Els Lambertini són una de les nissagues nobles més antigues i prestigioses de Bolonya, ciutat on van posseir diversos palaus i torres, i d'on va sortir el membre més il·lustre de la família: Prospero Lambertini, que va exercir el càrrec entre 1740 i 1758 amb el nom de Benet XIV.
Qui observi el seu escut d'armes, però, hi trobarà un element sorprenent per a una família italiana sense cap parentiu conegut amb la reialesa de la Peninsula Ibèrica: els quatre pals de gules sobre fons d'or —la senyera, el senyal reial del Casal de Barcelona i de la Corona catalano-aragonesa. En aquest article intentarem esbrinar perquè els Lambertini duien el senyal reial català.
[Imatge superior: Escut d'armes del papa Benet XIV, amb la senyera catalana dels Lambertini.]
[L'escut d'armes dels Lambertini és el de la casa reial catalana.]
L'escut original i el canvi del 1390
Abans d'aquest episodi, l'escut familiar dels Lambertini era diferent: portava un "leopardo illeonito" (un lleó o lleopard passant), segons la tradició genealògica conservada per la mateixa família, o une escut amb les lletres L i B, segons altres fonts.
No obstant, segons ens expliquen els cronistes bolonyesos, principalment Pompeo Scipione Dolfi, autor de la "Cronologia delle famiglie nobili di Bologna" (1670), l'any 1390 la família va obtenir el privilegi de canviar radicalment el seu escut i adoptar el disseny "d'oro, a quattro pali di rosso" (or, amb quatre pals vermells). El motiu fou els serveis militars prestats "en terra ibèrica" per Aldrighetto Lambertini, fill d'Egano Lambertini, al rei català Joan el Caçador (Joan I d'Aragó), que va regnar entre 1387 i 1396. Els títols principals de Joan el Caçador eren rei d'Aragó, de Mallorca, de València, de Sardenya, de Còrsega, i comte de Barcelona, de Rosselló i de Cerdanya; i duc de Girona.
Abans d'aquest episodi, l'escut familiar dels Lambertini era diferent: portava un "leopardo illeonito" (un lleó o lleopard passant), segons la tradició genealògica conservada per la mateixa família, o une escut amb les lletres L i B, segons altres fonts.
No obstant, segons ens expliquen els cronistes bolonyesos, principalment Pompeo Scipione Dolfi, autor de la "Cronologia delle famiglie nobili di Bologna" (1670), l'any 1390 la família va obtenir el privilegi de canviar radicalment el seu escut i adoptar el disseny "d'oro, a quattro pali di rosso" (or, amb quatre pals vermells). El motiu fou els serveis militars prestats "en terra ibèrica" per Aldrighetto Lambertini, fill d'Egano Lambertini, al rei català Joan el Caçador (Joan I d'Aragó), que va regnar entre 1387 i 1396. Els títols principals de Joan el Caçador eren rei d'Aragó, de Mallorca, de València, de Sardenya, de Còrsega, i comte de Barcelona, de Rosselló i de Cerdanya; i duc de Girona.
[El rei català Joan el Caçador va concedir el senyal reial català a la familia Lambertini pels bons serveis militars prestats en terra ibèrica.]
Posteriorment, la família Lambertini també va obtenir de la monarquia catalano-aragonesa alguns feus al Regne de Nàpols, tot i que la cronologia exacta d'aquest segon vincle (probablement ja en un període diferent, sota Alfons el Magnànim o els seus successors napolitans) no ha quedat del tot aclarida en aquesta recerca.
Per què un rei català va concedir el seu senyal reial a un noble estranger?
No es té constància que els Lambertini hagin format part de la casa reial catalana. Per tant, com s'explica que duguin el senyal reial al seu escut d'armes? Els experts ens dien que aquesta pràctica, anomenada "augmentació d'honor", era relativament habitual a l'Europa medieval i moderna, i no implicava cap parentiu de sang amb la família reial. Es tractava d'un premi prestigiós, transmissible als descendents, que un monarca atorgava a nobles i militars que l'havien servit fidelment, com a senyal visible i permanent de favor reial.
La Corona d'Aragó en va fer un ús especialment freqüent, atesa la seva naturalesa territorialment dispersa (Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Sardenya, Sicília, i més tard Nàpols): concedir el senyal reial a nobles locals o estrangers era una manera eficaç de fidelitzar-los sense haver de cedir-los terres o títols addicionals.
D'altres famílies italianes, sobretot sicilianes i napolitanes, porten encara avui les barres catalanes als seus escuts pel mateix motiu, com ara els Paternò (Sicília), els Aymerich (Sardenya) o els Ruggi d'Aragona (Nàpols). En aquests casos, com en el dels Lambertini, l'honor heràldic reflecteix un vincle de servei, no de parentiu.
Aquesta recerca ha permès confirmar el fet central (la concessió del 1390, el beneficiari, i el rei concedent), però deixa diverses preguntes obertes: En quina campanya militar concreta va participar Aldrighetto Lambertini? Les fonts consultades només parlen, de manera genèrica, d'"èxits militars obtinguts en terra ibèrica", sense precisar-ne el conflicte, la batalla o l'any exacte.
El papa Benet XIV, un papa Lambertini amb la senyera catalana
Prospero Lorenzo Lambertini va néixer a Bolonya el 31 de març de 1675, fill de Marcello Lambertini i Lucrezia Bulgarini, dins una branca cadet de l'antiga família senatorial bolonyesa Lambertini. Va ser educat pels pares i va anar a estudis, primer a Bolonya i des del 1688 a Roma, al Col·legi Clementí, on es va doctorar en teologia i dret civil i canònic el 1694.
La seva carrera eclesiàstica va ser fulgurant: secretari de la Congregació del Concili (1720), bisbe de Teodòsia (1724), arquebisbe d'Ancona (1727), cardenal (1728) i, finalment, arquebisbe de Bolonya (1731) - el "somni" de tornar a casa, segons el descriuen els seus biògrafs. El 17 d'agost de 1740, després d'un conclave llarguíssim (sis mesos, 255 escrutinis, el més llarg del segle), els cardinals, bloquejats per les lluites entre les potències europees, el van elegir papa. Va prendre el nom de Benet XIV i va governar l'Església fins a la seva mort, el 3 de maig de 1758.
Se'l considera un dels papes més significatius de l'edat moderna: promotor de l'"il·lustrisme catòlic" a la manera de Muratori, va fundar la primera càtedra pública d'obstetrícia d'Itàlia, va donar la seva biblioteca personal (25.000 volums) a Bolonya, i va protegir l'Istituto delle Scienze fundat per Marsili. És conegut també per la comèdia teatral "Il cardinale Lambertini", d'Alfredo Testoni, que retrata el seu caràcter espontani i poc convencional.
Potser va ser un dels millors erudits que han ocupat el tron papal, tot i que sovint ha estat ignorat, va promoure l'aprenentatge científic, les arts barroques, la revitalització del tomisme i l'estudi de la forma humana.
[El papa Benet XIV, Prospero Lorenzo Lambertini, amb una túnica papal amb el seu escut d'armes català. De vegades fa servir una brisura amb tres pals vermells en comptes de quatre, molt habitual al Regne de Nàpols.]
Elegit després del conclave més llarg dels temps moderns (sis mesos), Benet XIV va ser l'autor de la primera encíclica papal, "Ubi Primum" (1740), sobre els deures dels bisbes. Va ser elegit papa després d'haver emergit com a candidat només al final, per a sorpresa de tothom. En un moment donat dels actes, l'enginyós i bon humor cardenal Lambertini va comentar: "Voleu un sant? Preneu Gatti. Un polític? Preneu Aldovrandi. Però si voleu un home bo, preneu-me a mi!". Tot i que era clar que només estava fent broma, els cardenals finalment van decidir elegir-lo. Hi havia hagut 254 paperetes en les quals el cardenal Lambertini no havia rebut ni un sol vot!
Tot i que Benet XIV va ser un home de l'època teològicament i espiritualment, molts protestants i erudits agnòstics el respectaven per l'amplitud dels seus interessos acadèmics i pel seu suport a les arts i les ciències. Va escriure una carta circular a tots els bisbes del món. Titulada "Ubi primum", on tractava els deures dels bisbes i generalment es considera la primera encíclica papal. El seu llibre sobre la creació de sants, "De servorum Dei", va ser reimprès sovint i va romandre com el tractament clàssic del tema durant molts anys.
Home políticament realista i modern a l'hora d'abordar les relacions amb ateus i no catòlics, Benet XIV va posar en pràctica una sèrie de decrets destinats a cobrir els buits politicoadministratius deixats pels anteriors papes. Partidari del mecenatge no només humanista sinó també científic, el papa Lambertini va canviar d'actitud a partir de l'any 1750, quan les tendències anticlericals de la Il·lustració, que veien l'orde dels jesuïtes com el seu principal antagonista, es van fer cada cop més alarmants .
Cap al final del seu papat, Benet XIV es va veure obligat a afrontar qüestions relacionades amb la Companyia de Jesús . La va expulsar de Portugal a instàncies de Josep I el 1758, just abans de la seva mort. El papat va accedir de mala gana a les demandes antijesuïtes, tot i que va proporcionar una justificació teològica mínima per a les supressions.
Va morir de malaltia renal, febre i inflamació dels pulmons als 83 anys. Les seves últimes paraules van ser: «El nostre Senyor va morir sota Pilat, jo moriré sota Ponç» (Ponç era el seu metge). Va ser enterrat a Sant Pere del Vaticà, on el commemora un impressionant monument de Pietro Bracci, culminat per l'escut de la seva familia amb les 4 barres catalanes (imatge inferior), erigit gràcies a les contribucions financeres dels seixanta-quatre cardenals que havia creat durant el seu pontificat.
Respecte al seu escut papal amb el senyal reial català.
Malgrat que al seu mausoleu funerari apareix el seu escut amb els quatre pals de la Corona catalano-aragonesa, hi ha retrats i llibres on només apareix amb tres pals. A què es deu aquesta diferència?
Al Regne de Nàpols, les brisures (marques de diferenciació heràldica entre branques d'una mateixa família o llinatge) eren efectivament una pràctica ben establerta i documentada. Ho confirma, per exemple, un estudi sobre els Ruggi d'Aragona, que explica com diverses branques de la família napolitana amb arrels aragoneses portaven variants del mateix escut original, diferenciades per brisures- seguint, de fet, un costum que ja venia dels Anjou (el "lambello rosso a 3 gocce" que distingia la branca cadet de la casa d'Anjou a Nàpols des del 1282).
A més, el nombre de pals de l'escut català es representava de manera variable a Nàpols. Així, al "Codice Miniato della Confraternita di Santa Marta" (Arxiu de l'Estat de Nàpols), el blasó de Ferran I d'Aragona hi apareix representat amb només dos pals de vermell, en lloc dels quatre originals -una variació que la mateixa font qualifica de ser "errònia" ("lo stemma d'Aragona riporta erroneamente solo due pali di rosso"), però que demostra que la fixació del nombre exacte de pals no era rígida en la pràctica heràldica napolitana real, ni tan sols en documents oficials de la cort.
Tanmateix, no hem trobat cap font que documenti específicament "tres pals" com a brisura reconeguda i estesa al Regne de Nàpols. L'exemple concret que tenim és de dos pals (Ferran I), no de tres. Això no descarta la teva hipòtesi, atès que la lògica heràldica és exactament la mateixa: reduir el nombre de peces com a forma de diferenciació o, simplement, per variació/error de transmissió. Però no la tenim encara confirmada amb un cas napolità específic de tres pals.
Tanmateix, aquesta explicació de la brisura napolitana és la més versemblant per explicar per què l'escut de Benet XIV mostra, en alguns casos, tres pals en lloc de quatre. El fet encaixa perfectament amb una pràctica heràldica napolitana real i documentada (variació en el nombre de pals de l'escut reial català original, sigui per brisura deliberada o per transmissió lliure).
El mausoleu funerari del papa al Vaticà mostra l'escut amb els 4 pals del senyal reial català
Si hi ha una dada significativa que pot tancar tots els dubtes és el mausoleu oficial del papa Benet XIV a Sant Pere de Roma, la representació més solemne i pública de l'escut, pensada per perdurar per sempre i que mostra quatre pals, coincidint exactament amb l'escut original de la concessió del 1390 per part de la Corona catalano-aragonesa.
Això reforça significativament la lectura que ja teníem: l'escut de la família Lambertini, amb els quatre pals de la Corona d'Aragó, es va mantenir de manera coherent i visible fins al final de la vida de Benet XIV, culminant en el seu monument funerari a la basílica més important de la cristiandat. La hipòtesi dels "tres pals" (fos per brisura napolitana o per qualsevol altre motiu) queda com una variació puntual i menys representativa, mentre que els quatre pals són la forma consolidada i "oficial" de l'escut familiar.
[Mausoleu funerari del papa Benet XIV, coronat per l'escut reial català dels Lamborgini, amb els quatre pals vermells, esculpit per Pietro Bracci el 1769]
[Detall de l'escut papal de Benet XIV al seu monument funerari a la Basilica de Sant Pere de Roma, amb les armes de l'escut reial català dels Lamborgini.]
Els dominis dels Lambertini: torres, palaus i el castell de Poggio Renatico
Els Lambertini van ser, durant segles, una de les grans famílies güelfes de Bolonya, amb un paper protagonista en les lluites de bàndols de la ciutat medieval —van ser determinants, per exemple, en l'expulsió dels Lambertazzi (el bàndol gibel·lí rival) l'any 1274, després de quaranta dies d'enfrontaments, incendis i saquejos. Aquest pes polític es va traduir en un patrimoni immobiliari notable dins la mateixa Bolonya.
Els Lambertini van ser, durant segles, una de les grans famílies güelfes de Bolonya, amb un paper protagonista en les lluites de bàndols de la ciutat medieval —van ser determinants, per exemple, en l'expulsió dels Lambertazzi (el bàndol gibel·lí rival) l'any 1274, després de quaranta dies d'enfrontaments, incendis i saquejos. Aquest pes polític es va traduir en un patrimoni immobiliari notable dins la mateixa Bolonya.
· La més cèlebre de les seves propietats és la Torre Lambertini, acabada l'any 1242, aixecada originalment de manera aïllada. El 1294, el Comune de Bolonya la va comprar per ampliar-hi la seva pròpia residència institucional, integrant-la al complex format pel Palatium vetus (l'antecedent del Palazzo del Podestà) i el Palatium novum.
[Imatge de la Torre dels Lambertini a Bolonya.]
Actualment, l'única cosa que recorda l'existència de la família Lambertini a Bolonya és la seva torre. La torreta, les portes, les finestres i l'entrada de la planta baixa es van construir en diferents èpoques. La petita porta amb el balcó i la finestra més petita (al costat est de la torre) haurien de formar part de l'edifici original. La porta gran i les finestres més grans són més modernes i se suposa que es van construir quan la torre va ser donada al Capitano del Popolo (el poder judicial de la ciutat) el 1255. Va ser afegida al palau i, per tant, va ser sotmesa a la necessària readaptació interior.
· A més, els Lambertini van posseir més cases i palaus amb torres dins la ciutat:
· Un altre palau amb torre al carrer via degli Orefici, ricament decorat amb ornaments de terracota, del qual encara es reconeix avui una finestra decorada; l'edifici va acabar reconvertit en una hostatgeria coneguda com "Leoncino d'Oro".
· La casa natal de Prospero Lambertini (el futur Benet XIV), situada a la plaça davant l'església de San Giacomo degli Eremitani Agostiniani, amb entrada pel costat de la via delle Vetrate —posteriorment propietat del comte Ottavio Malvezzi-Ranuzzi.
Una altra torre, obtinguda ja des del 1237 mitjançant un contracte feudal amb la família Tantidenari.
[Imatge del Castell dels Lambertini a Poggio Renatico el 1578, abans de patir diverses remodelacions.]
El feu dels Lambertini a la vila de Poggio Renatico, a Ferrara: nou segles de possessió gairebé contínua. Aquesta és, amb diferència, la possessió territorial més important i duradora de la família, i mereix un relat propi.
Els orígens es remunten a l'any 972, quan l'arquebisbe de Ravenna, Onorio, va concedir als Lambertini la investidura sobre Poggio Renatico (avui a la província de Ferrara) —un territori que, segons les fonts consultades, la família va posseir de manera gairebé contínua durant nou segles.
El castell mateix té un origen diferent i més tardà: va ser construït a l'edat mitjana per la família Guastavillani com a estructura defensiva, i no va passar a mans dels Lambertini fins al segle XV. La data clau és el 12 de novembre de 1441, quan Guido Antonio Lambertini, fill d'Aldrighetto (el mateix personatge del privilegi heràldic de 1390 que hem tractat als articles anteriors), va rebre com a feu el comtat de Poggio Renatico, Caprara i Rognatica.
Els orígens es remunten a l'any 972, quan l'arquebisbe de Ravenna, Onorio, va concedir als Lambertini la investidura sobre Poggio Renatico (avui a la província de Ferrara) —un territori que, segons les fonts consultades, la família va posseir de manera gairebé contínua durant nou segles.
El castell mateix té un origen diferent i més tardà: va ser construït a l'edat mitjana per la família Guastavillani com a estructura defensiva, i no va passar a mans dels Lambertini fins al segle XV. La data clau és el 12 de novembre de 1441, quan Guido Antonio Lambertini, fill d'Aldrighetto (el mateix personatge del privilegi heràldic de 1390 que hem tractat als articles anteriors), va rebre com a feu el comtat de Poggio Renatico, Caprara i Rognatica.
[Aspecte actual del Castell dels Lamborgini a Poggio Renatico, després de la seva reconstrucció del 2012 a causa d'un terratrèmol.]
1363: assaltat i pres pels partidaris dels Visconti.
1390: retornat als Lambertini pel Comune de Bolonya el mateix any de la concessió heràldica catalana.
1443: pres novament per les milícies del marquès de Ferrara.
1444: restituït als Lambertini pels "XVI reformatori", amb l'afegit del territori de Caprara.
1475: important transformació sota Egano Lambertini.
1600: la fortalesa es transforma en un palau senyorial, perdent el seu caràcter militar.
1625: Cornelio Lambertini obté l'elevació del comtat a marquesat.
1660: nova reconstrucció important; el castell esdevé residència temporal de la reina Cristina de Suècia.
1735: el feu passa a Prospero Lambertini, aleshores encara arquebisbe de Bolonya.
1740: ja com a papa Benet XIV, investeix del marquesat de Poggio el seu nebot Egídio.
El declivi i la fi de la família
Aquí hi ha una dada colpidora que lliga directament amb els articles anteriors: totes les fonts consultades coincideixen que la mort de Benet XIV, el 3 de maig de 1758, marca l'inici del declivi definitiu de la casa Lambertini. Els motius documentats són diversos i s'acumulen: noves avingudes i trencaments del riu Reno, els aldarulls previs a la Revolució Francesa, i la dispersió progressiva del patrimoni familiar.
La família es va extingir a principis del segle XIX. El 1822, ja sense hereus, el castell de Poggio Renatico va ser cedit a la comunitat local per 4.000 escuts.
Com a curiositat que confirma la memòria persistent d'aquest domini: al voltant de la plaça de Poggio Renatico encara es conserven fites de marbre de Verona del 1738, que marcaven els límits de les possessions Lambertini —amb l'escut familiar gravat en una cara i el de la família veïna a l'altra.
La supervivència del nom, no de la línia
Val la pena assenyalar, per completar el quadre, que existeix un Egano Righi-Lambertini (1906-2000), cardenal i arquebisbe italià del segle XX —però no es tracta d'un descendent directe de sang de l'antiga casa: és descendent d'un tal Giovanni Righi de Comacchio, a qui un Giovanni Lambertini de l'antiga família va concedir el privilegi d'afegir-se el cognom Lambertini. És a dir, el nom va sobreviure per aquesta via honorífica, però la línia dinàstica pròpiament dita es va extingir, tal com confirmen totes les fonts sobre Poggio Renatico.
Val la pena assenyalar, per completar el quadre, que existeix un Egano Righi-Lambertini (1906-2000), cardenal i arquebisbe italià del segle XX —però no es tracta d'un descendent directe de sang de l'antiga casa: és descendent d'un tal Giovanni Righi de Comacchio, a qui un Giovanni Lambertini de l'antiga família va concedir el privilegi d'afegir-se el cognom Lambertini. És a dir, el nom va sobreviure per aquesta via honorífica, però la línia dinàstica pròpiament dita es va extingir, tal com confirmen totes les fonts sobre Poggio Renatico.
__
Nota metodològica: la informació sobre la concessió heràldica de 1390 prové principalment d'un fòrum especialitzat, no d'una publicació acadèmica revisada per parells, tot i que cita cronistes bolonyesos històrics. Per confirmar-ho amb seguretat documental completa, caldria consultar directament l'obra de Dolfi o els registres de la cancelleria de Joan I d'Aragó.
Un aticle de Bel·lònides
Altres articles que us poden interessar:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada