Sant Felip és conegut com l'Apòstol dels sicilians, ja que va ser el primer missioner cristià que va visitar aquella illa. Hi ha alguns aspectes del ritual dedicat a Sant Felip que se celebra encara avui a la vila catalano-siciliana de Catalabiano (Calatabiano, en sicilià) que criden l'atenció per la seva singularitat. Podeu llegir l'article sobre
la catalanitat històrica del municipi.
Per començar, el Sant Felip de Catalabiano és de rostre negre. I, de fet, aquesta és considerada una de les seves característiques més sorprenents i celebrades. Es per aquest motiu que es diu que el sant prové de Síria i per això se'l coneix per Sant Felip Siríac.
Tanmateix, els sirians no són de pell negra. Així que, pels fidels més desconfiats, hi ha una antiga llegenda alternativa a la oficial, molt coneguda a la vila, que ens detalla com va ser que el sant va acabar negre.
[Imatge superior: rostre del Sant Felip de Calatabiano o Catalabiano.]
La llegenda del Sant Felip negre de Catalabiano
La llegenda explica que un dia Sant Felip va ser desafiat per Satanàs, que volia demostrar que era més poderós que déu. Amb aquest propòsit, el diable va lligar al sant amb unes cadenes bens fortes i pesades. Tanmateix, Sant Felip, per inspiració divina, es va alliberar fàcilment de les cadenes i va acabar lligant i immobilitzant al maligne amb un simple pèl de la seva barba. El dimoni, després d'aquesta demostració, va quedar aclaparat i ben convençut que no era tan poderós com nostre senyor i quan Sant Felip el va alliberar, va fugir rabent cap al seu cau. Però en Felip, per acabar-lo d'espantar i assegurar-se que no feia cap malifeta pel camí, el va perseguir insistentment baixant fins al mateix l'infern, d'on el sant va sortir-ne cobert de sutge. Es per aquest motiu que el Sant Felip de Catalabiano és representat amb la pell de color negre.
Una altra versió de la història ens afegeix que Sant Felip va llençar Satanàs a un pou, des d'on el diable va demanar-li la data del seu alliberament. Sant Felip li va contestar que "mai" però el dimoni va entendre que pel "maig". I és per aquest motiu que és al mes de maig, precisament, quan te lloc a Catalabiano el ritual de descens i ascens de les relíquies de Sant Felip.
Es molt probable que la llegenda original de Sant Felip de Catalabiano fos en català, pel fet que sembla que els sicilians, amb el pas del temps, han confós els termes catalans "pèl" i "pou". El més raonable és que Sant Felip s'alliberés de les cadenes del dimoni i tanqués al maligne en un pou, no pas que el lligués amb un pèl, que no té cap sentit. En tot cas, "pou" i "pèl", avui en dia, ja formen part de la llegenda.
La catàbasi del ritual de Sant Felip de Calatabiano
En mitologia comparada, aquest descens a l'infern d'en Felip és anomenat amb el terme grec catàbasi i són diversos els personatges mitològics que han realitzat aquesta proesa: Osiris, Jesús, Orfeu, Hèrcules o el mateix Pere Boter, personatge important de la mitologia catalana. I, com podem comprovar, també el Sant Felip de Catalabiano va experimentar una catàbasi.
Aquest viatge o catàbasi a l'infern és un viatge iniciàtic, de mort i renaixement, de pas d'un pla a un altre pla existencial. Així, tots aquests personatges mitològics tenen la capacitat d'ajudar les ànimes a fer el mateix camí quan és arribada l'hora de la mort. És a dir, són personatges amb capacitats psicopompes o, fins-i-tot, que coneixen les arts de l'exorcisme. Després veurem aquest aspecte amb més detall.
A la llegenda que ara analitzem, Sant Felip disposa del poder de Déu per perseguir al dimoni, fet que ens suggereix que Déu i Sant Felip són el mateix personatge mitològic. Però, a més, Sant Felip baixa als inferns, cosa que ens indica que Sant Felip i el Dimoni són el mateix personatge mitològic també. Sant Felip juga el mateix paper que Jesús, un altre dels personatges que disposen del poder de Déu pare i que baixen a l'infern i retornen.
De fet, si ens atenim a la biografia oficial de Sant Felip Apòstol, se'ns diu que va morir crucificat pels romans, directament, com Jesús. Després de predicar a Frígia, els magistrats romans, en veure els progressos que feia, el van fuetejar, com també fan amb Jesús, i el van lligar a una creu, on moriria l'1 de maig de l'any 54, segons Baroni. Jesús i Felip semblen, efectivament, el mateix personatge mitològic
Si tenim en compte que la divinitat cristiana masculina de Déu Pare és, en essència, l'astre Sol (Ego sum lux mundi), tant en el seu aspecte vital estiuenc i crístic (Déu), com en el seu aspecte hivernal i infernal satànic (Dimoni) relacionat amb la mort, entendrem que la llegenda de Sant Felip, en els seus inicis orígens, ens devia parla del trànsit del sol al llarg de l'any, en el seu camí anual de l'estiu a l'hivern. El sol és alt, poderós i proper a l'estiu i baix, dèbil i llunyà a l'hivern. Com que aquest viatge del sol, de l'orient naixent al ponent occidental, de la primavera naixent a l'hivern mortal, al llarg de la història i de les cultures sempre ha tingut connotacions psicopompes i espirituals, es fàcil lligar un aspecte amb l'altre.
Una altra característica dels personatges mitològics hivernals, habitualment representats per la figura d'un vell barbut, és que se'ls considera, per part de la creença popular, d'una banda, com a jutges de les ànimes dels morts, com pertoca a un avatar de finals del cicle solar anual i, de l'altra, són entesos com a portadors de regals i ensenyances al nen diví o nou sol de primavera, que en el cas cristià seria simbolitzat en la figura mitològica del nen Jesús.
Mort i vida, hivern i primavera, nit i dia, fred i calor, per tant, tornen a relacionar. Sant Felip simbolitza el sol hivernal, que baixa a l'infern de gel, i que en retorna vencedor per iniciar un nou cicle solar, amb la nova primavera fèrtil.
Els penitents de Catalabiano, en el seu descens de les restes de Sant Felip, des de l'església de la Santa Creu dels Cruïlles a l'església Mare de la vila, ens estan reproduint, cada any, aquesta catàbasi sagrada astral. Repliquen la baixada i retorn de l'infern de Sant Felip. Es aquest un viatge de mort i renaixement ritualitzat. De la mort, representada per la creu (Chiesa del Santissimo Crocifisso), a la vida, representada per l'Església Mare (Chiessa Madre de Maria Santissima Anunziatta).
La "Calata di San Filippo" de Catalabiano
El ritual de la celebració de Sant Felip Siríac de Catalabiano té lloc cada any, el tercer dissabte de maig. La festa anima la vila i els "cittanides" participen amb el transport de les restes del sant a la "Calata di San Filippo" (Baixada de Sant Felip) i a la "Chianata di San Filippo" (Pujada de Sant Felip, que té lloc el diumenge de la setmana següent.
En aquesta festivitat, com ja hem dit, trobem referències importants als catalans Cruïlles, fet que ens indica que és una diada instituïda en temps del govern d'aquesta família catalana.
Les celebracions prenen vida a primera hora del matí quan nombrosos fidels i visitants es reuneixen a l'església del Santíssim Crucifix (Chiesa del Santissimo Crocifisso) per assistir a missa i vestir el sant amb flors. Són les dones les que s'encarreguen del vestit del sant, que també sempre vesteix de groc daurat i vermell, com s'escau a un símbol solar i català.
La matinada del dissabte van a l'església i decoren el sant amb flors que romandran fins al final de la festa, quan els devots se les enduran perquè són beneïdes. Aquestes flors, com podem apreciar a les imatges següents, són dels colors vermell i groc de la senyera catalana. Potser una reminiscència dels temps catalans originals del ritual.
[Les flors sagrades que acompanyen a Sant Felip repliquen els colors de la senyera catalana, que són també els colors sagrats representatius de l'astre sol]
Els portadors del sant, a la "Chinata" o ascensió, porten al cap tres fils: un de color vermell, un altre groc i un tercer de color verd. D'acord amb la llegenda, representen els pèls de la barba amb que Sant Felip va lligar a Satanàs. Al coll, a més, porten un mocador vermell. Groc i vermell també són, com hem dit, els colors (or i flama) solars propis de la senyera catalana
A la tarda, l'esperat moment de la baixada ve precedit per la històrica processó que des de la muntanya arriba a l'Església Mare, a la vila, una hora abans de la que portarà el "fercolo" del sant. Les figures amb vestits d'època representen "La cort dels Cruylles", família que va portar el castell de Calatabiano al seu esplendor.
A les 18.30 h, anunciada a trets de canó, comença la "Calata di San Filippo". La imatge del sant és portada a les espatlles dels fidels, sortint de l'església del "Santissimo Crocifisso" per dirigir-se cap al nucli urbà de Catalabiano. La processó comença amb la vertiginosa i espectacular cursa que baixa des del castell de Calatabiano per una llarga escala de graons de pedra blanca.
La paraula siciliana "calata" deriva del verb català "calar", que significa "baixar, reduir, arriar, penetrar...". Es per això que tant en sicilià com en cors, "calata" té el significat de "baixada". En italià, en canvi, significa "invasió". Aquesta paraula és present també al nom italianitzat de la vila: Calatabiano.
A la "calata" de Sant Felip, els devots baixen els esglaons corrents i portant el pesat "fercolo" amb les relíquies del sant. Al seu voltant, molts fidels s'amunteguen als costats del camí. La cursa boja, plena de dificultats, acaba quan la processó arriba a l'Església Mare de Calatabiano (Chiessa Madre de Maria Santissima Anunziatta). (imatge següent).
[La popular "Calata di San Filippo" s'inicia amb un homenatge als Cruïlles a "La Cort dels Cruyllas", al Castell de Catalabiano.]
La Chianata di San Filippo
Pel que fa al procés de retorn del sant al seu lloc, és a dir, el ritual de dur les restes del sant de l'Esglèsia Mare a l'Esglèsia del Sant Crucifix del Monte Castello rep el nom de "Chianata", i té lloc el quart diumenge de maig. "Chianata" en sicilià significa "pujada".
[La imatge del sant roman de finals de març a principis de maig a l l'Església Mare de Catalabiano.]
Cap a les sis de la tarda els penitents es carreguen a les espatlles el bust amb el reliquiari del sant protector i recorren el costerut camí esglaonat. Els darrers anys, els sacrificats devots acaben la pujada en tan sols sis minuts.
[La pujada del sant només és reservada als penitents més veterans.]
Hi ha el costum segons el qual s'ha de participar a la Calata o Acchiatana durant sis anys consecutius abans d'obtenir una plaça per l'ascens o Chinata del sant. Es a dir, que fins el setè any no es pot realitzar, amb tota la simbologia que aquest nombre té en la mitologia. Set, en mitologia numerològica catalana, és el número que representa la mort. La set, o absència del líquid vital provoca la mort. A part, el nombre set és representat amb el símbol d'una dalla a l'inrevès. Igualment, en altres mitologies, com l'egípcia, el déu Set és el senyor de la mort i el jutge de les ànimes, talment com hem vist que passa amb els personatges psicopomps, com Sant Felip.
El Sant Felip negre de Catalabiano és en realitat Sant Felip Neri?
Que el dimoni sovint és representat amb rostre negre com la nit, o fosc com l'hivern, ho sabem per la mitologia comparada i per una multitud de llegendes de la mitologia catalana i històries populars d'altres contrades. El Sant Felip negre, per tant, és un avatar pagà del sol en el seu aspecte hivernal. Una representació més del sol negre. Per aquest motiu també, tan sovint, Sant Felip va acompanyat de Sant Jaume, un altre sant relacionat amb l'hivern i la mort.
En tot cas, aquesta figura mitològica del Felip Negre (o "Nero" o "Neri", en sicilià i italià), també la tenim a Catalunya, amb el personatge mitològic de Sant Felip Neri. "Nero" és negre en italià. Però també s'escriu amb -i, és a dir, "neri". Així, per exemple, tenim que "occhiali neri", en italià, significa ulleres negres, per referir-se a les ulleres de sol.
Tanmateix, a Catalunya, i allí on se'l venera, se'ns diu que Sant Felip Neri és blanc i no pas negre. En què quedem?
Al nostre entendre, Sant Felip Neri i el Sant Felip negre de Catalabiano són la mateixa figura de la mitologia catalana. Amb això no volem dir que no pugui haver existit un eclesiàstic italià del segle XVI que s'anomenés Felip. Però sembla ser que s'ha produït un sincretisme entre les dues figures per tal de deslligar el Sant Felip negre de Catalabiano, tan proper als catalans i sicilians que van senyorejar l'illa, de la figura de Sant Felip Neri, tan venerat al Principat i a la resta de territoris de la corona catalana.
[El Sant Felip negre de Catalabiano, a l'esquerra, i Sant Felip Neri. La mateixa figura mitològica.]
Altres detalls refermen aquesta suposició. Així, tant el sant de Catalabiano com el sant florentí són representats vells i amb una prominent barba, com s'escau sempre amb les representacions mitològiques de l'hivern (sol d'hivern) de la mitologia catalana. Exemples d'això els tenim a les figures del Pare Nadal, de Sant Cristòfol, de Sant Jaume, dels reis mags o de la setmana dels barbuts, per posar alguns exemples. També a Jesús se'l representa barbut a la creu, abans de morir i baixar a l'infern.
Tampoc és casualitat que el dia de la festivitat de Sant Felip Neri, el 26 de maig, coincideixi amb els dies del ritual d'anada i retorn del sant de l'església mare a l'ermita de la Santa Creu de Catalabiano que, com hem indicat anteriorment, té lloc a finals de maig. A finals de maig també comença la Setmana Santa cristiana, amb la commemoració de la mort de Jesús i la seva baixada i el seu posterior retorn de l'infern. Altra vegada la mateixa figura mitològica i el mateix ritual d'anada i retorn.
Per tot plegat, no és forassenyat pensar que la bonica i emblemàtica església de Sant Felip Neri que tenim a Barcelona i que ens diuen que va néixer com a dependència del convent dels "felipons" italians, més probablement, ho fos dels "felipons" catalans o sicilians. La majoria de congregacions dedicades a Sant Felip Neri es van establir a Itàlia, a Occitània i a la península ibèrica, però sempre es tracta de congregacions autònomes. A Catalunya en tenim tres.
Per acabar-ho de rematar, cal fixar-se que els dos sants duen un ramillet de flors a la mà dreta i un llibre dels Evangelis a la mà esquerra. Tampoc pot ser casualitat. O millor dit, tota casualitat té un límit.
Sant Felip, un personatge ancestral de la mitologia catalana
Trobem molt probable que aquest Sant Felip, inicialment, fos un personatge ancestral pagà de la mitologia ancestral astral catalana. El seu nom tant pot relacionar amb el lexema català "fel", que significa "malignitat" o "rancúnia", conceptes que s'escauen al dimoni, com pot derivar del lexema català "fal" (penis). Potser, en el seu origen, el nom del sant era "Falip", amb "a", que és tal i com ho pronunciem en català. Un concepte, aquest del del "fal" solar, ben patriarcal i molt present a les mitologies de mig món. En aquest cas Felip relacionaria amb el "mall" o "maig", és a dir, el pal que simbolitza el fal solar.
Una altra possibilitat és que el nom provingui del lexema català "fe" (o "fer"), concepte ben present a la litúrgia cristiana i que també relaciona amb "feliç" (Sant Feliç o Felix) o amb Sant Feliu. Es a dir, amb el concepte de "felicitat". L'arribada de la primavera sempre és un moment de felicitat i abundància, a més de fertilitat, atès que representa la sortida de l'infern hivernal.
Per tot plegat, pensem que aquest personatge de Felip, santificat pel cristianisme, és propi de la mitologia catalana i que, segurament, va arribar a Sicília de la mà dels seus ocupants catalans medievals.
La historiografia vaticana, no obstant, ens assegura que el sants són sicilians i italians. I pel que fa a Sant Felip Neri, ens diuen que els religiosos de la seva orde no es van establir a Barcelona fins el 1673.
Sant Felip i els bojos
A la publicació britànica "
The Folk-lore Journal", al seu volum 2; tom 14, en una informació del 1884, se'ns diu que la tradició de Catalabiano és ben estranya per la superstició que porta implícita. Així, el diari titlla als creients sicilians d'ignorants per creure que Sant Felip tenia el poder de guarir als malalts d'epilèpsia, bogeria i altres malalties mentals.
La crònica ens detalla que un dia a l'any els malalts mentals de tot el país són conduits pels seus familiars al davant del sant de Catalabiano. En arribar, els afectats són acompanyats per fornits pagesos que intenten fer-los besar al sant i cridar "Viva San Filippo!" (literalment, en espanyol). "Com que alguns dels malalts es resisteixen violentament a fer el que els demanen, els seus portadors recorren als més salvatges mètodes per aconseguir-ho, arrencant-los la roba, estirant-los els cabells o, fins-i-tot, colpejant-los...".
L'informe, que acaba constatant que la policia va impedir que el ritual se seguís fent, ens aporta un testimoni de l'existència de rituals de guariment i d'exorcisme propis d'una figura mitològica psicopompa com és Sant Felip. Cal tenir en compte que antigament es creia que els malalts mentals havien estat posseïts pel dimoni i, com és lògic, els sicilians van considerar a Sant Felip, gran adversari de Satanàs, com explica la llegenda, el sanador ideal per a aquesta les víctimes del dimoni.
El fet que s'obliguès als malalts a fer una invocació a Sant Felip en espanyol (Viva San Filippo, en una estranya barreja d'espanyol i italià), i no pas en català, només es pot deure a la posterior espanyolització de l'imperi català del Mediterrani, que va córrer la mateixa sort que l'imperi hispà de les Amèriques i Oceania, també d'arrel catalana.
Finalment, i per acabar amb el tema simbòlic, constatar que de la mateixa manera que la figura solar hivernal de Sant Jaume té un camí propi o romeria, el famós Camí de Sant Jaume que travessa la Peninsula Ibèrica, Sant Felip també té el seu propi camí o romeria, atès que és així com es coneix al ritual de pujada i baixada del sant: Camí de Sant Filippo.
El cor de Sant Felip
Una altra de les proves que emparenten Sant Felip de Catalabiano amb Sant Felip Neri i que ens fan sospitar que són el mateix personatge la trobem en el simbolisme del cor amb el qual les dues figures són sempre representades.
Hi ha una coneguda llegenda sobre Sant Felip Neri que revela perquè es representa al sant amb aquest òrgan vital. Segons la tradició, l'any 1544, precisament el dia de Pentecosta, en pregària, a les catacumbes de Sant Sebastià, a la ciutat de Roma, Felip Neri va ser objecte d'un fenomen extraordinari, que segons la seva opinió s'explica per una efusió de l'Esperit Sant.
El que Felip Neri va experimentar a les catacumbes és una expansió del cor i de les costelles. Aquest fenomen fou científicament acreditat pels metges, després de la seva mort. Molts testimonis, a més, asseguren haver vist com el seu cor tremolava al pit i que, en posar-hi la mà al damunt van sentir una calor estranya.
Arran d'aquesta experiència, Felip va abandonar la casa de la família Caccia per retirar-se a viure com a ermità als carrers de Roma, dormint sota les arcades de les esglésies o en refugis improvisats. Sovint se'l veia passejant per les places de la ciutat vestit amb una sotana amb caputxa.
Sobre aquest tema del cor de Sant Felip, cal dir que avui se sap que hi ha persones que pateixen insuficiència cardíaca i que, per aquest motiu, el seu cor no pot bombejar sang amb normalitat. Per compensar-ho, les cavitats del cor s’eixamplen i això provoca un engrandiment del muscle cardíac. Normalment passa amb els homes i hi ha casos en què el cor pot arribar a augmentar fins a un cinquanta per cent la seva mida.
No entrarem a valorar si el que va patir Felip fou una patologia o un miracle de l'Esperit Sant. L'important a tenir en compte aquí és que a Sant Felip Neri se'l representa molt sovint mostrant el seu gran cor. (Imatge següent)
[Imatge de Sant Felip Neri mostrant el seu cor.]
[Imatge de l’exterior de l’Oratori de Sant Felip Neri de Vic, creat al segle XVIII. Hi ha un gran cor amb flames, que tant pot ser el Sagrat Cor de Jesús com el d'en Felip Neri, element que ens relaciona aquestes dues figures mitològiques.]
Es per tot plegat que a Sant Felip se'l representa amb la figura d'un gran cor, o d'un cor en flames, com també passa amb el Sagrat Cor de Jesús. I de la mateixa manera que el cor relaciona amb Sant Felip Neri, també trobem aquest simbol en el cas del Snat Felip de Catalabiano.
Tanmateix, al Felip sicilià també se'l representa amb el cor, que duu en un penjoll ben gran. Un gran cor daurat i ben solar. I per ressaltar-lo, els seus fidels li han penjat una mena de pitet vermell, també en forma de cor, on els creients hi enganyen tota mena d'ex-vots petitets. Es creïble llavors la llegenda del Felip toscà? [imatge següent]
[Imatge de Sant Felip de Catalabiano, amb rostre negre, un cor daurat de penjoll i un altre cor de roba vermella on hi ha tota mena d'ex-vots.]
Com veiem, la rellevància del simbolisme del cor afecta als dos sants i els relaciona en una mateixa figura ancestral mitològica. Són proves que ens acosten les dues figures i les fonen en una mateix personatge ancestral, probablement pagà i, molt segurament, al nostre entendre, provinent de la desconeguda però rica i antiga mitologia catalana, els rastres del qual han sobreviscut a la adulteració catòlica en una de les colònies del nostre imperi al Mediterrani.
La llegenda de la font Sant Felip Neri i el dimoni Banyetes (Santa Fe de Segarra)
Les propietats guaridores de Sant Felip, que hem vist que aixequen tanta devoció a Sicília, també són presents a les llegendes catalanes, com no podia ser d'altra manera. Així, hi ha una història que ens relaciona el sant amb l'antiga i bonica vila de Santa Fe de Segarra i, altra vegada, amb la figura del dimoni. En aquesta vila Sant Felip Neri hi te una font dedicada i fa bona la teoria que fa venir el nom de "Felip" del concepte català "Fe".
En Joan Ramon Santasusana,
al seu web, ens informa del llibre
500 històries i llegendes de les terres de Lleida, de l'investigador Joan Bellmunt i Figueras. En aquesta publicació es recull una llegenda catalana de Santa Fe de Segarra que li fou explicada per Antoni Comaposada, Ramon Tarruella, Joan Tarruella i Antoni Botet al mateix poble. La llegenda diu així:
Temps era temps que el poble de Santa Fe era pròsper. Hi havia treball, alegria i bona harmonia entre tots. La gent era senzilla i feliç. Aquesta felicitat i convivència, però, no planyia gens a algú: al dimoni anomenat Banyeta.
Al poble hi havia una font on, a primera hora del matí, hi feien cap les mestresses amb càntirs i galledes, per tal d’omplir-les d’aigua que necessitaven persones i animals. També aquella font servia per als caminants cansats, que a l’estiu podien apagar la set amb el doll d’aigua clara i fresca que hi baixava, i descansar sota l’ombra del roure gegant que la protegia.
[Imatge de l'antiga vila de Santa Fe de Segarra, a Catalunya]
Però com hem dit, tanta joia, felicitat i esperança, molestaven algú. Per això, rumiant, rumiant, pensà que la millor manera de fer perdre aquell beneït poble, era fer que l’aigua de la font sortís dolenta, empestada, i que causés la mort de les persones.
I així succeí, sense saber com ni per què, l’aigua de la font començà a sortir dolenta, empestada. La gent no ho sabia de moment, i en van continuar bevent. Així començaren a produir-se els primers morts del poble.
Tothom s’esverà, i pensà com podia solucionar aquest greu problema. Com sigui que tenien una estampa de Sant Felip Neri, n’encomanaren una imatge, la qual consagraren i portaren en processó fins la font. Li feren vots. L’aigua tornà a brollar bona. La fe i l’esperança havien vençut, un cop més, el mal.
En record d’aquell temps passat, el dia 26 de maig el poble fa festa, i va en processó fins la font, on es fa la benedicció de l’aigua que brolla. Després s’omplen els cantirets, i es dóna aigua a tothom. Ara es coneguda com la Font de Sant Felip Neri.
[La font de Sant Felip Neri a Santa Fe de Segarra]
Al camp adjacent a la font hi ha un pou on s'emmagatzema l'aigua. Potser aquest és el pont on Sant Felip va tancar al dimoni Banyetes, ara ja sabem el nom, de la llegenda siciliana del Sant Felip de Catalabiano.
[Dipòsit d'aigua al camp adjacent a la Font de Sant Felip Neri.]
Altres articles relacionats:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada