Jean Hardouin, el jesuïta que va denunciar la falsificació de l’antiguitat occidental

Amb aquest iniciem una sèrie d'articles sobre investigadors i historiadors científics revisionistes que han qüestionat o qüestionen el relat oficialista de la història, i de les seves fonts, denunciant la manca de criteris científics rigorosos per part de la comunitat acadèmica universitària i de les institucions governamentals i eclesiàstiques imperants. 

En Jean Hardouin (1646–1729) va ser un teòleg i sacerdot jesuïta bretó, nascut a la vila de Kemper. També va ser filòleg, expert en història, en numismàtica i gran erudit. Va ser conegut durant la seva vida per les seves edicions i traduccions  d'autors antics greco-romans i per escriure una història dels concilis ecumènics. Va esdevenir  bibliotecari del Collège Louis-le-Grand de París i se'l va considerar un eminent filòleg clàssic, que va ocupar un lloc destacat dins la cultura intel·lectual del seu temps. 

Famòs per la seva erudició extraordinària, també ho és avui en dia per una de les hipòtesis més interessants de la història de la filologia i de la investigació del passat. I és que en Jean Hardouin va tenir la gosadia de dir que la major part de la documentació literària clàssica grega i llatina és una falsificació, elaborada a l’edat mitjana, arran d'una conxorxa d’erudits i monjos, que es va produir al voltant del segle XIV. Aquesta opinió, que va defensar amb obres ben documentades, constitueix un cas notori i primerenc de revisionisme històric científic del coneixement occidental.

Com a bibliotecari del Collège Louis-le-Grand de París, Hardouin tenia accés a una gran quantitat de manuscrits. La seva sòlida formació jesuítica li proporcionava un rigor lògic i una confiança absoluta en la capacitat de la raó per detectar incoherències textuals. Així, a partir de les seves anàlisis acurades, Hardouin va concloure que moltes obres atribuïdes a autors que avui considerem clàssics greco-romans, com ara Homer, Virgili, Horaci o Ciceró, no eren realment productes de l’antiguitat, sinó elaboracions posteriors creades amb finalitats polítiques, religioses o culturals. 

 

Hardouin va viure en una època en què la crítica textual estava en ple desenvolupament. Els filòlegs humanistes dels segles XVI i XVII havien començat a comparar manuscrits antics i a detectar nombroses interpolacions als documents. Per tant, van establir criteris per detectar les falsedats i mirar de reconstruir els textos antics. Aquest ambient d’escepticisme metodològic va obrir la porta a preguntes radicals sobre l’autenticitat de les fonts clàssiques, una actitud que avui és prohibida per part de les universitats als càndids acadèmics, que tendeixen a acceptar totes les fonts documentals pel boc gros, com si mai hagués existit la mà de la censura.

Evidentment, la seva gosadia en denunciar l'adulteració històrica dels benedictins va comportar que d'algunes de les seves obres figuressin a l'Índex de Llibres Prohibits de la Santa Inquisició. Així veiem que, en aquest assumpte, com en tants altres, església i universitat van de la mà en la condemna, censura i desprestigi d'un investigador prestigiós i valent.

La conxorxa dels benedictins i la falsificació de la literatura greco-romana  

El nucli de la hipòtesi de Hardouin, desenvolupada després d'estudiar les múltiples incongruències i anomalies dels textos, és la idea d’una conxorxa intel·lectual a gran escala. Segons ell, cap al segle XIV un grup d’erudits —principalment monjos benedictins— hauria produït de manera sistemàtica la major part de la literatura clàssica que avui considerem antiga. Va concretar que eren monjos sota la direcció d'un tal "Sever Arconti" o "Severus Archontius". Hardouin descriu els falsificadors com impius, incrèduls i enemics de la veritat cristiana.

Quins eren els objectius dels falsificadors? D'una banda, haurien adonat prestigi al món cristià occidental, connectant-lo amb una suposada tradició clàssica idealitzada. De l'altra, haurien creat una història cultural contínua, que legitimava institucions eclesiàstiques i polítiques medievals. A més, com ja hem dit, van aprofitar per substituir textos antics autèntics, avui ja perduts, recreant-los sota una forma literàriament superior. 

Per desgràcia, Hardouin no explica de manera clara qui és o d’on surt el nom de “Severus Archontius”.  Tanmateix, l'erudit, filòleg i orientalista Mathurin Veyssière de La Croze va interpretar que el "Severus Archontius" de Hardouin havia de ser una referència, a penes velada, a l'emperador Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic. Sobre aquest Frederic II cal dir que el seu imperi estava sovint en guerra amb els Estats Pontificis, fet que el portà a ser excomunicat dues vegades i a ser maleït pels cronistes de l'època. El papa Gregori IX va arribar a identificar-lo amb l'Anticrist.

La sospita de Matthieu de La Croze sobre el “Severus Archontius” de Jean Hardouin no era arbitrària, sinó basada en la manera com Hardouin construïa al·lusions críptiques dins dels seus escrits. Hardouin tenia fama d’utilitzar noms clàssics o aparentment ficticis per referir-se a figures històriques reals, especialment quan tractava temes sensibles. En aquest cas, La Croze va detectar diversos indicis:

El nom “Severus Archontius” sembla artificial i carregat de significat. “Severus” pot evocar severitat o autoritat imperial, mentre que “Archontius” remet al terme grec archon (governant). Això encaixa amb la imatge d’un sobirà poderós. A més, en Hardouin sovint reinterpretava la història antiga i medieval de manera heterodoxa. La Croze, coneixedor d’aquest estil, sospitava que el personatge no era real sinó una clau encoberta.

Les característiques atribuïdes a “Severus Archontius” coincidien, segons La Croze, amb la figura de Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic: un emperador amb reputació de governant fort, intel·lectual i controvertit, sovint en conflicte amb l’Església.

També hi havia un component polèmic: Frederic II era vist en certs cercles com una figura gairebé herètica o, com a mínim, sospitosa. Hardouin, que tenia teories molt provocadores (incloent la idea que gran part de la literatura antiga era una falsificació medieval), podia estar jugant amb aquestes associacions de manera indirecta.

En resum, La Croze va llegir “Severus Archontius” no com un personatge històric autèntic, sinó com una al·lusió disfressada, i va identificar Frederic II com el candidat més plausible per la coincidència de trets, el context intel·lectual de Hardouin i la seva tendència a codificar referències.

Només Ciceró, Plini el Vell, Horaci, Virgili i el Nou Testament són autèntics

Amb tot, Hardouin assegurava que només unes poques obres escapaven d’aquesta falsificació generalitzada: alguns pocs textos de Ciceró, la Història Natural de Plini el Vell, les Sàtires i Epístoles d'Horaci i algunes parts de l'Enèida, les Geòrgiques de Virgili, algunes inscripcions, algun dels fasti (calendari poètic d’Ovidi), i el Nou Testament en grec. 

La resta de la literatura clàssica era, segons ell, producte d’aquesta manipulació medieval. Segons Hardouin, tots els altres textos estan escrits en el mateix estil grec o llatí pre-modern, molt inferior a l'estil dels pocs autors clàssics genuïns, cosa que demostrava que totes aquestes obres havien estat compostes en la mateixa època. I ell considerava qualsevol contradicció factual amb les obres que admetia com a genuïnes, com una prova de la ignorància dels falsificadors.

Els arguments de Hardouin per fer aquestes afirmacions es basaven principalment, per tant, en observacions filològiques, però també d'estil i de contingut narratiu. Un dels seus punts centrals era la suposada uniformitat estilística dels textos clàssics. Hardouin sostenia que molts autors grecs i llatins compartien un nivell de llengua massa homogeni per haver estat escrits en èpoques i contextos tan diferents. Això és una prova incontestable de fabricació posterior dels textos.

També destacava anacronismes culturals i referències que considerava incompatibles amb la cronologia tradicional. A partir d’aquestes observacions, concloïa que els textos havien estat redactats per autors medievals amb un coneixement molt imperfecte del passat que pretenien imitar. Un altre argument era la manca de manuscrits antics verificables. Hardouin qüestionava la cadena de transmissió textual i suggeria que els còdexs conservats no demostraven necessàriament l’existència d’originals antics.

Va demanar revisar la història de la literatura amb criteris estrictes científics. Per exemple, Hardouin també va percebre anacronismes al capítol del purgatori de la Divina Comèdia de Dante, com indica en notes publicades a París el 1727, que van ser editades amb un comentari anglès a Londres, el 1847, per CF Molini. No eren anacronismes històrics, en sentit modern, com ara errors de datació, sinó més aviat coincidències de llenguatge amb autors clàssics llatins, estructures retòriques massa clàssiques i possibles incoherències entre fonts filosòfiques citades i la cronologia tradicional de transmissió. L'erudit va veure en aquests indicis que el text de Dante no devia ser realment medieval, sinó una construcció posterior o una reescriptura erudita posterior.

Hardouin i la llengua original de la Bíblia

Jean Hardouin no només va qüestionar la literatura clàssica grecollatina: també va estendre la seva sospita a una part important de la tradició textual antiga, incloent-hi els textos cristians. La seva posició, en termes generals, és fonamenta en que el Nou Testament grec canònic no seria el text original absolut, atès que la tradició textual hauria passat per una fase de redacció o fixació en llatí. Els textos grecs que conservem serien, en part, versions secundàries o reelaboracions.

Això el situa fora del consens filològic acadèmic oficialista, perquè la recerca moderna estableix que els textos més antics del Nou Testament són en grec koiné i la versió en llatí (Vetus Latina i Vulgata) és una traducció posterior i plural del text grec.

 
Hardouin, en canvi, tendeix a suggerir una inversió parcial del procés. Ell veu primer l'existència d’originals hebreus o grecs perduts, després la circulació d’una versió llatina autoritzada o primerenca i, finalment, una posterior reconstrucció o segona traducció cap al grec.

Per entendre aquest punt, cal tenir en compte que Hardouin parteix de la idea que molts textos grecs que es consideren antics són, segons ell, reconstruccions posteriors. Així, el grec conservat en manuscrits medievals li sembla massa uniforme o sospitosament regular. Això el porta a invertir el problema: si el grec sembla massa perfecte, o massa homogeni, no és l'original.

Això no ho formula sempre de manera sistemàtica en un únic text, sinó que ho trobem dispers en les seves notes crítiques sobre l'autenticitat de les fonts antigues. Però Hardouin interpreta passatges evangèlics on apareixen expressions en arameu, com ara Eloí, Eloí, lama sabactani, no com a prova de la llengua habitual de Jesús, sinó com a restes tradicionals conservades dins d’un text posterior, a més de ser indicis que el relat evangèlic ha estat compost o fixat en un entorn lingüístic diferent del que descriu.

Les seves idees sobre aquests temes apareixen principalment en Prolegomena ad censuram veterum scriptorum (1711), on estableix la sospita general sobre la transmissió dels textos antics i inclou també textos cristians dins el problema de l’autenticitat. A més, suggereix que el cànon textual ha estat fortament reconfigurat. També a la seva obra Censura veterum scriptorum aplica el seu mètode de depuració a autors i textos, incloent tradició eclesiàstica. I a les seves notes i dissertacions disperses, sovint pòstumes i no sistemàtiques, apareixen comentaris sobre la llengua original i observacions sobre incoherències lingüístiques o hipòtesis sobre transmissió textual del Nou Testament.

Hardouin, per tant, detecta un problema amb el llenguatge bíblic i el resol d’una manera decidida. Veu en la complexitat de la transmissió textual una inversió global de l’origen dels textos. Hardouin assumeix (de manera hipotètica, no demostrada) que hi podria haver hagut versions primitives en hebreu o grec, però aquestes versions no són les que han arribat fins a nosaltres. El que conservem és una tradició textual posterior, molt alterada.

La falsificació de la història de l'Església

Però en Jean Hardouin va anar molt més enllà: ell mateix explica que a l'agost de 1690 va començar a sospitar que algunes de les obres de Sant Agustí d'Hipona i dels seus contemporanis no eren autèntiques, i que al maig de 1692 ho havia "descobert tot". 

Hardouin va concloure que durant els primers mil tres-cents anys del cristianisme, la doctrina cristiana s'havia transmès per una tradició oral i que no s'havia escrit cap llibre de teologia. Així, no fou fins al segle XIV que totes les obres dels Pares de l'Església, així com dels escolàstics medievals, havien estat falsificades per monjos "ateus" sota la direcció d'un tal "Sever Arconti", amb l'objectiu d'introduir l'heretgia a l'Església.

En conseqüència, Hardouin va concloure, a partir dels seus estudis, que tota la història de l'Església, des del papa Lli (Linus), successor de Sant Pere, fins als temps de la invenció de la impremta, era fictícia. I tenia la certesa que no s'havia celebrat cap concili anterior al Concili de Trento.

Hardouin també creia que gairebé tota la literatura secular antiga es va inventar per donar suport al frau, tal com va insinuar públicament per primera vegada a la seva obra dedicada a les monedes dels Herodes.

Rebuig a les seves investigacions: censura acadèmica i eclesiàstica  

Evidentment, la teoria de Hardouin va ser rebuda amb sorpresa i, en general, amb rebuig per part de la comunitat erudita del seu temps, controlada per les acadèmies de la mateixa església que havia impulsat la falsificació dels documents. 

Així, malgrat que alguns contemporanis van reconèixer la seva intel·ligència i erudició, no es van atrevir a contradir els poders imperants i van optar per titllar les conclusions de Hardouin d'excessives.

Van replicar que no hi havia proves sobre l'existència de cap conxorxa benedictina, malgrat que Hardouin ho acabava de demostrar amb els textos analitzats. A més van rebutjar la idea que centenars d’autors, copistes i institucions haguessin col·laborat en una falsificació global, com si mai no hagués existit la censura d'església i de govern a la història. Es evident que, com passa avui, la majoria d'intel·lectuals, no van voler enfrontar-se a les autoritats, ja fos per por a les represàlies o per simple interès personal.

Alguns estudis de paleografia, arqueologia i crítica textual intenten demostrar, encara avui, que la transmissió gradual i complexa dels textos clàssics a partir de l’antiguitat tardana va existir. Tanmateix, la realitat, encara avui, és que la immensa majoria dels originals físics dels documents que se'ns fa passar per clàssics són de temps medievals. Si parlem dels textos clàssics tal com ens han arribat complets (obres senceres), gairebé el 100% ens ha arribat a través de manuscrits medievals, com ara la gran majoria d’obres de Ciceró, Virgili, Horaci, Tàcit, Ovidi, Homer, Plató i un llarg etcètera. Aquesta dada inapel·lable continua donant la raó a en Hardouin.

Alguns historiadors han suggerit que la seva posició pot entendre’s com una reacció davant les dificultats reals de la transmissió textual: errors de còpia, interpolacions i pèrdues de manuscrits que efectivament compliquen la reconstrucció del passat. En aquest sentit, Hardouin hauria portat fins a l’extrem la sospita legítima sobre la fiabilitat de les fonts.

Per treure's aquesta figura tan incòmoda del damunt, els acadèmics actuals han acordat que Hardouin  representa una figura singular dins la història de la filologia: un erudit de gran capacitat intel·lectual que va arribar a conclusions profundament errònies a partir d’una combinació de rigor analític i hipòtesis excessivament generalitzadores. Una conclusió absolutament delirant. I tot plegat per no haver d'admetre o tenir en compte els seus raonaments i per evitar desestimar o, almenys posar en quarantena, la pràctica totalitat del corpus documental occidental, que no passa un estudi seriós i rigorós d'autenticitat.

La seva teoria de la gran falsificació medieval, tot i ser avui rebutjada per l'acadèmia funcionarial dels governs, continua sent un exemple clàssic de rigor analític i un bon punt de partida pels investigadors honestos no lligats econòmicament a les universitats estatals o a les institucions eclesiàstiques.

Els jesuïtes també el censuren, el fan retractar-se i rebutgen els seus estudis

També els jesuïtes van demanar censurar les seves investigacions. El 1707, Michel Le Tellier va impulsar una investigació sobre les teories de Hardouin a instàncies del superior general dels jesuïtes, Michelangelo Tamburini. Gairebé una dotzena de jesuïtes van escriure a Tamburini opinant que les idees de Hardouin eren tan perilloses per a la Companyia de Jesús i per l'Església Catòlica que justificaven la seva supressió.

L'Opera selecta de Hardouin, publicada a Amsterdam el 1708, va presentar els seus postulats al públic en la seva forma més clara fins aleshores. Això va obligar els superiors jesuïtes de Hardouin a fer pública la seva desaprovació de les seves investigacions. 

El febrer de 1709, va aparèixer una "Declaració" a les Mémoires pour l'Histoire des Sciences & des beaux-Arts (generalment coneguda com a Journal de Trévoux ) signada per Le Tellier i els superiors de les cases jesuïtes de París, i que també testimoniava l'aprovació de la declaració per part de Tamburini, en la qual deien que l'edició d'Amsterdam contenia obres que desitjaven que no haguessin vist mai la llum o que caiguessin en l'oblit. 

En particular, els signants van escriure: "rebutgem com a perniciosa la paradoxa de la inautenticitat del text grec de les Escriptures, de les obres dels Pares Grecs i dels Pares Llatins, i d'altres monuments eclesiàstics comunament reconeguts a l'Església com a genuïns". També consideraven les idees de Hardouin sobre la datació de les obres literàries seculars com "una quimera insostenible", i especialment condemnaven la negació de Hardouin de l'antiguitat de les obres seculars que citaven els Pares de l'Església. 

La declaració va anar seguida d'una declaració signada pel mateix Hardouin, que escrivia: "Subscric sincerament tot el contingut de la declaració anterior; de bona fe, condemno en les meves obres allò que ella condemna en elles; i en particular, el que havia dit sobre una facció impia que fa alguns segles havia fabricat la majoria d'obres eclesiàstiques o seculars, que fins ara havien passat per antigues". Hardouin va prometre que no diria mai res, ni de paraula ni per escrit, que fos directament o indirectament contrari a la retractació.

La rigorosa i analítica obra d'en Jean de Hardouin

En Jean Hardouin no té una obra compacta i fàcil de catalogar, com ara un llibre únic de teoria. El que ens va deixar és un conjunt de tractats, pròlegs i dissertacions, molts d'ells publicats pòstumament o dispersos, que giren al voltant de la crítica acurada dels textos antics i de la seva sospita d'una falsificació. El resum profund s’ha de fer per blocs d’obres, perquè ell mateix va deixar-nos un sistema documental fragmentari.

La seva primera obra publicada va ser una edició de Themistius (1684), que incloïa no menys de tretze noves oracions. Seguint el consell de Jean Garnier (1612–1681), va emprendre l'edició de la Història Natural, de Plini, per a la sèrie Dauphin, una tasca que va completar en cinc anys. A part de la feina editorial, es va interessar per la numismàtica i va publicar diverses obres erudites sobre aquest tema.

Un episodi curiós però determinant per entendre la determinació de l'investigador bretó són els fets que es van produir amb la supervisió de la Conciliorum collectiono regia maxima (1715). Hardouin va ser nomenat per les autoritats eclesiàstiques per supervisar aquesta obra monumental de recopilació documental. Formava part dels grans projectes erudits dels segles XVII–XVIII per sistematitzar els concilis ecumènics, els concilis regionals decrets i els actes eclesiàstics. Aquest tipus d’obra, a més, no era només religiosa, sinó també històrica, jurídica i filològica. 

En Jean Hardouin va participar-hi com a crític textual, dins de l’entorn jesuïta. Era revisor erudit i tenia la funció d’examinar l'autenticitat dels documents. Per tant, podia proposar l'exclusió o la inclusió dels textos. Tanmateix, no era un editor únic, sinó que formava part d’un equip erudit, dins d’un projecte institucional. Ara bé, la seva posició extremadament crítica, rigorosa i científica envers l’autenticitat de certs documents va generar tensions, especialment en un context polític hostil als jesuïtes i a la veritable ciència. A més, Hardouin ja era conegut pels seus estudis que demostraven que molts textos clàssics eren falsos. Això feia que qualsevol intervenció seva semblés sospitosa als seus opositors. Tot plegat, va contribuir a endarrerir la publicació i a conflictes editorials.

D'entre la seva obra principal, destaca:

1. Prolegomena ad censuram veterum scriptorum (1711)

Aquest és el text central del pensament d'en Hardouin i, en la pràctica, el manifest de la seva teoria. Aquí afirma que la major part dels textos grecs i llatins atribuïts a l’Antiguitat són falsificacions produïdes en època medieval, sobretot entre els segles XIII i XIV. El llibre no presenta aquesta idea com una especulació, sinó com una conclusió “crítica” derivada de l’anàlisi textual.

Hardouin argumenta que l’estil de molts autors clàssics és massa homogeni i “massa perfecte” per ser realment antic. A més, les fonts manuscrites conegudes no garanteixen una transmissió contínua des de l’Antiguitat. També va detectar que hi ha una dependència interna entre autors que, segons ell, només té sentit si són contemporanis o gairebé contemporanis.

L'investigador bretó acaba recomanant una reducció extrema del cànon occidental i només admetrà com a obres genuïnes i autèntiques unes poques obres: algunes d'en Ciceró, d'en Virgili, d'en Juvenal i el Nou Testament grec. Hardouin va considerar que tota la resta del cànon occidental és producte d’una operació col·lectiva d'invenció o falsificació documental.

A partir d'aquí, Hardouin, com a bon científic, recomana als investigadors no utilitzar aquests documents com fonts vàlides i proposa analitzar la història literària universal, ara sota sospita, de manera sistemàtica, per detectar noves invencions, adulteracions o interpolacions.

 
2. Censura veterum scriptorum

Aquesta obra complementa i amplia la idea del seu Prolegomena. Si el primer text estableix la tesi general, aquí Hardouin intenta aplicar-la de manera més sistemàtica als autors individuals.

El seu mètode consisteix en un examen exhaustiu dels textos clàssics, on hi detecta incoherències internes. Fet que el duu a rebutjar obres senceres per contenir dades anacròniques o estils anacrònics.
A més, Hardouin intenta reconstruir un “corpus autèntic” molt reduït de literatura antiga autèntica.

El llibre mostra una tasca més filològica estricta d'en Hardouin, com pertoca a un científic, on qualsevol irregularitat és un indici de sospita de falsificació que cal analitzar. El resultat és una crítica textual en sentit científic que ens porta a una sospita gairebé completa del cànon clàssic tradicional que encara avui accepta l'acadèmia oficial global a ulls tancats.

 
3. Chronologiae ex nummis antiquis restitutae prolegomena

Escrits sobre numismàtica i cronologia. En aquests textos, Hardouin intenta aplicar la seva sospita no només als textos, sinó també a les fonts materials de la història antiga, especialment a les monedes.

La seva idea principal és que les monedes antigues també poden haver estat fabricades en època medieval. La cronologia tradicional, basada en inscripcions i numismàtica és, per tant, poc fiable.
Proposa reconstruir la història a partir d’un criteri crític extrem que sospiti fins i tot dels objectes materials. Aquesta part de la seva obra és especialment significativa perquè amplia la falsificació més enllà de la literatura. No sospita només dels textos sinó, com és natural, de tota representació material de l’Antiguitat. Tot ha de ser revisat amb criteris científics estrictes.

4. Escrits sobre els concilis i la història eclesiàstica:

Hardouin també va aplicar la seva metodologia crítica a la història de l’Església, especialment als concilis. En aquests textos sosté que molts actes conciliaris han estat manipulats o completament redactats posteriorment. 

A més, denuncia que la transmissió documental de l’Església primitiva no és fiable en molts punts. Algunes decisions doctrinals podrien basar-se en documents espuris. I malgrat que Hardouin era jesuïta i defensor de l’ortodòxia catòlica, es va atrevir a desconfiar dels documents històrics eclesiàstics, en un exercici d'honestedat científica absolutament lloable.

5. Escrits apologètics i religiosos.

En paral·lel a la seva crítica històrica, Hardouin va escriure textos defensant la fe cristiana i la doctrina catòlica. En aquests textos intenta demostrar que la veritat de la religió no depèn de la fiabilitat de la transmissió històrica humana, sinó d’un fonament teològic superior.