La història usurpada

L'historiador Miquel Coll i Alentorn ens detalla, al seu llibre titulat " Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda"  (pàg. 112), informacions sobre un suposat personatge, descrit pels cronistes sarraïns, que la majoria d'experts han acordat identificar amb el cèlebre comte català Guifré el Pilós (ca. 840 - 897). El cronista andalusí Isa ibn Ahmad, contemporani del comte, ens informa sobre la seva existència i sobre el capítol de la seva mort.  Es creu que aquesta notícia és del temps de govern del comte Sunyer (911-947), fill d'en Guifré. La informació la tenim perquè fou recollida, posteriorment, per un altre historiador sarraí, Abu-Marwan ibn Hayyan al-Qurtubí (Còrdova, 987-1075), a la seva obra   Al-Muqtabis fi Tarikh al-Andalus.   A causa de la poca comunicació dels historiadors catalans amb els historiadors de llengua àrab, el text del cronista sarraí no es va conèixer a casa nostra fins el 1897. I fou així gràcies a una conferència de l'hist

Un aspecte curiós i prou desconegut de la història de Roma és que la ciutat tenia un nom secret que no podia ser divulgat sota pena de mort. Era un nom prohibit de pronunciar.  Tot aquest estrany assumpte, segons els cronistes, girava a l'entorn del culte a la deessa Angerona, una divinitat romana del silenci [imatge superior]. El seu culte, precisament, es va introduir a Roma per evitar que fos conegut el nom secret i prohibit de la ciutat eterna.  En posar-se el dit a la boca, o bé amb una bena que li tapa la boca, tal i com sovint és representada a les seves estàtues i relleus, la deessa Angerona sembla advertir als ciutadans que no facin públic el nom secret de la ciutat, pel seu bé. Tanmateix, perquè la capital de l'imperi tenia un nom secret? Quin era aquest nom que no es podia pronunciar? Quin sentit podia tenir tot plegat? Perquè les elits religioses i polítiques romanes volien amagar un nom amb tan de zel i per a tota l'eternitat?  Quint Valeri Sorà és condemnat a

La sede de la iglesia católica, que actualmente está establecida en la colina vaticana de Roma, donde se encuentra la Basílica de San Pedro, recibe de este topónimo el término por el que se la conoce. Sin embargo, se ignora exactamente porque la colina vaticana lleva ese nombre. Algunos expertos atribuyen el topónimo a una incierta diosa etrusca llamada Vatica o Vatika, de la que no se tienen demasiados datos, y que habría tenido su templo en ese lugar. Pero mediante el análisis de los lexemas se concluye que, muy probablemente, tanto el nombre de la colina como el de la diosa relacionan con la figura poco conocida de los vates galos.  La colina, y seguramente el templo consagrado a la diosa, de existir, habrían sido, en algún momento, el punto de encuentro de estos magos o adivinos galos. El lugar donde debían de realizar sus augurios y rituales, quizá con sacrificios de animales y de seres humanos. El hecho que, posteriormente, la iglesia católica haya decidido situar su sede precisa

La seu de l'església catòlica, que actualment és establerta al turó Vaticà de Roma, on hi ha la Basílica de Sant Pere, la seva seu central, rep d'aquest topònim el nom pel qual se la coneix. Tanmateix, s'ignora exactament perquè el turó vaticà duu aquest nom. Alguns experts atribueixen el nom a una incerta deessa etrusca anomenada Vatica o Vatika, de la qual no es tenen massa dades, i que hauria tingut el seu temple en aquest indret. Tanmateix, mitjançant l'anàlisi dels lexemes es conclou que, molt probablement, tant el nom del turó com el de la deessa relacionen amb els vat gals. El turó i segurament el temple consagrat a la deessa, en cas d'existir, hauria estat en algun moment el punt de trobada dels endevins gals, on devien realitzar els seus auguris i rituals, potser amb sacrificis de bèsties i d'éssers humans. Que, posteriorment, l'església catòlica hagi decidit situar la seva seu precisament en aquest punt geogràfic, on a més hi trobem una zona de cem