L'actual vila siciliana de Calatabiano és en realitat la catalana Catalabiano dels Cruïlles
En altres articles hem vist com els topònims sicilians començats per Calta o Calata sempre acaben tenint una relació directa amb Catalunya, normalment pel fet de ser viles del Regne de Sicília, instituit en la seva sobirania pel monarca català Pere el Gran, arran de les Vespres Sicilianes.
Així, hem anat comprovant que els municipis que actualment comencen per Calta-, antigament començaven per Catala-, i tenim que la vila de Caltagirone, en realitat era Catalagirona, o que l'actual Caltabellota en realitat era Catalabellota. També l'actual Caltanissetta en realitat era la catalana Catalaniseta, etc.
Al nostre entendre, el que ha fet la historiografia nacionalista italiana és adulterar els topònims d'aquests municipis històrics catalans per esborrar-ne el seu passat català, que sempre mira de fer passar per aragonès, malgrat que els aragonesos no van conquerir Sicília, sinó que aquesta fou una operació 100% catalana, com demostren les investigacions de l'historiador Manel Capdevila.
El mètode utilitzat per aquesta adulteració ha estat alterar l'ordre de les lletres inicials (Català passa a ser Calta o Calata) per poder fer venir l'etimologia de l'àrab [قلعة , kalaat (castell)].
[Imatges superiors: vistes panoràmiques de l'actual vila de Catalabiano (Calatabiano) des de l'església del Santíssim Crucifix, construïda pels catalans.]
Calatabiano o Catalabiano?
En tot cas, en aquest article analitzarem amb detall una altra d'aquestes viles catalanes que han intentat fer desaparèixer. Es tracta de l'actual Calatabiano, que antigament es deia Catalabià o Catalabiano. L'actual Calatabiano de Sicília és un municipi que forma part de la ciutat metropolitana de Catània. L'any 2006 tenia 5.332 habitants.
Es aquesta una vila antiga que ens diuen fou fundada pels normands, amb Roger II, l'any 1135, constituint una baronia. El fet que en sicilià la vila sigui anomenada Cattabbianu, més propera a Catalabiano o Catalabià, que devia ser el nom original en català, ja posa en dubte la tesi oficial que assegura que el topònim prové de l'àrab.
Però hi ha prou documentació històrica per constatar el canvi que s'ha produit en el topònim, convertint l'antiga Catalabiano en Calatabiano.
Així, al llibre en espanyol, del 1680, titulat Doze frutos de la muy antigua y illustre casa de Bournoville. obra de l'historiador Estevan Casellas (Esteve Casellas), apareix dues vegades la vila siciliana amb el nom de Catalabiano, com es pot apreciar a les imatges següents:
[Catalabiano, a la pàgina 224 del llibre d'Estevan Casellas.]
També al llibre del 1789, titulat Lettres de monsieur l'abbé Dominique Sestini, écrites a ses amis en Toscane, pendant le cours de ses voyages en Italie, en Sicile et en Turquie... (volum I, pàgs. 232 i 245), una versió en francés del llibre original en italià de l'abat Dominique Sestini, trobem el nom d'aquesta vila en la seva versió catalana original, Catalabiano, citada dues vegades. A la primera citació (pàg. 232), per cert, l'autor esmenta dues versions del nom: Catalabiano i Calsabiano (imatges següents).
Finalment, entre els molts exemples disponibles, esmentarem la citació del topònim català del llibre en alemany del 1817 titulat Sizilische Reise, oder Auszüge aus dem Tagebuche eines Landschaftmalers, (Volum II), d'en Carl Gotthard Grass, on apareix també (pàg, 400) en forma de cognom dues vegades (imatge següent):
El terme Catalabiano, com a topònim i com a cognom derivat, és present, per tant, en abundant documentació disponible. Els exemples que hem aportat suggereixen que el topònim en català fou el nom original de la vila que després seria adulterat per les autoritats italianes amb el mateix mètode d'alteració de les síl·labes utilitzat a la resta de viles sicilianes amb noms començats per catala-.
Els catalans Cruïlles, senyors de la baronia siciliana de Catalabiano
També van ser els Cruïlles catalans els que van edificar l'església del Sant Crucifix de Catalabiano. Aquests dos edificis el castell i l'esglèsia són els més antics i importants, a nivell històric, de la vila. Per tant, altra vegada tenim una municipi vila sicilià ben vinculada als nobles catalans que molt segurament van donar-li el seu nom original.
La primera constància de la nissaga prové del testament d'en Jofre I de Cruïlles, l'any 1035. Aquesta família ha tingut molts membres notables en la història del país, com ara Jofre II de Cruïlles, que va acompanyar al rei Ramon Berenguer III a l'expedició de Mallorca el 1114; Galceran de Cruïlles, que va acompanyar Pere el Catòlic a la Batalla de Las Navas de Tolosa el 1212 o a Jofre Gilabert de Cruïlles, almirall destacat en la campanya catalana de Sardenya.
El lloc de Cruïlles és documentat l'any 991 en la via que anava a La Bisbal. Humbert de Cruïlles, cal suposar que senyor del lloc, és esmentat en una donació al bisbe de Girona l'any 1136. El 1148, Gilabert II de Cruïlles estableix una concòrdia amb el bisbe de Girona. L'any 1172 el comte de Rosselló, Girard II concedeix un feu a un Cruïlles. Sembla que el nom Gilabert fou usual en aquesta família i l'any 1183, un Gilabert de Cruïlles apareix esmentat. Jofre de Cruïlles acompanyà el comte Ramon Berenguer III en l'inici de la conquesta de les Balears l'any 1114. Vers 1125, Guerau de Cruïlles s'havia casat amb Guillema, filla del vescomte de Cabrera.
Els senyors de Cruïlles es van succeint els anys següents. L'any 1193 surt documentat Gastó I de Cruïlles, fill de Gilabert. A la crònica de Jaume I, s'esmenta que l'any 1229 Gilabert III de Cruïlles, fill de Gastó I, participà en la conquesta de Mallorca. A mitjan del s. XIII, Gilabert IV de Cruïlles, fill de Gilabert III, es casà amb Guillema de Peratallada, senyora del castell d'aquest nom. Aquest matrimoni uní dues de les senyories més importants de la contrada.
A la Crònica de Bernat Desclot es parla del paper important que Gilabert III de Cruïlles i el seu fill Bernat de Cruïlles i de Bestracà tingueren mantenint-se fidels al rei Pere el Catòlic, desafiat per Carles d'Anjou l'any 1283 dC, i en la defensa del país contra la invasió francesa de Catalunya. L'any 1315, depenien de Bernat de Cruïlles i de Peratallada les viles de Cruïlles, Esclanyà i la molt important població de Torroella de Montgrí.
La "Calata di San Filippo" de Catalabiano i "La Cort dels Cruïlles".
Com acostuma a passar amb tot lo català, els rastres històrics han desaparegut "accidentalment". El Palau Gravina Cruyllas de Catània es va construir a principis del segle XVIII sobre les ruïnes d'un altre palau més antic, pertanyent a la família de nobles Gravina Cruyllas, que teóricament fou destruït pel terratrèmol de 1693. L'edifici actual recolza, per un dels costats, en el teatre romà de la vila.
Aquest Palau actualment és conegut per ser el lloc de naixement del compositor Vincenzo Bellini, una de les figures més destacades de la ciutat, i per ser la seu del Museu Municipal Bellinià i del Museu d'Emilio Greco. L'edifici ha patit nombroses modificacions al llarg dels anys i, tot i que els trets generals són propis de l'època de la construcció, algunes zones del Palau són evidentment posteriors.
Originalment, el portal principal donava al carrer de Vittorio Emanuele, però ara dóna a la plaça. L'edifici actual ha patit moltes modificacions, inclosa l'addició d'un quart pis després del 1924.
La línia de Vilobí sorgí del segon fill, Galceran de Cruïlles (mort després del 1212), de Gilabert (II), senyor de Cruïlles; aquesta línia, que al sXVII també es cognomenà de Cruïlles-Sitjar, tingué casa a Girona i continuà de baró en baró fins el 1789, que passà, per línia femenina, als Sarriera-Gurb, comtes de Solterra, alhora que es perdé el cognom de Cruïlles.
La branca il·legítima de València fou iniciada per Joan de Cruïlles, establert a València, possiblement fill il·legítim de Berenguer de Cruïlles i de Peratallada, senyor de Calonge. D’aquesta branca, que posseí la senyoria d’Alfara, sorgiren la subbranca dels senyors de la baronia de Forna (1395), que es refongué amb la branca d’Alfara, per raó de matrimoni, a la primera meitat del segle XVI; adquirí les baronies de Càrcers i Guadasséquies, s’extingí el 1738 i passà, per successió femenina, als Montserrat, que obtingueren el marquesat de Cruïlles; i el brancó de Xàtiva, també extingit.
· El nom de la vila siciliana de Caltanissetta prové del topònim català Catalaniseta
· Perquè l'independentisme sicilià té per bandera la senyera catalana?
[Imatge aèria de les actuals restes de l'antic "Castel" de Catalabiano, dels catalans Cruïlles.]
La Família Cruïlles és un llinatge noble originari del poble del mateix nom situat en el Baix Empordà, molt prop de la capital comarcal. Documentada des de l'any 1035, es va convertir, al llarg dels segles en una de les famílies més importants de la corona catalana.
Amb Pere el Cerimoniós, els Cruïlles van tenir un paper destacat a mitjans del segle XIV, sobretot gràcies a la figura de l'almirall català Gilbert de Cruïlles, que a més de ser nomenat pel rei com a cap de l'exèrcit també fou un diplomàtic al seu servei. I el 1402, un Giovanni Cruillas ja era governador de Messina, Sicília. Durant aquest període, una branca de la família es va traslladar a Palerm, obtenint terres com a feu.
Els Cruïlles foren també barons de la vila siciliana de Francofonte i el 1396 obtingueren la baronia de Catalabiano, quan aquesta fou atorgada a Berengari o Berenguer de Cruïlles, que fou Virrei de Sicília, el 1391, i també camarlenc reial. Amb Gerard de Queralt, Berengari fou ambaixador dels Martí (anomenats Martini a Sicilia) també el 1391 a la cort catalana.
Per tant, els catalans Cruïlles van arribar a Sicília durant el període de dominació catalana, obtenint amplis feus al "Vallo" di Noto, a Sicília, especialment a la zona entre Lentini i Vizzini.
Cal fer esment aquí que aquest topònim de "Vallo" di Noto ha suscitat certa polèmica sobre els seus orígens entre els etimòlegs italians. Es evident que és un terme també d'origen català, atès que el concepte "vall" en italià és "valle". "Vallo", per tant, és una derivació siciliana del terme català "vall".
Els entesos en etimologia tampoc entenen perquè sovint és coneguda aquesta zona com "la Val di Noto", en femení, quan en italià "valle" és masculí. Això és pel fet que prové del català, llengua en la qual el concepte "vall" és femení. "Val" no existeix en italià i els filòlegs ens diuen que és una forma apocopada de "Valle". Pensem que són derivacions catalanes que han quedat en aquestes llengües.
[Escut d'armes dels Cruïlles catalans (esquerra) i escut actual de la vila de Calatabiano (dreta), amb el castell i les creus dels Cruïlles alterades.]
Tornant als Cruïlles il·lustres, trobem un dels seus membres, en Berenguer de Cruïlles, que fou el primer diputat eclesiàstic de la Diputació del General de Catalunya (Generalitat de Catalunya). Nascut a Peratallada el 1310 i mort a Barcelona el 1362 fou fill de Bernat de Cruïlles i de Peratallada i de Gueraua de Cabrera. Fou vescomte de Girona (1349–1362) i primer President de la Generalitat de Catalunya, entre els anys 1359 i 1362. Aquesta casa dels Cruïlles també ha donat importants ambaixadors, parlamentaris, bisbes i militars catalans.
A Sicília, una vegada esgotada la successió per línia masculina de la nissaga catalana dels Cruïlles, aquesta va continuar per línia femenina amb el pas de la senyoria primer als Moncada (Montcada) i després als Gravina. Finalment, quan la nissaga dels Cruïlles de Sicília es va extingir per manca de descendència, el títol se'l va quedar la família dels Gravina. Giovanni (Jaume), fill de Berengari, sembla ser que fou el darrer dels Cruyllas (Cruïlles) de Sicília.
La vila de Cruïlles a l'Empordà
Els senyors de Cruïlles es van succeint els anys següents. L'any 1193 surt documentat Gastó I de Cruïlles, fill de Gilabert. A la crònica de Jaume I, s'esmenta que l'any 1229 Gilabert III de Cruïlles, fill de Gastó I, participà en la conquesta de Mallorca. A mitjan del s. XIII, Gilabert IV de Cruïlles, fill de Gilabert III, es casà amb Guillema de Peratallada, senyora del castell d'aquest nom. Aquest matrimoni uní dues de les senyories més importants de la contrada.
[Panoràmica de l'actual vila catalana de Cruïlles, a l'Empordà, origen de la família dels Cruïlles de Sicília. El llinatge dels Cruïlles emparenta històricament les viles catalana i siciliana.]
Els Cruïlles de Sardenya
A la Crònica de Bernat Desclot es parla del paper important que Gilabert III de Cruïlles i el seu fill Bernat de Cruïlles i de Bestracà tingueren mantenint-se fidels al rei Pere el Catòlic, desafiat per Carles d'Anjou l'any 1283 dC, i en la defensa del país contra la invasió francesa de Catalunya. L'any 1315, depenien de Bernat de Cruïlles i de Peratallada les viles de Cruïlles, Esclanyà i la molt important població de Torroella de Montgrí.
A més de Sicília, també és important la presència dels Cruïlles a l'illa de Sardenya, al costat del rei català. El 1339, Jofre Gilabert de Cruïlles dirigí l'estol que perpetrà la batalla naval de Ceuta i derrotà el soldà. Degut a tota aquesta activitat al costat del monarca, els Cruïlles no visqueren gaire al seu castell de l'Empordà, que fou ocupat per un batlle, representant del senyor. El 1335, el batlle era Pere d'Estanyol. En el fogatjament de 1359, les dues poblacions més importants eren Cruïlles, 63 focs i Peratallada, 60 focs.
El castell dels Cruïlles a Catalabiano, Sicília
El castell de Catalabiano o Calatabiano fou ampliat pels catalans Cruïlles. Aquesta fortalesa té un significat històric de valor extraordinari per a la regió. L'entrada principal del castell consta d'un portal d'arc de mig punt amb blocs de marès de lava i està coronat per mènsules regents. A l'entrada hi ha un gran pati, d´uns vuit metres, a la dreta del qual hi ha dos tancs amb escapatòries. A les parets encara roman visible el perímetre de merlets.
Una de les àrees més valuoses del castell és el Saló Cruyllas (Cruïlles), situat al centre del pati i des del qual, a través de dues finestres, es pot admirar una bella panoràmica de la vall del riu Alcantara. Al centre de la sala hi ha un gran arc de pedra blanca de Taormina, que divideix en dues parts la sala. A la pedra angular del mateix hi ha representat el blasó dels Cruïlles, com podem observar a la imatge següent.
[Escut de pedra dels catalans Cruïlles que corona l'arc central de la gran sala del Castell de Catalabiano.]
Entre les sales que donen al pati, a l'oest hi ha una capella amb absis. A la zona més alta del castell, on es va construir el primer nucli defensiu, s'hi arriba a través d'un portal decorat per blocs de lava treballats artísticament. Pujant per una escala tallada a la roca s'arriba a un cos central rectangular delimitat als seus extrems per dues torres semicirculars. El subministrament d'aigua del castell constava en un sistema de recollida d'aigua de pluja amb sis tancs repartits per tota la zona interior.
[Entrada fortificada al Castell dels Cruïlles a Catalabiano o Calatabiano.]
[Panoràmica de la fortalesa dels Cruïlles a Catalabiano o Calatabiano.]
L'església de la Santa Creu i la porta dels Cruïlles a Catalabiano, Sicília
Es troba pujant al castell dels Cruïlles i té una estructura de maçoneria i un sumptuós campanar amb merlots. A la façana principal, al bonic portal d'entrada ogival, hi ha les insígnies dels Cruïlla, probables fundadors de l'església. En l'elegant fris de sobre l'ogiva es pot reconèixer la data de la seva reconstrucció (1484), juntament amb el nom de l'arquebisbe Eufemi, probable promotor de l'obra.
A la mateixa època pertany un altre portal valuós, al costat dret de l'església, amb restes d'un antic pòrtic. A l'interior es pot veure un quadre de la Mare de Déu amb el nen i l'estàtua del patró Sant Felip de Síria, col·locada en una fornícula, per la qual cada any, el dissabte anterior al tercer diumenge de maig, es fa la característic descens o "calata" de Sant Felip. .
Ha estat impossible trobar un escut d'armes propi dels Cruyllas o Cruylles de Sicília perquè segurament el seu blasó sempre ha estat el dels Cruïlles de Catalunya. El fet que a l'escut de Catalabiano apareguin les creus dels Cruïlles sobre fons blau només indica que és una brisura, és a dir, una modificació que s'introdueix a les armories d'una família per tal de distingir-ne les diferents branques, o bé que ha estat motiu d'una adulteració per part de les autoritats italianes que, com ja sabem, sempre han maldat per esborrar o substituir el passat dels catalans, de la mateixa manera que ho fan les autoritats espanyoles i franceses des de fa segles.
[Vista de conjunt de la fortalesa del castell dels Cruïlles des de la vila de Catalabiano, amb l'esglèsia del Sant Crucifix dels Cruïlles.]
Tanmateix, com ja hem dit, a l'actual porta principal de l'església dels Cruïlles del Sant Crucifix de Catalabiano, tornem a trobar aquestes creus grogues damunt fons blau que ja hem vist a l'escut de la ciutat i que difereixen de les catalanes (creus blanques damunt un camp vermell). Es lògic que els Cruïlles utilitzin la creu com a emblema del seu cognom. Una cruïlla és una creu. I és normal també que el seu emblema i el de la seva vila, castell i església duguin les creus dels Cruïlles. I malgrat el canvi dels colors, no s'ha pogut amagar aquesta relació tan evident. (imatges següents)
[La porta principal de l'església del Sant Crucifix de Catalabiano, feta construïr pels Cruïlles, duu les santes creus de l'emblema d'aquesta família, si bé els colors són diferents a l'escut català]
La "Calata di San Filippo" de Catalabiano i "La Cort dels Cruïlles".
Aquesta festa popular siciliana és la celebració del sant patró (Sant Felip Siríac) de Catalabiano. Cada any, el tercer dissabte de maig, les celebracions pel sant patró animen la vila i els "cittanides" participen amb transport a la "Calata di San Filippo" i la "Chianata", que té lloc el diumenge de la setmana següent. També en aquesta festivitat trobem referències importants als catalans Cruïlles, fet que ens indica que és una diada instituïda en temps del govern d'aquesta família.
Les celebracions prenen vida a primera hora del matí quan nombrosos fidels i visitants es reuneixen a l'església del Santíssim Crucifix per assistir a missa i vestir el sant amb flors. Són les dones les que s'encarreguen del vestit. La matinada del dissabte van a l'església i decoren el sant amb flors que romandran fins al final de la festa, quan els devots se les enduran perquè són beneïdes.
[Sant Felip de Catalabiano (actual Calatabiano), amb el seu característic rostre negre.]
A la tarda, l'esperat moment de la baixada ve precedit per la històrica processó que des de la muntanya arriba a l'Església Mare, a la vila, una hora abans de la que portarà al "fercolo" del sant. Les figures amb vestits d'època representen "La cort dels Cruylles", família que va portar el castell de Calatabiano al seu esplendor.
A les 18.30 h, anunciada a trets de canó, comença la "Calata di San Filippo". La imatge del sant és portada a les espatlles dels fidels, sortint de l'església del "Santissimo Crocifisso" per dirigir-se cap al nucli urbà de Catalabiano. La processó comença amb la vertiginosa i espectacular cursa que baixa des del castell de Calatabiano per una llarga escala de graons de pedra blanca.
La paraula siciliana "calata" deriva del verb català "calar", que significa "baixar, reduir, arriar, penetrar...". Es per això que tant en sicilià com en cors, "calata" té el significat de "baixada". En italià, en canvi, significa "invasió".
A la "calata" de Sant Felip, els devots baixen els esgraons corrents i portant el pesat "fercolo". Al seu voltant, molts fidels s'amunteguen als costats del camí. La cursa boja, plena de trampes, s'acabarà quan la processó arribi a l'Església Mare de Calatabiano. (imatge següent).
[La popular "Calata di San Filippo" s'inicia amb un homenatge als Cruïlles a "La Cort dels Cruyllas", al Castell de Catalabiano.]
La Chianata di San Filippo
Pel que fa al procés de retorn del sant al seu lloc, és a dir, el ritual de dur les restes del sant de l'esglèsia mare a l'esglèsia del Sant Crucifix del Monte Castello, rep el nom de "Chianata", i té lloc el quart diumenge de maig. "Chianata" en sicilià significa "pujada".
[La imatge del sant roman de finals de març a principis de maig a l l'església mare de Catalabiano.]
Cap a les sis de la tarda els penitents es carreguen a les espatlles el bust amb el reliquiari del sant protector i recorren el costerut camí esglaonat. Els darrers anys, els sacrificats devots acaben la pujada en tan sols sis minuts.
[La pujada del sant només és reservada als penitents més veterans.]
Hi ha el costum segons el qual s'ha de participar a la Calata o Acchiatana durant sis anys consecutius abans d'obtenir una plaça per l'ascens o Chinata del sant. Es a dir, que fins el setè any no es pot realitzar, amb tota la simbologia que aquest nombre té en la mitologia.
Els Cruïlles de Sicília i el conreu del sucre.
A la veïna vila siciliana de Taormina un dels iniciadors a Sicília de la tradicional indústria catalana del sucre fou, molt probablement, en Berenguer de Cruïlles. El 1449, se sap que Berenguer ven 117 càntirs de mescla, 48 de sucre d'una cocció i 14 de sucres “fins”. A Calatabiano, on és baró en Giovanni Cruylles, el trappeto (trepitge) de tres molins és gestionat sota contracte pel seu gendre Tommaso Mirulla i el seu germà Antonino, durant quatre anys. Per a les necessitats del trappeto es va utilitzar fusta del bosc de Calatabiano i els sucres van ser exportats lliures d'impostos duaners.
A mitjans del segle XVII, els signes de crisi d'aquesta indústria sucrera d'origen català a l'illa s'intensifiquen, però encara no és el col·lapse, malgrat que, finalment, tancaran els centres productors, l'un darrere l'altre, de Carini i Oliveri, el 1650, de Bonfornello, el 1660, de Sant Marc, Partinico i Brucat el 1670, els dos grans trappeti de Ficarazzi i Trabia, el 1680, el de Naso, el 1681, els de Roccella i Calatabiano, el 1690.
Els Gravina Cruilles de Catània
D'altra banda, quan en Girolamo Gravina, IV baró de Palagonia, es va casar amb la Comtessa Moncada Cruyllas (Montcada Cruïlles), darrera hereva d'aquesta branca familiar, l'any 1531 dC, es va originar la nissaga dels Gravina-Cruïlles de Sicília, propietaris d'un gran patrimoni territorial, que van ser reconeguts amb el títol de Prínceps de Palagonia.
Antigament, la família dels Gravina s'havia afeblit a conseqüència de la dominació angevina de Sicília, perdent moltes terres i ingressos. Es per aquest motiu que van romandre fidels als catalans quan aquests van expulsar als angevins. En total, la família posseïa 9 principats, 5 ducats, 7 marquesats, 3 comtats i més de 24 baronies.
D'altra banda, quan en Girolamo Gravina, IV baró de Palagonia, es va casar amb la Comtessa Moncada Cruyllas (Montcada Cruïlles), darrera hereva d'aquesta branca familiar, l'any 1531 dC, es va originar la nissaga dels Gravina-Cruïlles de Sicília, propietaris d'un gran patrimoni territorial, que van ser reconeguts amb el títol de Prínceps de Palagonia.
La baronia de Palagonia fou una jurisdicció feudal catalano-siciliana concedida el 1392 a Berenguer de Cruïlles després d’ésser confiscada pels catalans als rebels Ruggero Passaneto i Violant d’Alagó. Berenguer la restituí al rei el mateix any, el qual, immediatament, la donà al mestre racional Ubertino de La Grua, qui també la tornà als reis Martí I i Maria I. Aquests llavors l’atorgaren, el 1396, a Galceran de Sentmenat, que la vengué el 1407 a Giacomo Gravina. El net d’aquest, Girolamo Gravina, es casà amb Beatriu de Cruïlles, baronessa de Scordia Soprana, i llurs descendents, els Gravina-Cruïlles, marquesos de Francofonte, foren instituits Prínceps de Palagonia el 1629 i grans d’Espanya el 1709.
Al segle XVIII dC, l'actual Palazzo Gravina Cruyllas (Palau dels Gravina Cruïlles), seu actual del Museu Cívic Bellini i del Museu Emilio Greco, fou reconstruït a Catània. De fet, a la Capella del Sagrament de la Catedral de Catània, hi ha un important monument de la família, datat del segle XVIII.
[Escut d'armes present al Palazzo Gravina Cruyllas de Catània, amb el símbol reial català, la Creu de Sant Jordi, l'escut dels Cruïlles catalans, dels Montcada i altres blasons del país.]
Com acostuma a passar amb tot lo català, els rastres històrics han desaparegut "accidentalment". El Palau Gravina Cruyllas de Catània es va construir a principis del segle XVIII sobre les ruïnes d'un altre palau més antic, pertanyent a la família de nobles Gravina Cruyllas, que teóricament fou destruït pel terratrèmol de 1693. L'edifici actual recolza, per un dels costats, en el teatre romà de la vila.
[Imatge de l'actual palau dels Gravina Cruïlles de Catània, Sicília.]
[Gravat de l'antic Palau dels Gravina Cruïlles de Catània, vers el 1800 dC]
Aquest Palau actualment és conegut per ser el lloc de naixement del compositor Vincenzo Bellini, una de les figures més destacades de la ciutat, i per ser la seu del Museu Municipal Bellinià i del Museu d'Emilio Greco. L'edifici ha patit nombroses modificacions al llarg dels anys i, tot i que els trets generals són propis de l'època de la construcció, algunes zones del Palau són evidentment posteriors.
L'investigador català Xavier Febrés, ens informa al seu blog que l'arxiu de la família Gravina-Cruyllas es troba dipositat des del 1942 a la seu de Palerm dels Arxius de l'Estat italià. El títol troncal dels barons de Cruïlles continua vigent a Catalunya. L'ostenta, des del 2009, Susanna Cruïlles de Peratallada i Jaumandreu.
Arbres genealògics dels Cruïlles de Catalunya
[Els Cruïlles de Catalunya: línies troncal i de Rupit. © Fototeca.cat]
[Els Cruïlles de Catalunya: Barons de Cruïlles.© Fototeca.cat]
[Els Cruïlles de Catalunya: branca d'Aiguafreda. © Fototeca.cat]
[Els Cruïlles de Catalunya: branca de Calonge i Bestracà. © Fototeca.cat]
[Els Cruïlles de Catalunya: branca de Castellfollit, Mosset i Montagut. © Fototeca.cat]
La branca il·legítima de València fou iniciada per Joan de Cruïlles, establert a València, possiblement fill il·legítim de Berenguer de Cruïlles i de Peratallada, senyor de Calonge. D’aquesta branca, que posseí la senyoria d’Alfara, sorgiren la subbranca dels senyors de la baronia de Forna (1395), que es refongué amb la branca d’Alfara, per raó de matrimoni, a la primera meitat del segle XVI; adquirí les baronies de Càrcers i Guadasséquies, s’extingí el 1738 i passà, per successió femenina, als Montserrat, que obtingueren el marquesat de Cruïlles; i el brancó de Xàtiva, també extingit.
La branca siciliana de Francofonte, Catalabiano i Palagonia fou fundada per Joan de Cruïlles (mort el 1423), fill segon de Berenguer de Cruïlles i de Mosset, i s’extingí amb els besnets del fundador, que aportaren el patrimoni als Acuña (i després als Montcada) i als Gravina, que es cognomenaren Gravina-Cruïlles i foren marquesos de Francofonte i prínceps de Palagonia.
Altres articles relacionats:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada