Cadascun d'ells mereixeria un article individual per poder explicar amb profunditat les seves interessants recerques. No és l'objectiu que ara ens proposem. Simplemente, farem una molt breu introducción als precursors de la Teoria de la Història Cíclica, és a dir, a Plató, Polibi, Ibn Khaldun, Giambattista Vico, Antòni Fabre d'Olivet, Georg Wilhelm Friedrich Hegel, Nikolai Danilevski, Oswald Spengler, Arnold J. Toynbee, Alexandre Deulofeu i Peter Turchin.
El primer antecedent clar es troba en el filòsof grec atenenc Plató (427-347 aC). A les seves obres titulades "La República" i "Les Lleis" sosté que els règims polítics passen per etapes successives de degeneració. L'aristocràcia ideal es transforma en timocràcia, després en oligarquia, després en democràcia i finalment en tirania. No parla exactament de civilitzacions, però introdueix la idea que les formes socials segueixen un cicle de creixement i decadència. Es a dir, Plató no parla encara de "civilitzacions" en sentit modern. El que descriu és la degeneració successiva dels règims polítics. Tanmateix, és el primer gran precedent de la teoria cíclica de la història.
Pocs segles més tard, l'historiador grec aqueu Polibi (c. 200-118 aC) desenvolupa la teoria de l'anaciclosi. Segons ell, totes les formes de govern neixen, maduren, es corrompen i són substituïdes per altres. És probablement la primera teoria sistemàtica dels cicles històrics. En parla al seu libre "Històries", especialment al volum VI. Aquí desenvolupa la famosa teoria de l'anaciclosi, segons la qual les formes de govern es transformen cíclicament seguint una seqüència repetitiva.
Durant el segle XIV apareix la figura d'Ibn Khaldun (1332-1406), un andalusí d'origen magrebí, nascut a Tunis, en una família procedent de l'Al-Àndalus. A la seva obra "Muqaddimah" defensa que les dinasties i les civilitzacions segueixen un procés gairebé biològic. Neixen gràcies a una forta cohesió social, assoleixen el poder, es tornen riques i refinades, perden vitalitat i finalment són conquerides per grups més vigorosos. Molts historiadors consideren Ibn Khaldun el primer teòric científic dels cicles civilitzatoris. El ser és probablement el primer tractat complet sobre l'ascens i la decadència de les civilitzacions. La seva teoria de l'asabiyya (cohesió social) explica per què neixen els imperis, per què es fan poderosos i per què finalment desapareixen.
Durant el segle XVIII, el napolità Giambattista Vico (1668-1744) formula una teoria encara més completa a "Scienza Nuova". Segons Vico, les societats travessen tres grans edats: divina, heroica i humana. Quan arriben a l'excés de racionalisme i individualisme entren en decadència i el cicle torna a començar. Vico formula els famosos corsi e ricorsi, és a dir, els cursos i recurrències de la història. Les societats passen per etapes recurrents que es repeteixen al llarg del temps.
Durant el segle XIX, el filosof alemany Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831), a la seva obra "Lliçons sobre la filosofia de la història universal", defensa que els pobles històrics emergeixen, compleixen una missió i després són reemplaçats per altres. Tanmateix, la seva visió és més lineal que cíclica. Hegel no defensa un cicle repetitiu estricte. Cada poble històric compleix una missió determinada i després deixa pas a un altre en un procés progressiu.
També al segle XIX, l'investigador rus Nikolai Danilevski (1822-1885) publica "Russia and Europe", on descriu les civilitzacions com organismes independents que neixen, floreixen i moren. És una de les primeres formulacions modernes de les civilitzacions com a organismes independents amb un cicle vital propi.
Ja al segle XX apareix la formulació més famosa d'aquesta teoria, obra de l'estudiós alemany Oswald Spengler (1880-1936). Al seu treball titulat "The Decline of the West" sosté que cada civilització és un organisme viu. Té una infància, una joventut, una maduresa i una vellesa. Quan entra en la fase final es transforma en una civilització urbana, tecnificada i burocràtica abans de desaparèixer. És probablement el llibre més influent sobre la teoría cíclica de les civilitzacions.
L'investigador anglès Arnold J. Toynbee (1889-1975) [imatge superior], probablement el gran sistematitzador del segle XX. A A la seva obra enciclopèdica titulada "Study of History" analitza detalladament més de vint civilitzacions. Segons Toynbee, aquestes neixen quan una societat respon amb èxit a un desafiament, creixen mentre mantenen la seva creativitat i decauen quan les seves elits es tornen incapaces de generar noves respostes. Son dotze volums publicats entre 1934 i 1961. Analitza vint-i-una civilitzacions i intenta explicar-ne els mecanismes de creixement i col·lapse.
A Catalunya, Alexandre Deulofeu (1903-1978) desenvolupa una teoria encara més radical: la "Matemàtica de la Història". Deulofeu sosté que els imperis i les civilitzacions segueixen cicles gairebé mesurables cronològicament. Va intentar calcular la durada aproximada de les fases d'expansió i decadència dels pobles. També trobem aquesta tesi als nombrosos volums que desenvolupen la seva teoria. Deulofeu intenta quantificar els cicles històrics i calcular-ne la durada. També fa predicciones de futuro, que sovint ha encertat. És probablement l'intent més sistemàtic de convertir la història cíclica en una ciència predictiva.
Més recentment, autors com l'especialista rus, d'adopció nord-americana, Peter Turchin (nascut el 1957) han intentat construir models quantitatius dels cicles històrics mitjançant matemàtiques, estadística i anàlisi de grans bases de dades històriques. Les seves idees apareixen especialment a les obres "Historical Dynamics", "Secular Cycles" i "End Times". Turchin substitueix la filosofia especulativa per models matemàtics i dades històriques massives.
[Imatge superior: retrat de l'historiador català Alexandre Deulofeu.]
Els pares de la Teoria de la Història Cíclica
El primer antecedent clar es troba en el filòsof grec atenenc Plató (427-347 aC). A les seves obres titulades "La República" i "Les Lleis" sosté que els règims polítics passen per etapes successives de degeneració. L'aristocràcia ideal es transforma en timocràcia, després en oligarquia, després en democràcia i finalment en tirania. No parla exactament de civilitzacions, però introdueix la idea que les formes socials segueixen un cicle de creixement i decadència. Es a dir, Plató no parla encara de "civilitzacions" en sentit modern. El que descriu és la degeneració successiva dels règims polítics. Tanmateix, és el primer gran precedent de la teoria cíclica de la història.
Pocs segles més tard, l'historiador grec aqueu Polibi (c. 200-118 aC) desenvolupa la teoria de l'anaciclosi. Segons ell, totes les formes de govern neixen, maduren, es corrompen i són substituïdes per altres. És probablement la primera teoria sistemàtica dels cicles històrics. En parla al seu libre "Històries", especialment al volum VI. Aquí desenvolupa la famosa teoria de l'anaciclosi, segons la qual les formes de govern es transformen cíclicament seguint una seqüència repetitiva.
Durant el segle XIV apareix la figura d'Ibn Khaldun (1332-1406), un andalusí d'origen magrebí, nascut a Tunis, en una família procedent de l'Al-Àndalus. A la seva obra "Muqaddimah" defensa que les dinasties i les civilitzacions segueixen un procés gairebé biològic. Neixen gràcies a una forta cohesió social, assoleixen el poder, es tornen riques i refinades, perden vitalitat i finalment són conquerides per grups més vigorosos. Molts historiadors consideren Ibn Khaldun el primer teòric científic dels cicles civilitzatoris. El ser és probablement el primer tractat complet sobre l'ascens i la decadència de les civilitzacions. La seva teoria de l'asabiyya (cohesió social) explica per què neixen els imperis, per què es fan poderosos i per què finalment desapareixen.
Durant el segle XVIII, el napolità Giambattista Vico (1668-1744) formula una teoria encara més completa a "Scienza Nuova". Segons Vico, les societats travessen tres grans edats: divina, heroica i humana. Quan arriben a l'excés de racionalisme i individualisme entren en decadència i el cicle torna a començar. Vico formula els famosos corsi e ricorsi, és a dir, els cursos i recurrències de la història. Les societats passen per etapes recurrents que es repeteixen al llarg del temps.
És després d'aquests autors que apareix el filòleg, historiador i occitanista llenguadocià, nascut a Ganges a l'actual Hérault, Antòni Fabre d'Olivet (1767-1825) [imatge superior], amb la seva obra "Histoire philosophique du genre humain" (Història filosòfica del génère humà). Ell no inventa la idea del cicle històric en la historia, però hi afegeix una dimensió espiritual i providencial. Per a ell, la successió de civilitzacions forma part d'un pla evolutiu de la humanitat dirigit per lleis metafísiques. Aquesta és la seva aportació distintiva. També a l'obra "De l'état social de l'homme" (De l'estat social de l'home) presenta la història com una successió de pobles i civilitzacions guiada per lleis providencials i espirituals.
Durant el segle XIX, el filosof alemany Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831), a la seva obra "Lliçons sobre la filosofia de la història universal", defensa que els pobles històrics emergeixen, compleixen una missió i després són reemplaçats per altres. Tanmateix, la seva visió és més lineal que cíclica. Hegel no defensa un cicle repetitiu estricte. Cada poble històric compleix una missió determinada i després deixa pas a un altre en un procés progressiu.
També al segle XIX, l'investigador rus Nikolai Danilevski (1822-1885) publica "Russia and Europe", on descriu les civilitzacions com organismes independents que neixen, floreixen i moren. És una de les primeres formulacions modernes de les civilitzacions com a organismes independents amb un cicle vital propi.
Ja al segle XX apareix la formulació més famosa d'aquesta teoria, obra de l'estudiós alemany Oswald Spengler (1880-1936). Al seu treball titulat "The Decline of the West" sosté que cada civilització és un organisme viu. Té una infància, una joventut, una maduresa i una vellesa. Quan entra en la fase final es transforma en una civilització urbana, tecnificada i burocràtica abans de desaparèixer. És probablement el llibre més influent sobre la teoría cíclica de les civilitzacions.
L'investigador anglès Arnold J. Toynbee (1889-1975) [imatge superior], probablement el gran sistematitzador del segle XX. A A la seva obra enciclopèdica titulada "Study of History" analitza detalladament més de vint civilitzacions. Segons Toynbee, aquestes neixen quan una societat respon amb èxit a un desafiament, creixen mentre mantenen la seva creativitat i decauen quan les seves elits es tornen incapaces de generar noves respostes. Son dotze volums publicats entre 1934 i 1961. Analitza vint-i-una civilitzacions i intenta explicar-ne els mecanismes de creixement i col·lapse.
A Catalunya, Alexandre Deulofeu (1903-1978) desenvolupa una teoria encara més radical: la "Matemàtica de la Història". Deulofeu sosté que els imperis i les civilitzacions segueixen cicles gairebé mesurables cronològicament. Va intentar calcular la durada aproximada de les fases d'expansió i decadència dels pobles. També trobem aquesta tesi als nombrosos volums que desenvolupen la seva teoria. Deulofeu intenta quantificar els cicles històrics i calcular-ne la durada. També fa predicciones de futuro, que sovint ha encertat. És probablement l'intent més sistemàtic de convertir la història cíclica en una ciència predictiva.
Més recentment, autors com l'especialista rus, d'adopció nord-americana, Peter Turchin (nascut el 1957) han intentat construir models quantitatius dels cicles històrics mitjançant matemàtiques, estadística i anàlisi de grans bases de dades històriques. Les seves idees apareixen especialment a les obres "Historical Dynamics", "Secular Cycles" i "End Times". Turchin substitueix la filosofia especulativa per models matemàtics i dades històriques massives.
Un article d'en Bel·lònides.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada