No va ser només un erudit de la il·lustració; va ser l'home que va portar el racionalisme fins a les seves últimes conseqüències. En un segle que buscava lleis universals per a la física (Newton) i la química (Lavoisier), Dupuis va trobar el patró que conformava la majoria de grans religions del món: la mitologia astral. La seva premissa era clara: la majoria de déus, mites i religions de la història són el reflex del moviment dels astres en la volta celestial.
Charles-François Dupuis, un cervell privilegiat
Charles-François Dupuis va néixer el 16 d'octubre de 1742 a Trie-Château, una petita localitat prop de Gisors, a la regió de la Normandia. Fill d'un humil mestre d'escola, la seva trajectòria és un exemple clàssic d'ascens social a través de l'erudició en la França de l'Antic Règim.
Fill d'un mestre d'escola, va demostrar un talent precoç per les llengües clàssiques i les matemàtiques. Tot i que va estudiar al col·legi d'Harcourt i va arribar a ser sotsdiaca, la seva ment inquieta el va allunyar de la carrera eclesiàstica. El 1766, amb només 24 anys, ja era professor d'eloqüència al col·legi de Lisieux.
La seva trobada amb l'astrònom Jérôme Lalande va ser el punt d'inflexió de la seva vida. Lalande el va introduir en els secrets del cel, i Dupuis va començar a veure connexions entre les constel·lacions i els mites antics que cap altre erudit havia explorat amb tanta tenacitat.
Amb l'esclat de la Revolució Francesa, Dupuis es va convertir en una figura política rellevant. Va ser membre de la Convenció Nacional i del Consell dels Cinc-cents. El seu prestigi era tal que va arribar a ser nomenat membre de l'Acadèmia d'Inscripcions i Belles Arts i, més tard, de l'Institut de França. Va ser un dels principals promotors del Calendari Republicà, intentant desplaçar el temps cristià per un temps basat en la natura i l'astronomia.
Charles-François Dupuis, pare del mitologisme solar
Si analitzem les tesis principals que es dedueixen dels seus estudis i publicacions, tenim el següent:
. La mitologia astral com a fonament de les religions: Dupuis va ser el pare del mitologisme solar. Afirmava que la religió cristiana no era una revelació divina, sinó una branca tardana de la mitologia egípcia. Per a ell, el pas del Sol pel solstici d'hivern (quan "neix" de nou després dels dies més curts) és l'origen real del Nadal.
· La uniformitat de l'estructura bàsica de les grans religions: Sostenia que, independentment de si analitzem les mitologies o les religions històriques de l'Índia, d'Egipte o de Roma, el "motor" de la fe és el mateix: el desig de comprendre el cosmos. Això el va convertir en un pioner de la Mitologia Comparada.
· La importància del zodíac astral: Dupuis creia que el zodíac s'havia inventat a Egipte milers d'anys abans del que deia la cronologia bíblica. Aquesta tesi va ser fonamental per a l'expedició de Napoleó a Egipte, on els científics buscaven proves (com el famós Zodíac de Dendera) que confirmessin les teories de Dupuis.
Anàlisi detallada de les seves obres
L'obra de Dupuis no és només un conjunt de llibres, sinó un projecte de vida destinat a "decodificar" les religions.
· "Mémoire sur l'origine des Constellations" (1781): Aquesta va ser la seva primera incursió seriosa en el món acadèmic. En aquest text, Dupuis comença a traçar la idea que les constel·lacions no són agrupacions atzaroses d'estrelles amb noms mitològics, sinó un calendari agrícola i astronòmic creat pels antics egipcis. Els noms de les constel·lacions (com el Cranc o el Lleó) corresponen a fenòmens climàtics o agrícoles de la vall del Nil de fa milers d'anys.
· "L'Origine de tous les Cultes, ou Religion universelle" (1795): És la seva obra magna. Publicada originalment en set volums i un atles d'il·lustracions astronòmiques (amb una versió abreujada posterior per al gran públic), és un compendi massiu de mitologia comparada. Analitza totes les religions conegudes (grega, egípcia, cristiana, persa, índia) i conclou que totes estan construïdes sobre el mateix mite solar. Dedica una part significativa a argumentar que Jesucrist és una figura mítica que personifica el Sol passant pel solstici d'hivern, i que la seva "mort i resurrecció" són metàfores del cicle solar.
En aquesta magna obra d'investigació, Dupuis argumenta que els homes primitius, aclaparats per la potència de la natura, van divinitzar el Sol, la Lluna i les estrelles. Amb el temps, els sacerdots van crear relats complexos (mites) per explicar fenòmens astronòmics (com els eclipsis, els solsticis o el moviment de les constel·lacions).
A més, sosté que el Sol era la figura central en la majoria de mites i religions: Segons Dupuis, figures com Hèrcules, Baco, Osiris i, finalment, Jesucrist, són representacions al·legòriques del Sol. Les proves més consistents de Dupuis provenien de la comparació dels treballs d'Hèrcules amb els dotze signes del zodíac. Però també va interpretar l''Apocalips bíblic en el mateix sentit: va tractar el llibre de l'Apocalipsi no com una profecia, sinó com un mapa astronòmic codificat.
· "Mémoire explicatif sur l'Énigme de l'Apocalypse" (1806): En aquesta obra tardana, Dupuis aplica el seu mètode al llibre més misteriós de la Bíblia: l'Apocalipsi. L'investigador defensa que l'Apocalipsi no és una revelació sobre la fi del món, sinó un poema astronòmic que descriu la configuració del cel en una època determinada. Els "set segells" o les "set copes" farien referència als set planetes coneguts en l'antiguitat.
Dupuis, Napoleó, l'egiptologia i el zodíac de Dendera
L'impacte de Dupuis va ser decisiu per a l'expedició de Napoleó a Egipte del 1798. Les seves teories havien convençut molts intel·lectuals que a Egipte trobarien les proves de l'origen de tota civilització.
Quan els soldats napoleónics van descobrir el Zodíac de Dendera (un baix relleu al sostre d'un temple egipci), es va produir un autèntic terratrèmol cultural. Els seguidors de Dupuis van afirmar que aquell mapa estel·lar tenia més de 15.000 anys, fet que invalidava la cronologia bíblica (que situava la creació del món fa uns 6.000 anys).
Tot i que més tard Champollion, en desxifrar els jeroglífics, va demostrar que el temple de Dendera era d'època ptolemaica (molt més recent), l'impuls de Dupuis va ser el que va convertir l'egiptologia en una qüestió d'estat i en el centre del debat entre ciència i religió.
Charles-François Dupuis: ni maçó, ni catòlic
A diferència de la majoria d'acadèmics de l'época, no sembla que en Dupuis fos membre ni de l'Església, ni de cap lògia maçònica.
Tanmateix, el seu amic Lalande, que el va animar a publicar les seves tesis a finals de la dècada de 1770, va ser el fundador de la famosa Lògia de les Nou Germanes (on Voltaire va ser iniciat al final de la seva vida). I l'abat Lefranc i l'abat Barruel, pioners de la conspiració maçònica a la Revolució Francesa, van citar Dupuis, juntament amb Lalande o Volney, entre els conspiradors responsables de "la caiguda de l'Altar i del Tron".
Després de la mort de Dupuis, l'abat Grégoire —s'havien conegut durant la Revolució i el Consolat — va afirmar que l'autor de "L' origen de tots els cultes" era membre dels Cavallers Templers , i fins i tot va especificar que havia estat iniciat el 1782. Tanmateix, Grégoire es va creure l'autenticitat de la "Carta de Larmenius" (ara reconeguda com una falsificació fabricada per dos metges maçons, Ledru i Fabré-Palaprat ) i, per tant, creia en l'existència clandestina i ininterrompuda de templers des de la seva dissolució, a principis del segle XIV.
Un altre investigador censurat per l'Església i satiritzat pels acadèmics
L'obra va ser rebuda amb sorpresa. Els teòlegs la van considerar una blasfèmia sense precedents, mentre que els lliurepensadors la van adoptar com la seva bíblia laica. Napoleó mateix, tot i que va utilitzar les idees de Dupuis per a la seva campanya egípcia, més tard es va distanciar de l'autor per no enemistar-se amb el Papa.
Però com acostuma a passar, la censura de l'Església va venir acompanyada i reforçada per la censura i el menyspreu de les universitats acadèmiques a sou dels governs. La crítica més enginyosa, per tant, li va venir del físic i acadèmic Jean-Baptiste Pérès (1752–1840), qui va aplicar el mètode de Dupuis a la biografia de Napoleó per "demostrar" que aquest mai va existir.
Bromes a part, durant la Restauració Borbònica, les obres de Dupuis van ser sovint retirades o perseguides, ja que qüestionaven seriosament la legitimitat històrica de l'Església. No obstant això, la ciència i la veritat sempre s'imposen i el seu llegat sobreviu, encara avui, en el corrent de la recerca del Jesús Històric i en l'escola de la història de les religions.
Un article d'en Bel·lònides.
Altres articles relacionats:
· Jean Hardouin, el jesuïta que va denunciar la falsificació de l’antiguitat documental
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada