Perquè l'independentisme sicilià té per bandera la senyera catalana?
La invasió de Sicília, per part del rei català Pere II el Gran i del nostre exèrcit i marina, va permetre als sicilians treure's de sobre el jou tirà del govern dels angevins i establir un Regne de Sicília confederat i integrat en l'imperi català, tal i com també ho eren el Regne d'Aragó, el Regne de València o el Regne de Mallorca.
Es per aquest motiu que els sicilians independentistes moderns, en rememoració de l'alliberament polític i de la institució del seu regne gràcies als catalans, han adoptat la senyera com a símbol, emulant l'estàndard de l'antic català Regne de Sicília, al qual han incorporat l'emblema sicilià de la trisquela, trinaklion o trinàcria, format per tres cames color beix amb un gorgoneion amb ales i tres espigues de blat.
[Imatge superior: actual bandera independentista siciliana]
Què són les vespres sicilianes?
Amb el casament de la filla de Manfred I, Constança de Sicília, amb Pere el Gran, el regne de Sicília esdevé un dels principals interessos estratègics del rei català. Pere el Gran, amb el suport econòmic de l'emperador Miquel VIII Paleòleg, entrà a Sicília per Tràpena el 30 d'agost, a Palerm el 4 de setembre i, pocs dies més tard, va destruir l'estol angeví al combat de Nicòtena i després, al combat de Malta, conquerí les illes de Malta i Gozzo.
_25.jpg)
Segons es recull al web Toponímia mitològica, hi ha una llegenda local que explica que la deessa Ceres va pregar a Júpiter que Sicília fos ubicada al cel. El resultat, pel fet que l'illa té forma triangular, va ser la constel·lació Triangulum, un de els noms antics de Sicília. Aquesta llegenda ja ens relaciona Sicília amb el cel, pel fet de situar-nos l'illa en la cosmogonia estel·lar, dada de molta importància pel que fa a l'etimologia i la lexemalogía del nom del país, com veurem.
Se sap també que a aquesta illa, els catalans l'anomenàven Cecília, que devia ser el nom antic. El nom s'hauria pervertit amb el temps, passant de Cecília a Sicília. Les dues Cecílies serien les dues Sicílies. Cecília és un diminutiu de Ceci o Cècila. I, més important, Cecília també és Cèlia, nom molt habitual a Catalunya, encara a dia d'avui.
Aquest nom de Cèlia ja ens obre una nova possibilitat per trobar l'origen mitològic i lunar del topònim Sicília, tot indicant-nos que el nom de l'illa prové de la corrupció del terme català "Sa Cèlia" o "Sa Cília". En català, Cèlia o Cília és el femení de Cel, Celi o Cèlio, és a dir, del déu de la mitologia catalana Cel. Per tant, tenim que si el déu català Cel (déu Celio, en espanyol, o déu Caelum, en llatí) representa el cel diürn o solar, la deessa lunar catalana Cèlia representa el cel nocturn o lunar. Sa Cèlia seria l'origen del topònim Sicília, illa consagrada a aquesta deessa.
El nom original de Sicília, per tant, pensem que devia ser Sa Cèlia o Cília, i que l'accent propi de l'illa o la mà dels censors polítics i religiosos, l'hauria convertit, amb el pas dels anys, en Sicília. L'evolució hauria estat la següent:
Sa Cèlia o Sa Cília > Sicília
Un procés similar s'ha produït amb el topònim sicilià de Saragossa, tal com consta als documents medievals en català, que ha acabat esdevenint l'actual Siracusa.
Igualment, respecte al terme Cecília, l'evolució podria haver estat:
Ça Cèlia o Ça Cília > Çacília > Cecília
Aquest nom de Cèlia, a Catalunya i a l'Aragó consta també com a Cília en nombrosos topònims, com es pot comprovar amb la vila de Santa Cilia de Jaca, a Osca, o amb el Pantà de la Cília, al Principat, per posar alguns exemples. També els noms propis de Mar-cel, Mar-cèlia, Mar-cela, o els diminutius Mar-cel·lí o Marcel·lina, relacionen amb les divinitats Cel i Cèlia.
Per tot plegat, no ens ha de sorprendre que el crani de Santa Cecília, en llatí Caecilia, que seria la mateixa divinitat lunar Cèlia o Cília, ara ja cristianitzada, estigui a recau de la catedral de Santa Fosca, a Torcello, Venècia. Aquesta Santa Fosca, una altra deessa catalana, Fosca, ara cristianitzada, seria la muller del deu Fosc, cristianitzat com Sant Fosc o Sant Fost, també relaciona amb la deessa Nit i amb Cèlia o Cèlia o Cília.
La revolta siciliana, incitada per Joan de Pròixida, duu aquest nom singular perquè va començar a l'inici de la Pregària de Vespres de Dilluns de Pasqua (30 de març de 1282) a l'Església de l'Esperit Sant de Palerm. Dos mil francesos i güelfs sicilians van ser massacrats aquella nit i la següent, i molts altres en les sis setmanes següents, amb un recompte total de morts xifrat en quatre mil persones.
De resultes d'aquest aixecament, es produeix la divisió del Regne de Sicília, el 1282, en el regne de Sicília peninsular (o Regne de Nàpols), inicialment sota domini angeví, i el Regne de Sicília insular, sota domini català. D'aquí que es parlés de les dues Cecílies o Sicílies.
Catalunya va atorgar a Sicília un regne propi, corts i la senyera
Pere II incorpora Sicília com un regne confederat més a l'imperi català i serà el 1296, que amb l'arribada al tro del rei Frederic III de Sicília (fill de Pere II) s'introdueix la senyera a la bandera del regne, que perdurarà fins el 1816. Un senyal reial, que combina la senyera catalana i l'àliga. Fins al 1714, el Regne de Sicília tindrà monarques de nissaga catalana. A partir d'aleshores correrà la mateixa sort que la resta de regnes que queden sota domini dels borbons.
[Senyal del Regne de Sicília, sota domini català, amb la senyera]
Aquest símbol reial serà el precedent de l'actual bandera independentista siciliana, amb les quatre barres, i fins-i-tot el precedent de l'actual bandera oficial de Sicília, que encara conserva els colors or i flama de fons de la catalana.
Ciutats amb topònim català a Sicília
L'actual emblema sicilià de la trisquela, trinaklion o trinàcria no se sap de quina època prové. Format per tres cames de dona, color beix, amb un gorgoneion (gorgona) amb ales i tres espigues de blat, ens dona pistes d'una divinitat lunar a la qual és consagrada l'illa de Sicília i que dóna origen del seu nom. El fons de la bandera són els colors de la senyera catalana, sempre tan vinculada a la història de l'illa.
La trinàcria no deixa de ser un trípode, i sempre que ens trobem el símbol de tres, s'està fent referència a les tres llunes: la jove o creixent, la mare o plena i la vella o decreixent. Diuen que aquest símbol triple relaciona amb l'illa perquè geogràficament és un triangle. Però el símbol té un clar to mitològic i religiós amb la presència de la deessa llunar i el cap de la gorgona o medusa lunar, amb les serps al·lades al cap. D'altra banda, el símbol del blat semblaria fer referència a la deessa Ceres, la dels cereals, també deessa lunar de la fertilitat agrícola, que és del que es devia viure a l'illa.
Hem vist, en altres articles, que són nombrosos els topònims de la illa que tenen origen català i que han patit modificacions a causa de l'accent local o de la censura del govern italià.
Entre els exemples trobem Siracusa, que en temps dels catalans fundadors fou Saragossa, o Catalabellota, actual Caltabellota, Catalagirona, actual Caltagirone, o Catalaniseta, actual Caltanissetta, entre altres.
Sicília, topònim consagrat a la deessa catalana Cèlia, muller del déu Cel.
[Actual emblema de l'illa de Sicília, amb la trinàcria i el fons d'or i flama català.]
L'actual emblema sicilià de la trisquela, trinaklion o trinàcria no se sap de quina època prové. Format per tres cames de dona, color beix, amb un gorgoneion (gorgona) amb ales i tres espigues de blat, ens dona pistes d'una divinitat lunar a la qual és consagrada l'illa de Sicília i que dóna origen del seu nom. El fons de la bandera són els colors de la senyera catalana, sempre tan vinculada a la història de l'illa.
_25.jpg)
[Imatge medieval de la deessa lunar Ceres, fecundant els camps de cereals]
Segons es recull al web Toponímia mitològica, hi ha una llegenda local que explica que la deessa Ceres va pregar a Júpiter que Sicília fos ubicada al cel. El resultat, pel fet que l'illa té forma triangular, va ser la constel·lació Triangulum, un de els noms antics de Sicília. Aquesta llegenda ja ens relaciona Sicília amb el cel, pel fet de situar-nos l'illa en la cosmogonia estel·lar, dada de molta importància pel que fa a l'etimologia i la lexemalogía del nom del país, com veurem.
Se sap també que a aquesta illa, els catalans l'anomenàven Cecília, que devia ser el nom antic. El nom s'hauria pervertit amb el temps, passant de Cecília a Sicília. Les dues Cecílies serien les dues Sicílies. Cecília és un diminutiu de Ceci o Cècila. I, més important, Cecília també és Cèlia, nom molt habitual a Catalunya, encara a dia d'avui.
Aquest nom de Cèlia ja ens obre una nova possibilitat per trobar l'origen mitològic i lunar del topònim Sicília, tot indicant-nos que el nom de l'illa prové de la corrupció del terme català "Sa Cèlia" o "Sa Cília". En català, Cèlia o Cília és el femení de Cel, Celi o Cèlio, és a dir, del déu de la mitologia catalana Cel. Per tant, tenim que si el déu català Cel (déu Celio, en espanyol, o déu Caelum, en llatí) representa el cel diürn o solar, la deessa lunar catalana Cèlia representa el cel nocturn o lunar. Sa Cèlia seria l'origen del topònim Sicília, illa consagrada a aquesta deessa.
El nom original de Sicília, per tant, pensem que devia ser Sa Cèlia o Cília, i que l'accent propi de l'illa o la mà dels censors polítics i religiosos, l'hauria convertit, amb el pas dels anys, en Sicília. L'evolució hauria estat la següent:
Sa Cèlia o Sa Cília > Sicília
Un procés similar s'ha produït amb el topònim sicilià de Saragossa, tal com consta als documents medievals en català, que ha acabat esdevenint l'actual Siracusa.
Igualment, respecte al terme Cecília, l'evolució podria haver estat:
Ça Cèlia o Ça Cília > Çacília > Cecília
Aquest nom de Cèlia, a Catalunya i a l'Aragó consta també com a Cília en nombrosos topònims, com es pot comprovar amb la vila de Santa Cilia de Jaca, a Osca, o amb el Pantà de la Cília, al Principat, per posar alguns exemples. També els noms propis de Mar-cel, Mar-cèlia, Mar-cela, o els diminutius Mar-cel·lí o Marcel·lina, relacionen amb les divinitats Cel i Cèlia.
Per tot plegat, no ens ha de sorprendre que el crani de Santa Cecília, en llatí Caecilia, que seria la mateixa divinitat lunar Cèlia o Cília, ara ja cristianitzada, estigui a recau de la catedral de Santa Fosca, a Torcello, Venècia. Aquesta Santa Fosca, una altra deessa catalana, Fosca, ara cristianitzada, seria la muller del deu Fosc, cristianitzat com Sant Fosc o Sant Fost, també relaciona amb la deessa Nit i amb Cèlia o Cèlia o Cília.
Diverses llegendes s'han forjat sobre la vida de Sa Cèlia o Sa Cília o Cecília, conservada en pobles de Catalunya endins, imaginant Cecília com a guaridora dels embruixats, mitjançant exorcismes, ritus o pregàries adreçats a alliberar del diable o dels mals esperits el cos del malalt.
Altres articles relacionats:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada