el català que es va parlar durant segles a la Bascònia navarresa, segons els estudis d'en Ricardo Cierbide.

Altres articles relacionats:

· Els bascos són els gascons i la seva llengua històrica és l'occità-català, no pas l'eusquera

· Catalunya i Occitània són la mateixa nació. Cinc proves documentals