Antòni Fabre d'Olivet (Gange, Occitània, 1767 – París, 1825) fou un filòleg, escriptor i investigador llenguadocià. Un gran estudiós de la parla hebrea, atès que en Fabre d'Olivet estava convençut que les llengües conservaven rastres d'una saviesa primordial molt antiga. Per a ell, l'hebreu no era simplement una llengua semítica històrica, sinó una mena de llengua sagrada que preservava les lleis profundes de la formació del llenguatge. Aquesta idea la va desenvolupar especialment a la seva interessant obra "La Langue hébraïque restituée" (La llengua hebraica restituida).
Tanmateix, en aquest article no tractarem els seus intents de descodificar la llengua hebrea i d'extreure el veritable significat dels textos bíblics, sinó que ens centrarem en els seus estudis sobre la llengua occitana, a la qual també va considerar sagrada.
La recuperació de les lleis primitives que governen la formació de l'occità
Quan Antòni Fabre d'Olivet va emprendre el seu treball titulat "La Lenga d'Oc restablida dins sos principis", va aplicar un mètode semblant al que havia utilitzat amb la llengua hebrea. Hi veiem un intent de restaurar la llengua d'Oc a partir dels seus principis originals, entenent aquests principis no només en un sentit gramatical sinó també filosòfic, històric i metafísic.
Per a Fabre d'Olivet, la llengua no és una convenció arbitrària creada pels pobles, sinó l'expressió d'un ordre profund de la intel·ligència humana. Les paraules tenen una estructura significativa intrínseca i els sons que les formen participen d'un sistema universal de correspondències. La seva recerca sobre l'occità s'inscriu dins el mateix projecte que havia desenvolupat abans amb l'hebreu: la recuperació de les lleis primitives que governen la formació del llenguatge.L'autor considera la llengua d'oc, germana de la catalana, una de les grans llengües històriques d'Europa. La presenta com l'hereva d'una tradició antiga que havia assolit la seva màxima expressió en la civilització dels trobadors. Segons la seva interpretació, la decadència política d'Occitània va comportar també la decadència de la seva llengua, que havia quedat fragmentada en nombrosos dialectes. La seva tasca va consistir a reconstruir-ne la unitat essencial.
La restauració que va proposar no partia dels parlars contemporanis considerats aïlladament, sinó de la recerca d'una llengua subjacent comuna. Fabre d'Olivet va intentar descobrir les lleis internes que, segons ell, expliquen totes les varietats de la llengua d'Oc. Aquestes lleis són fonètiques, morfològiques i també simbòliques.
En la seva concepció, les lletres no són simples signes gràfics. Cada lletra posseeix una força expressiva determinada. Els sons elementals contenen idees primitives, i les paraules neixen de la combinació d'aquestes idees. Aquest principi, desenvolupat extensament en els seus estudis hebraics, fou aplicat també a l'occità. Així, les arrels lèxiques (o lexemes) foren analitzades com a estructures portadores de significat essencial i no únicament com a formes heretades històricament.
La relació amb l'hebreu és central dins del sistema de pensament d'aquest autor. Per tant, Fabre d'Olivet va defensar que l'hebreu conservava de manera especialment pura les lleis originals del llenguatge. Per aquesta raó utilitza sovint l'anàlisi hebraica com a instrument per comprendre altres llengües. I l'occità-català apareix, així, com una llengua que ha conservat nombrosos vestigis dels mateixos principis universals. Fabre d'Olivet estava convençut que ambdues llengües reflecteixen una mateixa arquitectura primordial del llenguatge humà.
D'acord amb aquesta perspectiva, les etimologies proposades a l'obra no tenen només una funció històrica. La finalitat és descobrir el sentit profund de les paraules. L'etimologia es converteix en una via d'accés a la significació originària dels sons i de les idees que aquests expressen.
L'obra de Fabre d'Olivet va proclamar, a més, que la llengua dels trobadors constitueix una de les manifestacions més elevades de la cultura europea. Fabre d'Olivet veu en la poesia trobadoresca l'expressió d'una civilització refinada que posseïa una profunda ciència moral, filosòfica i artística. La restauració de la llengua d'Oc és presentada com una recuperació d'aquest patrimoni espiritual.
Per això el llibre de Fabre d'Olivey no és només una gramàtica. La gramàtica forma part d'un projecte molt més ampli destinat a reconstruir una tradició sencera. El vocabulari, els textos poètics i les reflexions sobre l'origen de la llengua participen d'una mateixa finalitat: retornar a la llengua d'oc la consciència dels seus principis constitutius.
Segons Fabre d'Olivet, la llengua restaurada havia de permetre redescobrir la unitat profunda de les varietats occitanes i reconnectar-les amb la seva missió històrica. La llengua d'oc, en defiitiva, no és presentada simplement com un instrument de comunicació més, sinó com l'expressió particular d'un ordre universal del llenguatge, compartit per les grans tradicions antigues i conservat de manera privilegiada en certes llengües considerades per ell fonamentals, entre les quals l'hebreu ocupa el lloc principal.
En la seva teoria general del llenguatge, que aplica igualment a l’hebreu i a l’occità, la paraula no és un signe arbitrari. Cada so elemental té un valor significatiu propi. Les consonants i vocals són considerades unitats portadores d’idees primitives. Així, la combinació dels sons no és casual, sinó que respon a una lògica natural del pensament humà. La gramàtica, en aquest marc, no és una convenció social, sinó la codificació d’aquestes lleis naturals.
Quan analitza el lèxic occità, Fabre d’Olivet tendeix a descompondre les paraules en elements mínims o lexemes per extreure’n el que ell considera el sentit original. Per exemple, una paraula com “cantar” no és només un verb heretat del llatí cantare, sinó una combinació de sons que expressen una idea de projecció sonora ordenada. En la seva lectura, el segment inicial “can-” es relaciona amb la idea d’emanació o moviment ordenat, mentre que el conjunt expressa l’acte d’articular un so amb intenció estructurada.
L'hebreu i l'occità-català, dues manifestacions d'una mateixa arquitectura del llenguatge
Aquest tipus d’anàlisi no es limita a derivacions internes de l’occità, sinó que s’estén a comparacions amb l’hebreu. Fabre d’Olivet busca correspondències entre arrels occitanes i arrels hebrees, no en el sentit de derivació històrica, sinó com a manifestacions d’una mateixa arquitectura simbòlica del llenguatge. Per exemple, quan estudia arrels que impliquen nocions de llum, manifestació o expansió, les posa en relació amb formes hebrees que ell interpreta com portadores d’idees equivalents, encara que pertanyin a sistemes lingüístics diferents.
En el seu tractament de la llengua dels trobadors, Fabre d’Olivet considera que la poesia medieval occitana no és només una producció literària, sinó la conservació d’un estat superior de la llengua. Els trobadors, segons la seva visió, utilitzaven una llengua encara pròxima als principis originals, en què la relació entre so i significat era més transparent.
Per exemple, quan analitza formes poètiques relacionades amb l’amor cortès, interpreta mots com “amor” no només en el sentit afectiu, sinó com a combinació de sons que expressen un moviment ascendent de l’ànima. En aquesta lectura, “a-” indica una direcció inicial o impuls, mentre que la resta de la forma conté la idea d’un moviment intern que tendeix cap a una elevació o perfeccionament.
La unitat de la llengua, un objectiu essencial
Un altre aspecte important de la seva obra és la reconstrucció de la unitat de la llengua d’oc. Fabre d’Olivet observa la diversitat dialectal (llenguadocià, provençal, gascó, etc.) però la interpreta com a variacions superficials d’una mateixa estructura profunda. Per ell, aquestes variacions es poden reduir a formes fonamentals mitjançant l’anàlisi dels principis sonors. Així, diferents formes d’un mateix mot en diversos parlars són considerades deformacions o evolucions d’una arrel comuna original.
La seva gramàtica inclou també una teoria dels sons en què cada fonema té una funció significativa. Les consonants oclusives, per exemple, són associades a idees de tall, delimitació o fixació; les fricatives a idees de continuïtat o expansió; les vocals a modulacions de l’estat intern o de l’energia expressiva. Aquesta classificació serveix de base per interpretar la formació de les paraules.
En el cas de les paraules compostes, Fabre d’Olivet intenta mostrar com cada element contribueix al sentit global segons la seva funció simbòlica. Una paraula composta no és només la suma de parts, sinó la combinació de forces significatives que produeixen una idea nova. Per això, la seva anàlisi sovint trenca les paraules en segments que no corresponen necessàriament a morfemes històrics, sinó a unitats que ell considera significatives des del punt de vista dels principis del llenguatge.
La relació amb l’hebreu és especialment visible quan utilitza el que ell anomena “clau de les arrels”. Aquesta clau consisteix en interpretar les consonants com a portadores de significats constants. Per exemple, determinades combinacions consonàntiques són associades a idees de moviment, generació o resistència. Quan troba combinacions semblants en occità, les interpreta com a confirmació de la universalitat d’aquestes lleis.
L'Occità-català, una llengua filosòfica i sagrada
En aquest marc, Fabre d’Olivet defensa que l’estudi de la llengua d’oc no és només filològic, sinó també filosòfic. La restauració de la llengua implica la recuperació d’una manera de pensar en què llenguatge i pensament estan estretament units. La decadència de la llengua, segons ell, comporta també una pèrdua de consciència dels principis originals del significat.
Finalment, la seva obra inclou la idea que la llengua restaurada ha de permetre reconstruir no només la forma de parlar dels antics occitans, sinó també la seva manera sagrada d’entendre el món. La llengua d’oc és presentada com un sistema capaç de reflectir directament les relacions entre les idees, els sons i les forces naturals del pensament humà.
En definitiva, estem al davant d'una de les personalitats científiques que millor va entedre els fonaments de la nostra llengua mare catalano-occitana. Un estudiós fonamental que ha estat amagat i oblidat per l lingúística, la filologia i la filosofia, malgrat que els seus estudis es mostren molt avançats als coneixements que, encara a dia d'avui, demostren tenir els nostres acadèmics.
Un article d'en Bel·lònides.
Altres articles relacionats:
· Jean Hardouin, el jesuïta que va denunciar la falsificació de l’antiguitat documental
· Charles-François Dupuis, descobridor del patró astral a les mitologies i religions
· Volney, un dels grans revisionistes de la cronologia històrica oficial
· Alexandre Deulofeu i els pares de la Teoria de la Història Cíclica
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada