El llinatge dels Peralta de Sicília, Comtes de Caltabellota, prové de l'Empordà

La família dels Peralta és una de les que va tenir un paper més rellevant en la conquesta i dominació de l'illa de Sicília per part dels catalans. Tanmateix, com acostuma a passar, tant la historiografia italiana com la castellana, ens han volgut fer passar aquests Peralta sicilians com una de les branques provinents  de l'Aragó o de Navarra (els experts encara no s'han posat d'acord en aquest punt).

Nosaltres, en canvi, tenim algunes proves que evidencien els orígens catalans de la branca siciliana dels Peralta, al nostre entendre provinents del Castell de Peralta, situat a la vila baix-empordanesa de Santa Susanna de Peralta, que avui pertany al municipi de Forallac, a Catalunya. 

Un dels arguments de pes per determinar-ho és el fet que la comarca de l'Empordà també és la terra on trobem l'origen d'altres famílies catalanes que foren molt importants en la conquesta catalana de Sicília i en el seu posterior govern, com són els Cruïlles, els Vallgornera (italianitzats com a Valguanera) o els Llansà o Llançà (italianitzats com a Lanza o Lanzia). 

Una altra prova la tenim en el fet que la branca siciliana dels Peralta sempre va estar relacionada amb la nissaga reial catalana i amb la important família noble catalana dels Montcada (italianitzats com a Moncada).

En aquest article analitzem breument la importància dels Peralta sicilians i, després, informem dels seus orígens empordanesos.

[Imatge superior: Sant Climent de Peralta, a l'Empordà, Catalunya.]

Els Peralta de Sicília, referents de la facció catalana a l'illa

Els Peralta foren el referent de la facció catalana a Sicília durant el domini de la nostra corona i van ser els senyors indiscutibles de la Vall de Mazara, entre els segles XIV i XV. En gestionaven la recaptació dels tributs, la justícia, n'eren els seus senyors feudals, tenien un exèrcit personal i, a més, nomenaven els funcionaris i controlaven la seca de la vila d'Sciacca. 

L'arbre genealògic de la família Peralta de Sicilia es remunta a Guillem de Peralta, que va viure al segle XIII, i s'estén fins als seus darrers descendents, del segle XV, els fills dels germans Nicolò de Peralta i Joan de Peralta, segons la reconstrucció que han fet els genealogistes Filadelfo Mugnos i Francesco Savasta.

Filippo de Saluzzo, Virrei del Regne de Sardenya des del 1324, es va casar amb Aldonça Fernandez de Castro i Peralta. D'aquest matrimoni va néixer Ramon de Peralta, primer comte de Caltabellotta que, en realitat, com ja sabem per un altre article, era la catalana Catalabellota. Aquest Ramon de Peralta va ser Gran Almirall de la Corona Catalana, Gran Canceller, Gran Camarlenc del Regne de Sicília i Capità General de Sardenya.

[Elionor d'Aragó de Sicília (1346-1405), muller de Ramon de Peralta i mare de Nicolau de Peralta i Aragó, representada en un bust funerari de Francesco Laurana (1430-1502).]

Es va casar amb Sibil·la de Cardona i, posteriorment, amb Isabel d'Aragó. Per últim, va contraure matrimoni amb Allegranza Abbate. Malgrat que els seus descendents van portar sempre el cognom Peralta, i no pas el de Saluzzo, abandonat ja per en Ramon de Peralta, els experts ens diuen que van seguir utilitzant el mateix escut d'armes dels Saluzzo, fet que no deixa de resultar curiós.

El 1392, quan el rei de Sicília Martí el Jove (o Martí I de Sicília, fill del rei català Martí l'Humà), s'embarcà amb el seu exèrcit per reprendre la possessió de Sicília, els Peralta s'hi van mostrar fidels i van mantenir els seus privilegis una vegada es feu efectiva, a diferència de les famílies Alagona i Chiaramonte, que els van perdre.

Aquests fets van succeir en temps de Nicolau de Peralta i d'Aragó (s. XIV – Sciacca, 1399) noble militar de les nissagues catalanes dels Peralta i dels Aragó que va esdevenir una de les personalitats més rellevants de Sicília. Va ser marquès de Mazara, Comte d'Adragna, d'Alcamo, de Burgio, de Calatafimi, de Calatamauro, de Caltabellotta (Catalabellota, en català), de Caltanissetta (Catalanisseta, en català), de Chiusa, de Sambuca i d'Sclafani, a més de Senyor d'Aliminusa i Bivona .

Nicolau era fill de Guillem de Peralta ("Guglielmone") i d'Elionor d'Aragó. El 1391 va obtenir del seu pare la investidura com a Comte de Catalabellota. L'any següent, el 1392, també va obtenir el Marquesat de Mazara i el Comtat de Catalanisseta. Fidel al rei de la corona catalana Frederic III de Sicília, al principi va afavorir l'assentament al tron de l'illa de la seva filla Maria de Sicília, que es va casar amb Martí d'Aragó, però quan la reina va abolir alguns privilegis baronals, es va aliar amb el seu cunyat, Andrea Chiaramonte, contra els sobirans catalans. 

Tanmateix, foren derrotats a la Batalla de Mofarda pel rei català el 1394, i se li van confiscar tots els feus. Reconciliat el 1397 amb el rei Martí, se li van concedir els càrrecs de Castellà Reial i Mestre d'Execució.

Finalment, el llinatge dels Peralta de Sicília s'extingí al segle XV, quan les darreres descendents,  Margarida de Peralta, Costança de Peralta i Caterinella de Peralta, es van casar respectivament amb Artal de Luna, Antoni de Cardona i Alfons de Cardona. Tanmateix, va sobreviure la descendència de la nissaga en la persona de Raimondello, baró de San Giacomo, fill natural de Nicolò Peralta d'Aragó qui, tanmateix, va ser acusat d'il·legítim i no fou considerat pertanyent a la família Peralta.

El llinatge català dels Peralta de Sicília va posseir un total d'almenys setze feus, situats en gran part a Sicília i subdividits en ducats, marquesats, comtats, vescomtats i baronies. Concretament, parlem del Ducat de Castelluccio; els Marquesats de Calatafimi, Calatamauro, San Esteban i Mazara; els comtats d'Alcamo, Caltabellotta (o Catalabellota), Caltanissetta (o Cataanisseta), Tancada i Sclafani; els Vescontats d'Ambite i les Baronies de Bivona, Borgetto, Castellammare del Golf, Ciminna i Pandolfina.

Els Peralta catalans, origen de la nissaga

Si cerquem els orígens de la família a la Península ibèrica, veurem que hi ha tres branques: la catalana, la navarresa i la aragonesa. Tanmateix, cal tenir en compte que durant molts segles aquests tres regnes formaven part de la mateixa corona. Per tant, fos d'on fos aquesta família, el que és segur és que pertany a la corona catalano-aragonesa. I, en tot cas, nosaltres només volem esbrinar d'on provenen els Peralta de Sicília.

Però volem deixar constància que a Navarra hi ha una important vila que es diu Peralta i a l'Aragó hi ha dues viles que es diuen Peralta de la Sal i Peralta d'Alcofeia. A Catalunya tenim dos petits llocs anomenats Peralta, un a l'Empordà i un altre a la zona de Tarragona.

Per la nostra banda, de les tres opcions, ens decantem per considerar que els Peralta de Sicília provenen de la branca catalana, malgrat que se n'ha esborrat bastant els rastres. 

Els Peralta catalans ja els trobem documentats des de l'any 774 dC, a les ordres de l'emperador Carlemany. I també trobem un cavaller de la Casa de Peralta que es distingí en la defensa de la ciutat de Barcelona, durant el setge dels sarraïns. Un acte heroic similar es produí el 1038 dC, quan en Romà de Peralta va ajudar al comte-rei Ramon Berenguer, amb el qual estava estretament emparentat, durant el setge de Lleida.

Pel que fa al lloc de Peralta que hi ha a l'Empordà ja és esmentat en un document de l'any 844 dC, referint-se a l'antiga cel·la de Sant Climent de Peralta, que es trobava a uns quilòmetres vers migdia del castell i que avui ja és en runes. Aquest lloc de Peralta, efectivament es troba al damunt d'un pujol rocós, que explicaria el significat del seu nom. "Pera-alta" vol dir "pedra alta", de la mateixa manera que la veïna vila de "pera-tallada" indica que és situada al damunt d'una pedra tallada o trencada o treballada.

També consta que l'any 1017 dC el monestir de Sant Esteve de Banyoles tenia possessions a Peralta.  A més, a l'inventari que es feu aixecar l'any 1395 dC dels béns de la casa de Cruïlles-Peratallada, la senyora Elvira de Puigpardines, viuda de Gilabert de Cruïlles, començà amb l'enumeració de les jurisdiccions. Hi figura el "Castrum de Peralta cum suo honore" i, en un altre paràgraf, el "Castrum sive locum de Peralta", tal i com informa l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La fortalesa militar dels Peralta, per tant, és documentada per primera vegada el 1395, però l'existència del castell, de ben segur, era molt anterior a aquesta data. Així, si analitzem la seva arquitectura, els experts ens diuen que elCastell de Peralta té una torre, de planta rectangular i notables murs, que podria ser obra del segles XI dC, tot i que també posterior.

Com hem dit, si tenim en compte el nom de Peralta, que significava Pedra Alta, el castell empordanès s'aixecava sobre un pujol rocós de poca elevació, és a dir, una pedra alta, fet que explicaria el nom del lloc i de la família. 

Respecte a l'antiga església parroquial de Sant Climent de Peralta, de la qual només resten poques ruïnes, amb sepultures excavades a la roca, se sap que era una cel·la monàstica on el 844 hi residien un nombre indeterminat de monjos. El 881 la seva propietat fou cedida per privilegi de Carloman a la seu de Girona, cessió confirmada per un altre privilegi reial del 898 i per una butlla del 1010. A la fi del s XI se n'apoderaren els senyors de Peratallada, fins que el 1137 Dalmau de Peratallada la retornà a la seu de Girona. Fou després una simple parròquia.

Uns empordanesos de Sicília

El fet que la distància que hi ha entre el lloc de Peralta i la la vila de Cruïlles, a l'Empordà, es pugui fer en tan sols una hora i dos quarts de camí a peu ens suggereix que aquestes dues importants famílies nobles catalanes, la dels Cruïlles i la dels Peralta, molt relacionades, són les que van tenir un paper destacat a la conquesta de Sicília, de la mà del rei Pere II el Gran, als enfrontaments militars de les famoses Vespres Sicilianes.

Si be l'acadèmia colonial accepta que els Cruïlles de Sicília són una branca de la família catalana, en el cas dels Peralta, la historiografia governamental espanyola i italiana ens la fan passar per Navarresa o aragonesa. Però ja veiem que vivien a tocar. 

[El mapa indica que de la vila de Cruïlles al Castell de Peralta només hi ha una hora i mitja de camí].

L'església de Santa Susanna de Peralta, que es troba a uns 200 metres al nord de les ruïnes del Castell de Peralta, ens dona una altra pista de la relació que hi podia haver entre els senyors d'aquesta fortalesa de Peralta i la nissaga dels Cruïlles. Se sap que aquesta església va ser possessió dels Cruïlles-Peratallada durant l'edat mitjana. 

A aquest lloc es deu referir la butlla del papa Benet VIII de l'any 1017 que confirma, entre molts d'altres, els dominis de l'abadia de Sant Esteve de Banyoles: " ... ipsa vinea de Susanna cum suo termino, cum eremo et culto, sicut in scriptura Sancti Stephani resonat. In Peralta et infra ejus termines". 

L'església no figura en els nomenclàtors de parròquies del segle XIV ni del XVII; cal suposar que ha estat des de sempre sufragània de la veïna parròquia de Sant Climent de Peralta.

[Imatge de l'església de Sant Susanna de Peralta, a l'Empordà.]

El castell de Peralta a l'Empordà

El Castell de Peralta és situat al nucli de Santa Susanna de Peralta, a l'actual municipi de Forallac (Baix Empordà), i ha estat declarat bé cultural d'interès nacional. Malgrat que no se sap gaire cosa dels constructors i antics propietaris d'aquesta fortalesa, tot sembla indicar que podria estar relacionada amb la important i desconeguda nissaga dels Peralta.

[Torre del Castell de Peralta, a l'Empordà.]

Té una torre de planta rectangular i notables murs, obra dels segles XI al XIV. La part més vistent encara és la torre de l'homenatge, però es troba en molt mal estat. És de planta rectangular; només conserva una de les voltes de canó, la inferior, de les dues que posseïa. Al mur de ponent hi ha una porta adovellada al nivell de la segona planta. El mur de migdia s'ha enderrocat i la torre és esberlada i en perill d'ensulsiada total. La construcció és de carreu lligat amb morter.

[Fotografia antiga de les restes del Castell de Peralta, a l'Empordà].

El castell devia tenir una planta simple. Del recinte murat que encerclà la torre els testimonis més evidents són a ponent, on es manté amb uns dos metres d'alt i presenta una rastellera d'espitlleres. S'adossen dues masies tardanes i a la part central del llenç hi ha un portal, també més tardà però probablement a l'indret de l'entrada de la fortalesa, d'arc rebaixat. Altres restes molt malmeses de la muralla són visibles als sectors sud i nord. La fortalesa és documentada del 1395.

[Fotografies d'en Ricard Ballo de les runes actuals del Castell de Peralta, a l'Empordà.]

[Una altra fotografia del Castell de Peralta, a l'Empordà].

La vila de Peralta a Tarragona

També hi ha un petit nucli de Peralta a la Catalunya Nova, molt a prop de Renau, al Tarragonès. Potser la nissaga dels Peralta, com tantes altres de l'Empordà, va anar ampliant els seus territoris a mida que es conquerien terres als sarraïns. A més d'anar cap a Sicília, l'Aragó i Navarra, es van estendre al sud.

La vila va ser fortificada també amb un castell, anomenat Castell de Peralta, malgrat que ens diuen que fou construït per la família Montoliu, entre els segles XII i XIII. El 1477 el lloc va ser llegat al monestir de Santes Creus, que en van mantenir el domini senyorial fins a la seva abolició, al segle XIX. Del castell no en resta cap vestigi i pel que fa a les cases del poble es van anar enrunant fins que l'obertura d'un hotel n'ha possibilitat la recuperació. 

També hi ha l'església de Santa Maria de Peralta, al mateix indret, en estat total de ruïna, de la qual sols se'n conserven algunes parets i el campanar d'espadanya, d'època posterior. La planta tenia una nau de 15 m. x 4 m. i la porta sembla que estava al costat nord. La coberta, de fusta a dues vessants sobre arcs apuntats de pedra, està del tot ensorrada. L'església de Santa Maria de Peralta sembla una obra del segle xiv, que en devia substituir una d'anterior. L'espadanya i la sagristia són més tardanes.

[Imatge de l'església de Sant Maria de Peralta, al Tarragonès.]

La hipòtesi navarresa, una falsificació i un malentès.

Si analitzem la teoria que veu un origen navarrès a la família Peralta veurem que es fonamenta en el que diu un dels versos del document titulat Trobes de mossèn Jaume Febrer, cavaller, en què tracta dels llinatges de la conquesta de València e son regne. Aquesta crònica és un poema que descriu els blasons de cavallers valencians, escrit teòricament al segle XIII, però que actualment els mateixos acadèmics consideren una falsificació de finals del segle XVII o XVIII.

A l'obra, s'hi descriuen els escuts heràldics de 554 cavallers que, teòricament, haurien participat a la conquesta de València amb el rei català Jaume I. A més, inclou comentaris sobre el seu origen o algunes gestes significatives. I malgrat que els experts asseguren que no té cap credibilitat, paradoxalment encara hi ha qui es creu el que diu sobre els origens dels Peralta.

El teòric autor del llibre és en mossèn Jaume Febrer, un personatge que hauria viscut durant el segle XIII, fill d'un oficial del rei Jaume I, que hauria estat el seu padrí. No obstant, no hi ha constància documental de cap escriptor amb el nom de Jaume Febrer d'aquesta época, si bé consta l'existència d'alguns Jaume Febrer. En alguna ocasió s'ha confós aquest mossèn Febrer amb Andreu Febrer, poeta que sí que va existir realment, però al segle XIV.

Estudis posteriors han proposat com a possibles autors reals d'aquestes Trobes a Onofre Esquerdo, el "descobridor" de les Trobes, o en Vicent Ximeno, primera persona que va informar de la seva existència, o, fins i tot, en Vicent Josep Marc, qui impulsà la seva primera publicació, el 1796, a la impremta del Diari de València. 

D'altra banda, si analitzem el que es diu en aquest document sospitós, hom se n'adona que tampoc afirma enlloc que els Peralta provinguin de Navarra o de l'Aragó. Tot el contrari. Donem una ullada al poema sobre els Peralta:

Si ens fixem, el text diu que la nissaga dels Peralta pertany a una de les dotze cases que elegiren rei quan els gots van fugir dels alarbs envers les terres de Navarra. Això vol dir que els Peralta eren originaris d'una altra banda, d'on van haver de fugir. I sabem que els gots van entrar a la Península Ibèrica per Catalunya. Per tant, és ben possible que el text ens estigui confirmant que els Peralta catalans són els originals.

Per tant, el text és la constatació que els Peralta no són d'origen navarrès, malgrat que ens informa que aquesta família es va establir després en aquesta terra i que amb Eneko Peralta funda la nova branca navarresa de la família, de la qual també prové Eiximen Peralta. Afirmar que aquest text prova l'origen navarrés dels Peralta, com han fet alguns experts, o bé és un malentès o bé és una errada.

Altres articles relacionats amb la Sicília catalana:

· Sant Felip Neri és en realitat el Sant Felip negre de Catalabiano.

· L'actual vila siciliana de Calatabiano és en realitat la catalana Catalabiano dels Cruïlles

· El nom de la vila siciliana de Caltanissetta prové del topònim català Catalaniseta

· La ciutat siciliana de Caltabellota fou fundada per catalans i es diu Catalabellota

· L'actual vila siciliana de Caltagirone és en realitat la catalana Catalagirona

· Perquè l'independentisme sicilià té per bandera la senyera catalana?

.