Segons la llegenda, hi hauria trobat una terra fèrtil i pacífica —identificada més tard amb la badia de Mobile, a l'actual Alabama, EEUU—, hauria tornat a buscar més colons i, en un segon viatge, s'hauria perdut per sempre. Si la història fos certa, Madoc hauria arribat a Amèrica gairebé tres-cents vint anys abans que en Cristòfor Colom.
Aquest detall cronològic és clau, perquè coincideix amb un moment polític molt concret. A finals del segle XVI, la cort d'Isabel I d'Anglaterra buscava arguments per disputar a la Corona hispana el dret exclusiu sobre els territoris americans, que l'Imperi Hispà reclamava en virtut de les butlles papals posteriors al viatge d'en Colom. El mite Madoc oferia exactament el que calia: la prova que un súbdit britànic (gal·lès, però ja integrat en la Corona anglesa) havia "descobert" Amèrica molt abans que cap altre navegant europeu.
Cap d'aquests indicis ha resistit l'escrutini. Els forts de pedra de la zona (com els d'Old Stone Fort, a Tennessee, o els de DeSoto Falls, a Alabama) es consideren avui construccions precolombines d'origen indígena, sense cap relació demostrable amb Gal·les. L'anàlisi lingüística comparativa entre el mandan i el gal·lès, popularitzada al segle XIX pel pintor George Catlin, va ser desmuntada ja aleshores per l'escèptic gal·lès Thomas Stephens, que hi va dedicar un assaig sencer (1893) refutant-ne els arguments un per un. Els historiadors actuals no han trobat cap evidència arqueològica, genètica ni documental que sostingui l'existència d'una colònia gal·lesa medieval a Amèrica del Nord.
Malgrat el consens acadèmic pràcticament unànime en contra, la llegenda de Madoc no ha desaparegut. Es continua reeditant en llibres populars (com Who Discovered America? The Amazing Story of Madoc, de Zella Armstrong, 1950), en articles de divulgació sobre patrimoni gal·lès, i en cercles interessats en genealogies alternatives i folklore identitari.
Tanmateix, un dels problemes centrals de la llegenda és cronològic: no hi ha cap rastre escrit abans del segle XV. La primera referència coneguda és un poema en vers, Cywydd, del bard Maredudd ap Rhys (actiu entre 1450 i 1480), que parla d'un viatge de Madoc cap a l'oest sense especificar-ne la destinació. La versió amb detalls geogràfics concrets —Alabama, forts de pedra, tribus parlants de gal·lès— no apareix fins al segle XVI, de la mà de l'antiquari i polític gal·lès Humphrey Llwyd.
Aquest detall cronològic és clau, perquè coincideix amb un moment polític molt concret. A finals del segle XVI, la cort d'Isabel I d'Anglaterra buscava arguments per disputar a la Corona hispana el dret exclusiu sobre els territoris americans, que l'Imperi Hispà reclamava en virtut de les butlles papals posteriors al viatge d'en Colom. El mite Madoc oferia exactament el que calia: la prova que un súbdit britànic (gal·lès, però ja integrat en la Corona anglesa) havia "descobert" Amèrica molt abans que cap altre navegant europeu.
El mag i assessor reial John Dee va fer servir explícitament la llegenda per reclamar drets anglesos sobre el continent davant la cort. És a dir: la versió "moderna" i detallada de la llegenda neix, en bona part, com a instrument geopolític d'un imperi contra un altre — no com a relat popular espontani transmès de generació en generació des del segle XII.
Durant els segles XVII i XVIII, la llegenda es va anar carregant de nous "testimonis". El cas més citat és el del reverend Morgan Jones, que al segle XVII va afirmar haver estat capturat per una tribu de Virgínia i alliberat després de descobrir que parlava gal·lès amb els seus captors. Més tard, viatgers i colons van assegurar haver trobat tribus amb trets físics "europeus" (ulls blaus, cabells rossos, sobretot entre els mandan de les Grans Planes), semblances fonètiques entre llengües natives i el gal·lès, i restes de fortificacions de pedra al llarg del riu Alabama que, es deia, cap poble indígena hauria pogut construir.
[Suposat retrat del rei de Gal·les Owain Gwynedd, extret de la "Historie of Cambria" (1584).]
La llegenda va tenir tanta força popular que el mateix Thomas Jefferson va instruir Lewis i Clark, durant la seva expedició cap a l'oest (1804-1806), perquè investiguessin l'existència d'aquests suposats "indis gal·lesos".
Cap d'aquests indicis ha resistit l'escrutini. Els forts de pedra de la zona (com els d'Old Stone Fort, a Tennessee, o els de DeSoto Falls, a Alabama) es consideren avui construccions precolombines d'origen indígena, sense cap relació demostrable amb Gal·les. L'anàlisi lingüística comparativa entre el mandan i el gal·lès, popularitzada al segle XIX pel pintor George Catlin, va ser desmuntada ja aleshores per l'escèptic gal·lès Thomas Stephens, que hi va dedicar un assaig sencer (1893) refutant-ne els arguments un per un. Els historiadors actuals no han trobat cap evidència arqueològica, genètica ni documental que sostingui l'existència d'una colònia gal·lesa medieval a Amèrica del Nord.
Malgrat el consens acadèmic pràcticament unànime en contra, la llegenda de Madoc no ha desaparegut. Es continua reeditant en llibres populars (com Who Discovered America? The Amazing Story of Madoc, de Zella Armstrong, 1950), en articles de divulgació sobre patrimoni gal·lès, i en cercles interessats en genealogies alternatives i folklore identitari.
La seva persistència s'explica per una combinació de factors: l'orgull nacional gal·lès (una manera d'afirmar que un poble petit i sotmès políticament a Anglaterra va tenir un paper protagonista en un dels grans esdeveniments de la història mundial), l'atractiu narratiu de la història en si mateixa, i el fet que —a diferència d'altres mites nacionals— avui no hi ha cap institut, associació o figura pública activa que en lideri una defensa organitzada i sostinguda. És, sobretot, un mite viu en la cultura popular més que una tesi historiogràfica amb un defensor identificable.
La història de Madoc il·lustra bé un patró que es repeteix en molts mites nacionals de "descobriments amagats": un nucli llegendari antic, gairebé sense base documental primerenca; una reelaboració posterior amb finalitats polítiques molt concretes (en aquest cas, disputar a l'Imperi Hispà la legitimitat sobre Amèrica); una acumulació de "proves" populars al llarg dels segles següents que no resisteixen l'anàlisi crítica; i, finalment, una supervivència cultural que ja no depèn tant de l'evidència com de la funció identitària que compleix per a qui hi continua creient.
La història de Madoc il·lustra bé un patró que es repeteix en molts mites nacionals de "descobriments amagats": un nucli llegendari antic, gairebé sense base documental primerenca; una reelaboració posterior amb finalitats polítiques molt concretes (en aquest cas, disputar a l'Imperi Hispà la legitimitat sobre Amèrica); una acumulació de "proves" populars al llarg dels segles següents que no resisteixen l'anàlisi crítica; i, finalment, una supervivència cultural que ja no depèn tant de l'evidència com de la funció identitària que compleix per a qui hi continua creient.
Analitzem-ho tot plegat en profunditat:
El silenci documental medieval
El primer problema per a qualsevol estudiós del mite de Madoc és la total absència de fonts contemporànies. No hi ha cap crònica gal·lesa del segle XII, ni cap referència de Gerald de Gal·les (Giraldus Cambrensis), el cronista més detallat del país en aquella època, que mencioni cap fill d'Owain Gwynedd anomenat Madoc que emprengués cap viatge marítim.
La invenció del "descobriment": el segle XVI
El salt qualitatiu es produeix de manera sobtada i políticament interessada a la segona meitat del segle XVI, en un context molt concret: Anglaterra necessitava arguments legals i simbòlics per disputar a la Corona hispana la legitimitat exclusiva sobre els territoris americans, que l'Imperi Hispà reclamava en virtut de les butlles alexandrines posteriors a 1492.
L'antiquari i polític gal·lès Humphrey Llwyd (1527-1568) va ser el primer a deixar constància escrita del "descobriment" en la seva Cronica Walliae, completada el 1559 però no publicada en vida seva. El 1578, el matemàtic, ocultista, mag i astròleg de la cort John Dee —figura clau, també, en la creació del concepte mateix d'"Imperi Britànic"— va donar a la llegenda el seu primer ús polític explícit, afirmant davant la cort que Madoc havia "conduït una colònia i s'havia establert a la Terra Florida" cap al 1170. El 1583, Sir George Peckham hi va afegir el detall que Madoc havia tornat a Gal·les amb notícies dels seus descobriments, cosa que implicava un segon viatge, ara amb la intenció explícita de fundar una colònia permanent.
Va ser, però, l'antiquari David Powel (1552?-1598) qui va fixar la versió "canònica" i detallada del mite en la seva Historie of Cambria, now called Wales (1584), la primera història impresa de Gal·les, basada en els materials de Llwyd però ampliada amb fonts noves. Segons Powel, Madoc hauria fugit de les lluites fratricides després de la mort del seu pare, hauria salpat cap a l'oest amb un petit nombre de vaixells, hauria trobat una terra fèrtil i despoblada de conflictes, hi hauria deixat una part dels seus homes i hauria tornat a Gal·les per reclutar més colons abans d'emprendre un segon viatge del qual mai més es va saber res.
Consolidació als segles XVII i XVIII: primers "testimonis" al Nou Món
Un cop establerta la versió de Powel, la llegenda es va anar consolidant a través de repeticions successives més que de noves proves. L'escriptor James Howell la va acceptar i, per confirmar-la, va citar-ne quatre versos suposadament trobats sobre la tomba de Madoc "a les Índies Occidentals" gairebé sis-cents anys enrere —una afirmació sense cap suport documental real. Theophilus Evans la va recollir el 1716 a la seva Drych y Prif Oesoedd, i Sir Thomas Herbert li va dedicar un relat detallat als seus Travels into Africa and Asia... (edició de 1677), tot i que els seus arguments eren essencialment un reciclatge dels de Powel.
Però el gran salt d'aquesta etapa és l'aparició dels anomenats "indis gal·lesos": el moment en què la llegenda deixa de ser només un relat sobre el passat i comença a generar "proves" contemporànies sobre el terreny americà. El cas fundacional és el del reverend Morgan Jones, que cap a finals del segle XVII (les dates varien segons la font, entre les dècades de 1660 i 1699) va afirmar haver estat capturat per una tribu identificada amb els doeg, a Virgínia o Carolina, i haver-ne estat alliberat en descobrir que es podia comunicar amb ells en gal·lès —fins al punt de predicar-los l'Evangeli en aquesta llengua durant mesos.
El gran floriment il·lustrat: societats patriòtiques i fabricació activa de proves
El moment de màxima intensitat del mite arriba a finals del segle XVIII, coincidint amb l'auge del romanticisme, del nacionalisme cultural gal·lès i de l'exploració activa del continent nord-americà. Aquí el fenomen deixa de ser només una acumulació passiva de rumors i es converteix en un projecte cultural organitzat, amb institucions, diners i, en algun cas documentat, falsificació deliberada.
La Gwyneddigion Society, una societat literària gal·lesa fundada a Londres cap a finals de la dècada de 1780, va tenir un paper central en aquesta fase, promovent activament la investigació i divulgació de la llegenda i impulsant, entre altres coses, la revifada de l'Eisteddfod com a festival cultural gal·lès. El 1801 es va publicar la Myvyrian Archaiology, una gran compilació de textos gal·lesos antics editada, entre d'altres, per Owen Jones (conegut com Owain Myfyr) i per una figura clau i controvertida en tota aquesta història: Edward Williams, més conegut pel seu nom bàrdic, Iolo Morganwg.
Iolo Morganwg és, probablement, el personatge individual més determinant en la configuració final del mite modern de Madoc —i alhora un dels falsificadors literaris més prolífics de la història gal·lesa. Poeta, addicte a l'opi, i inventor reconegut de bona part del cerimonial modern de l'Eisteddfod (el "Gorsedd" dels bards, que va presentar com una supervivència directa dels antics druides quan en realitat era, en gran part, invenció seva del 1792), Iolo va aportar a la llegenda de Madoc diverses peces que encara avui circulen barrejades amb el material genuí. Va ser ell qui va popularitzar la teoria que el nom "Padouca" —un exònim aplicat de manera inconsistent per francesos i pobles siouans a diverses tribus de les planes, originalment els apatxes i després els comanxes— era en realitat una corrupció de madogwys ("els homes de Madoc").
El mite entra a la política internacional: el president Jefferson
La llegenda va arribar fins i tot a instàncies de govern dels Estats Units, no com a font de coneixement acceptat sinó com una pista que valia la pena esbrinar. El president Thomas Jefferson —d'ascendència gal·lesa ell mateix, com també ho era Meriwether Lewis— va instruir explícitament els exploradors Lewis i Clark, durant la seva expedició cap a l'oest (1804-1806) posterior a la compra de Louisiana, perquè investiguessin l'existència d'aquestes suposades tribus gal·leses. No en van trobar cap rastre.
6. La consagració literària: l'epopeia de Robert Southey
El 1805, en ple apogeu del romanticisme britànic, el poeta Robert Southey —futur Poet Laureate— va publicar Madoc, una llarga epopeia en dues parts que narrava el viatge del príncep i la fundació de la seva colònia, incloent-hi un enfrontament bèl·lic contra els asteques en què Madoc els venç i els força a l'exili. Southey havia començat a treballar-hi de jove, com a part d'un projecte més ampli de fugida utòpica cap a Amèrica (el projecte de "Pantisocràcia" que compartia amb Coleridge), i hi va treballar de manera intermitent durant més d'una dècada. El poema no va tenir un èxit de crítica especialment favorable —alguns ressenyistes es van burlar de la barreja de noms gal·lesos i asteques—, però va contribuir de manera decisiva a fixar la llegenda en l'imaginari popular anglòfon culte del segle XIX, allunyant-la encara més del seu origen mínim medieval.
El primer desmuntatge rigorós: Thomas Stephens (1858)
Curiosament, la primera refutació sistemàtica i documentada del mite no ve de fora de Gal·les ni de cap "acadèmia estrangera", sinó d'un gal·lès de soca-rel, autodidacta i profundament compromès amb la cultura del seu país: Thomas Stephens (1821-1875), farmacèutic de Merthyr Tydfil, historiador literari sense formació universitària i figura clau en la modernització de l'eisteddfod com a esdeveniment cultural rigorós.
El 1858, Stephens va presentar a l'eisteddfod de Llangollen un assaig llarg i minuciosament documentat que desmuntava, punt per punt, cadascuna de les fonts en què es basava la llegenda de Madoc, demostrant-ne l'origen tardà i la manca de suport en cap testimoni contemporani als fets. El comitè organitzador, segons expliquen les fonts biogràfiques gal·leses, va reconèixer que el seu era l'assaig de més qualitat de tots els presentats a concurs, però li va negar el premi precisament perquè les seves conclusions no donaven suport a la creença que Madoc havia descobert Amèrica — una negativa a premiar la investigació més rigorosa pel simple fet que la seva conclusió no era la que el públic i el jurat volien sentir. El text de Stephens no es va arribar a publicar fins al 1893, divuit anys després de la seva mort, sota l'edició de Llywarch Reynolds.
Aquest episodi —un rigorós treball de crítica de fonts, fet des de dins de la mateixa cultura gal·lesa i per algú profundament compromès amb ella, rebutjat institucionalment no per manca de qualitat sinó per incomoditat amb les seves conclusions— és, probablement, el moment més interessant de tota la història del mite des del punt de vista de la sociologia del coneixement: mostra amb tota claredat que la resistència a l'evidència no depèn de si qui la presenta és un "de dins" o un "de fora" de la comunitat nacional en qüestió, sinó de si la conclusió coincideix o no amb allò que la comunitat vol creure sobre si mateixa.
Consolidació acadèmica moderna i pervivència popular
Al segle XX, la investigació acadèmica professional ha anat consolidant el rebuig al mite amb eines noves. L'obra de referència més citada és probablement Madoc: The Making of a Myth (1979), de l'historiador gal·lès Gwyn A. Williams —ell mateix un historiador marxista i gal·lès profundament compromès amb la causa nacional del seu país, cosa que fa especialment significatiu que sigui precisament ell qui en va escriure la reconstrucció crítica més completa i detallada, resseguint tota la cadena de transmissió i invenció del mite des dels seus orígens fins al segle XIX. Altres treballs, com el de Richard Deacon (Madoc and the Discovery of America, 1966), han mantingut una posició més ambigua o simpàtica envers la possibilitat històrica, sense arribar, però, a convèncer la disciplina històrica ni l'arqueològica.
Pel que fa a les suposades proves materials i lingüístiques: l'anàlisi comparativa entre el mandan i el gal·lès que va popularitzar el pintor George Catlin al segle XIX no ha resistit cap escrutini lingüístic seriós posterior; les fortificacions de pedra de Tennessee, Alabama i Geòrgia es consideren avui construccions precolombines d'origen indígena ben documentat; i la mateixa Brandenburg Stone es dona per una falsificació. Els mandan, a més, van quedar delmats per epidèmies de verola portades pel contacte amb els europeus al llarg del segle XIX, cosa que va posar fi, de facto, a la possibilitat de continuar "buscant-los" com a comunitat viva.
Malgrat tot, el mite no ha desaparegut del tot de la cultura popular. El 1953, les Daughters of the American Revolution van erigir una placa commemorativa a la badia de Mobile, Alabama, atribuint formalment el "descobriment" a Madoc —placa que amb el temps ha estat objecte de polèmica i que finalment va ser retirada per les autoritats locals l'any 2008, precisament per manca de base històrica. Llibres de divulgació popular, com Who Discovered America? The Amazing Story of Madoc, de Zella Armstrong (1950), continuen reeditant-se i circulant entre públics interessats en genealogies alternatives, folklore identitari gal·lès o història "no oficial" en general.
Per què el mite creix així: una lectura del patró
El cas de Madoc permet observar amb una claredat poc habitual el mecanisme intern d'aquest tipus de mites nacionals de "descobriment amagat", precisament perquè la seva llarga cadena documental (des del segle XV fins avui) permet resseguir cada mutació amb noms, dates i autors concrets:
· Acumulació de testimonis anecdòtics no verificables: Cada generació hi afegeix "confirmacions" pròpies (el reverend Morgan Jones, John Sevier, els viatgers del segle XVIII) que mai es poden contrastar de manera independent i que sovint es contradiuen entre elles pel que fa als detalls (el nombre de vaixells, la tribu identificada, la localització exacta).
· Fabricació activa de proves materials quan l'acumulació de rumors no basta (la Brandenburg Stone).
· Consagració cultural a través de la literatura d'alt prestigi (Southey) i d'institucions patriòtiques (la Gwyneddigion Society, l'eisteddfod), que doten el mite d'una respectabilitat que la seva base documental no justificaria per si sola.
· Resistència a la refutació, fins i tot vinguda de dins: El cas de Thomas Stephens demostra que ni tan sols una crítica rigorosa, feta per algú de la mateixa comunitat i profundament compromès amb la seva cultura, n'aconsegueix aturar la difusió si la conclusió resulta incòmoda per al relat identitari desitjat.
La mutació del mite gal·lès
Poques llegendes nacionals han demostrat una capacitat de mutació tan constant com la del príncep Madoc ab Owain Gwynedd, el gal·lès que, segons la tradició, hauria travessat l'Atlàntic l'any 1170 —tres-cents vint-i-dos anys abans que Cristòfor Colom— i hauria fundat una colònia a l'actual Alabama.
El que fa especialment interessant aquest mite no és tant la pregunta òbvia ("és cert?", a la qual la resposta acadèmica és, amb pràcticament unanimitat, que no) sinó una altra de més productiva: com un vers ambigu d'un poema d'amor a la pesca del segle XV es va anar transformant, al llarg de quatre-cents anys, en una teoria etnogràfica sobre tribus índies parlants de gal·lès, en una epopeia romàntica, en pedres gravades falsificades i, finalment, en una placa commemorativa a la costa d'Alabama. Aquest article se centra sobretot en aquesta arqueologia del mite: d'on surt, com creix, quines branques genera i per què.
El silenci documental medieval
El primer problema per a qualsevol estudiós del mite de Madoc és la total absència de fonts contemporànies. No hi ha cap crònica gal·lesa del segle XII, ni cap referència de Gerald de Gal·les (Giraldus Cambrensis), el cronista més detallat del país en aquella època, que mencioni cap fill d'Owain Gwynedd anomenat Madoc que emprengués cap viatge marítim.
Owain Gwynedd (m. 1170) és una figura històrica ben documentada, rei de Gwynedd durant més de tres dècades i un dels grans reis gal·lesos medievals, però entre els seus fills coneguts —alguns dels quals sí que van protagonitzar sagnants disputes successòries després de la seva mort— no n'hi ha cap identificat amb certesa com el Madoc de la llegenda.
Alguns estudiosos han apuntat que podria haver estat un fill il·legítim o fins i tot un membre de la seva guàrdia personal, però es tracta de conjectures posteriors intentant encaixar la llegenda amb la genealogia coneguda, no de dades contemporànies.
Hi ha, això sí, un parell de fils solts anteriors al segle XV que val la pena esmentar, encara que cap no sigui concloent. El poeta Llywarch ap Llywelyn, actiu a cavall dels segles XII i XIII, esmenta un "Madog" que hauria lluitat a Conwy i un altre poema seu parla d'un Madog assassinat; no hi ha cap manera de saber si es tracta del mateix personatge de la llegenda posterior.
Hi ha, això sí, un parell de fils solts anteriors al segle XV que val la pena esmentar, encara que cap no sigui concloent. El poeta Llywarch ap Llywelyn, actiu a cavall dels segles XII i XIII, esmenta un "Madog" que hauria lluitat a Conwy i un altre poema seu parla d'un Madog assassinat; no hi ha cap manera de saber si es tracta del mateix personatge de la llegenda posterior.
També s'ha assenyalat una possible referència en una popular obra neerlandesa del segle XIII, el Van den vos Reynaerde ("Reinard la Guineu"), de l'autor Willem, que esmentaria una obra més llarga titulada "Madoc" al seu començament — però no se sap si aquest "Madoc" neerlandès té res a veure amb el príncep gal·lès o és una simple coincidència de nom.
La primera referència sòlida i indiscutible és molt posterior i molt més modesta del que la llegenda acabaria sent. Es tracta d'un poema en mètrica cywydd del bard i rector Maredudd ap Rhys (actiu aproximadament entre 1450 i 1483), de la regió de Powys. El poema no és, ni de bon tros, sobre cap descobriment d'Amèrica: és una composició de gratitud a un mecenes local per haver-li regalat una xarxa de pescar, en què l'autor compara la seva pròpia afició a la pesca amb la de l'esplèndid Madoc, "digne fill d'Owain Gwynedd", que no volia terres ni ramats, només el mar.
La primera referència sòlida i indiscutible és molt posterior i molt més modesta del que la llegenda acabaria sent. Es tracta d'un poema en mètrica cywydd del bard i rector Maredudd ap Rhys (actiu aproximadament entre 1450 i 1483), de la regió de Powys. El poema no és, ni de bon tros, sobre cap descobriment d'Amèrica: és una composició de gratitud a un mecenes local per haver-li regalat una xarxa de pescar, en què l'autor compara la seva pròpia afició a la pesca amb la de l'esplèndid Madoc, "digne fill d'Owain Gwynedd", que no volia terres ni ramats, només el mar.
No hi ha cap topònim, cap direcció de viatge, cap notícia de terres descobertes: només un home que estimava el mar més que la riquesa. Els diccionaris biogràfics gal·lesos assenyalen que hi ha també una possible referència contemporània en la tercera sèrie de tríades de la Myvyrian Archaiology, on Madog apareix com el tercer d'una sèrie de "tres desaparicions" —hauria salpat amb deu vaixells i mai més se n'hauria sabut res—, encara que el manuscrit que la conserva és ja del segle XVI.
És a dir: durant gairebé tres-cents anys després de la suposada data del viatge (1170), l'única cosa que la literatura gal·lesa recorda de Madoc és que era un home que preferia el mar a les terres i que va desaparèixer. Ni rastre de cap menció a Amèrica.
És a dir: durant gairebé tres-cents anys després de la suposada data del viatge (1170), l'única cosa que la literatura gal·lesa recorda de Madoc és que era un home que preferia el mar a les terres i que va desaparèixer. Ni rastre de cap menció a Amèrica.
La invenció del "descobriment": el segle XVI
El salt qualitatiu es produeix de manera sobtada i políticament interessada a la segona meitat del segle XVI, en un context molt concret: Anglaterra necessitava arguments legals i simbòlics per disputar a la Corona hispana la legitimitat exclusiva sobre els territoris americans, que l'Imperi Hispà reclamava en virtut de les butlles alexandrines posteriors a 1492.
L'antiquari i polític gal·lès Humphrey Llwyd (1527-1568) va ser el primer a deixar constància escrita del "descobriment" en la seva Cronica Walliae, completada el 1559 però no publicada en vida seva. El 1578, el matemàtic, ocultista, mag i astròleg de la cort John Dee —figura clau, també, en la creació del concepte mateix d'"Imperi Britànic"— va donar a la llegenda el seu primer ús polític explícit, afirmant davant la cort que Madoc havia "conduït una colònia i s'havia establert a la Terra Florida" cap al 1170. El 1583, Sir George Peckham hi va afegir el detall que Madoc havia tornat a Gal·les amb notícies dels seus descobriments, cosa que implicava un segon viatge, ara amb la intenció explícita de fundar una colònia permanent.
Va ser, però, l'antiquari David Powel (1552?-1598) qui va fixar la versió "canònica" i detallada del mite en la seva Historie of Cambria, now called Wales (1584), la primera història impresa de Gal·les, basada en els materials de Llwyd però ampliada amb fonts noves. Segons Powel, Madoc hauria fugit de les lluites fratricides després de la mort del seu pare, hauria salpat cap a l'oest amb un petit nombre de vaixells, hauria trobat una terra fèrtil i despoblada de conflictes, hi hauria deixat una part dels seus homes i hauria tornat a Gal·les per reclutar més colons abans d'emprendre un segon viatge del qual mai més es va saber res.
La historiografia moderna atribueix bona part d'aquesta elaboració narrativa directament a la invenció del mateix Powel, possiblement en col·laboració amb el geògraf i promotor colonial Richard Hakluyt, que va adoptar la llegenda el mateix any 1584 per als seus propis escrits en defensa de l'expansió anglesa cap a Amèrica.
El resultat és revelador des del punt de vista metodològic: entre el testimoni original (un poema d'agraïment per una xarxa de pesca) i la versió "històrica" que circularia durant els segles següents, hi ha més de cent anys de silenci total i, després, una reconstrucció detallada feta per autors amb un interès polític explícit i declarat en el resultat. No es tracta d'una transmissió oral continuada des del segle XII, sinó d'una elaboració literària tardana que es presenta com a testimoni antic.
El resultat és revelador des del punt de vista metodològic: entre el testimoni original (un poema d'agraïment per una xarxa de pesca) i la versió "històrica" que circularia durant els segles següents, hi ha més de cent anys de silenci total i, després, una reconstrucció detallada feta per autors amb un interès polític explícit i declarat en el resultat. No es tracta d'una transmissió oral continuada des del segle XII, sinó d'una elaboració literària tardana que es presenta com a testimoni antic.
Consolidació als segles XVII i XVIII: primers "testimonis" al Nou Món
Un cop establerta la versió de Powel, la llegenda es va anar consolidant a través de repeticions successives més que de noves proves. L'escriptor James Howell la va acceptar i, per confirmar-la, va citar-ne quatre versos suposadament trobats sobre la tomba de Madoc "a les Índies Occidentals" gairebé sis-cents anys enrere —una afirmació sense cap suport documental real. Theophilus Evans la va recollir el 1716 a la seva Drych y Prif Oesoedd, i Sir Thomas Herbert li va dedicar un relat detallat als seus Travels into Africa and Asia... (edició de 1677), tot i que els seus arguments eren essencialment un reciclatge dels de Powel.
Però el gran salt d'aquesta etapa és l'aparició dels anomenats "indis gal·lesos": el moment en què la llegenda deixa de ser només un relat sobre el passat i comença a generar "proves" contemporànies sobre el terreny americà. El cas fundacional és el del reverend Morgan Jones, que cap a finals del segle XVII (les dates varien segons la font, entre les dècades de 1660 i 1699) va afirmar haver estat capturat per una tribu identificada amb els doeg, a Virgínia o Carolina, i haver-ne estat alliberat en descobrir que es podia comunicar amb ells en gal·lès —fins al punt de predicar-los l'Evangeli en aquesta llengua durant mesos.
Aquest relat, mai corroborat de manera independent, es va convertir en la pedra angular sobre la qual es van anar acumulant testimonis semblants durant el segle següent: viatgers que asseguraven haver sentit paraules gal·leses en llengües natives, colons que descrivien indis amb ulls blaus i pell clara, i llegendes locals sobre fortificacions de pedra que "cap poble indígena hauria pogut construir".
Un exemple il·lustratiu és el del governador John Sevier, primer governador de Tennessee, que el 1810 va escriure recordant una conversa que hauria tingut trenta anys abans amb el cap cherokee Oconostota, segons la qual unes fortificacions al llarg del riu Alabama havien estat construïdes per un "poble blanc" anterior als avantpassats dels mateixos cherokees.
Un exemple il·lustratiu és el del governador John Sevier, primer governador de Tennessee, que el 1810 va escriure recordant una conversa que hauria tingut trenta anys abans amb el cap cherokee Oconostota, segons la qual unes fortificacions al llarg del riu Alabama havien estat construïdes per un "poble blanc" anterior als avantpassats dels mateixos cherokees.
Amb el temps, la llista de tribus candidates a ser els descendents de Madoc va arribar a incloure —segons el recompte de l'historiador Bernard De Voto— fins a tretze grups indígenes reals, més cinc tribus fictícies i tres sense nom identificat, entre elles els cheyenne, els pawnee, els delaware o els conestoga, abans que el consens popular s'acabés decantant, ja al segle XVIII avançat, cap a una candidata concreta: els mandan, del curs alt del riu Missouri, un poble que cridava l'atenció dels primers exploradors europeus per certs trets que consideraven anòmals respecte als seus veïns (pell relativament clara en alguns individus, ulls clars ocasionals, i un tipus d'habitatge —les cases de terra circulars— i d'embarcació —el bull boat, una barca circular de pells— que alguns van voler veure semblants a la coracle gal·lesa tradicional).
El gran floriment il·lustrat: societats patriòtiques i fabricació activa de proves
El moment de màxima intensitat del mite arriba a finals del segle XVIII, coincidint amb l'auge del romanticisme, del nacionalisme cultural gal·lès i de l'exploració activa del continent nord-americà. Aquí el fenomen deixa de ser només una acumulació passiva de rumors i es converteix en un projecte cultural organitzat, amb institucions, diners i, en algun cas documentat, falsificació deliberada.
La Gwyneddigion Society, una societat literària gal·lesa fundada a Londres cap a finals de la dècada de 1780, va tenir un paper central en aquesta fase, promovent activament la investigació i divulgació de la llegenda i impulsant, entre altres coses, la revifada de l'Eisteddfod com a festival cultural gal·lès. El 1801 es va publicar la Myvyrian Archaiology, una gran compilació de textos gal·lesos antics editada, entre d'altres, per Owen Jones (conegut com Owain Myfyr) i per una figura clau i controvertida en tota aquesta història: Edward Williams, més conegut pel seu nom bàrdic, Iolo Morganwg.
Iolo Morganwg és, probablement, el personatge individual més determinant en la configuració final del mite modern de Madoc —i alhora un dels falsificadors literaris més prolífics de la història gal·lesa. Poeta, addicte a l'opi, i inventor reconegut de bona part del cerimonial modern de l'Eisteddfod (el "Gorsedd" dels bards, que va presentar com una supervivència directa dels antics druides quan en realitat era, en gran part, invenció seva del 1792), Iolo va aportar a la llegenda de Madoc diverses peces que encara avui circulen barrejades amb el material genuí. Va ser ell qui va popularitzar la teoria que el nom "Padouca" —un exònim aplicat de manera inconsistent per francesos i pobles siouans a diverses tribus de les planes, originalment els apatxes i després els comanxes— era en realitat una corrupció de madogwys ("els homes de Madoc").
I, segons ha establert la investigació posterior, també sembla ser-ne l'autor material d'una de les "proves" arqueològiques més citades del mite: la coneguda com a Brandenburg Stone, una pedra descoberta el 1834 en un túmul funerari de Kentucky amb una inscripció que alguns van llegir com "Madoc, tu ets el governant", i que investigacions posteriors atribueixen a una falsificació de la mateixa dècada de 1790 obra del propi Iolo.
El 1791, entusiasmat per aquest clima, Iolo Morganwg va anunciar la intenció de viatjar personalment a Amèrica per trobar els "madogwys" —projecte que finalment no va dur a terme—, mentre que un jove gal·lès de Waunfawr, John Evans, sí que ho va fer: va salpar cap a Amèrica el 1792 amb la missió explícita de localitzar i evangelitzar els seus suposats parents llunyans, va patir penúries considerables, va passar un hivern sencer entre els mandan al curs alt del Missouri i, finalment, en un informe enviat als seus patrocinadors, va concloure amb honestedat que, després del contacte directe amb pobles indígenes entre els 35 i els 49 graus de latitud, podia assegurar que els indis gal·lesos "no existeixen". Aquesta conclusió li va valer, segons diverses fonts, ser difamat pels defensors més acèrrims del mite, que no estaven disposats a acceptar un desmentiment tan taxatiu vingut precisament de qui havien enviat a confirmar-lo.
Val la pena remarcar l'estructura d'aquest episodi perquè és reveladora: no es tracta només d'una llegenda que es transmet i es creu de bona fe, sinó d'un cas ben documentat en què una figura influent dins del mateix moviment que promovia el mite en va fabricar activament proves materials falses per sostenir-lo.
El 1791, entusiasmat per aquest clima, Iolo Morganwg va anunciar la intenció de viatjar personalment a Amèrica per trobar els "madogwys" —projecte que finalment no va dur a terme—, mentre que un jove gal·lès de Waunfawr, John Evans, sí que ho va fer: va salpar cap a Amèrica el 1792 amb la missió explícita de localitzar i evangelitzar els seus suposats parents llunyans, va patir penúries considerables, va passar un hivern sencer entre els mandan al curs alt del Missouri i, finalment, en un informe enviat als seus patrocinadors, va concloure amb honestedat que, després del contacte directe amb pobles indígenes entre els 35 i els 49 graus de latitud, podia assegurar que els indis gal·lesos "no existeixen". Aquesta conclusió li va valer, segons diverses fonts, ser difamat pels defensors més acèrrims del mite, que no estaven disposats a acceptar un desmentiment tan taxatiu vingut precisament de qui havien enviat a confirmar-lo.
Val la pena remarcar l'estructura d'aquest episodi perquè és reveladora: no es tracta només d'una llegenda que es transmet i es creu de bona fe, sinó d'un cas ben documentat en què una figura influent dins del mateix moviment que promovia el mite en va fabricar activament proves materials falses per sostenir-lo.
El mite entra a la política internacional: el president Jefferson
La llegenda va arribar fins i tot a instàncies de govern dels Estats Units, no com a font de coneixement acceptat sinó com una pista que valia la pena esbrinar. El president Thomas Jefferson —d'ascendència gal·lesa ell mateix, com també ho era Meriwether Lewis— va instruir explícitament els exploradors Lewis i Clark, durant la seva expedició cap a l'oest (1804-1806) posterior a la compra de Louisiana, perquè investiguessin l'existència d'aquestes suposades tribus gal·leses. No en van trobar cap rastre.
6. La consagració literària: l'epopeia de Robert Southey
El 1805, en ple apogeu del romanticisme britànic, el poeta Robert Southey —futur Poet Laureate— va publicar Madoc, una llarga epopeia en dues parts que narrava el viatge del príncep i la fundació de la seva colònia, incloent-hi un enfrontament bèl·lic contra els asteques en què Madoc els venç i els força a l'exili. Southey havia començat a treballar-hi de jove, com a part d'un projecte més ampli de fugida utòpica cap a Amèrica (el projecte de "Pantisocràcia" que compartia amb Coleridge), i hi va treballar de manera intermitent durant més d'una dècada. El poema no va tenir un èxit de crítica especialment favorable —alguns ressenyistes es van burlar de la barreja de noms gal·lesos i asteques—, però va contribuir de manera decisiva a fixar la llegenda en l'imaginari popular anglòfon culte del segle XIX, allunyant-la encara més del seu origen mínim medieval.
El primer desmuntatge rigorós: Thomas Stephens (1858)
Curiosament, la primera refutació sistemàtica i documentada del mite no ve de fora de Gal·les ni de cap "acadèmia estrangera", sinó d'un gal·lès de soca-rel, autodidacta i profundament compromès amb la cultura del seu país: Thomas Stephens (1821-1875), farmacèutic de Merthyr Tydfil, historiador literari sense formació universitària i figura clau en la modernització de l'eisteddfod com a esdeveniment cultural rigorós.
El 1858, Stephens va presentar a l'eisteddfod de Llangollen un assaig llarg i minuciosament documentat que desmuntava, punt per punt, cadascuna de les fonts en què es basava la llegenda de Madoc, demostrant-ne l'origen tardà i la manca de suport en cap testimoni contemporani als fets. El comitè organitzador, segons expliquen les fonts biogràfiques gal·leses, va reconèixer que el seu era l'assaig de més qualitat de tots els presentats a concurs, però li va negar el premi precisament perquè les seves conclusions no donaven suport a la creença que Madoc havia descobert Amèrica — una negativa a premiar la investigació més rigorosa pel simple fet que la seva conclusió no era la que el públic i el jurat volien sentir. El text de Stephens no es va arribar a publicar fins al 1893, divuit anys després de la seva mort, sota l'edició de Llywarch Reynolds.
Aquest episodi —un rigorós treball de crítica de fonts, fet des de dins de la mateixa cultura gal·lesa i per algú profundament compromès amb ella, rebutjat institucionalment no per manca de qualitat sinó per incomoditat amb les seves conclusions— és, probablement, el moment més interessant de tota la història del mite des del punt de vista de la sociologia del coneixement: mostra amb tota claredat que la resistència a l'evidència no depèn de si qui la presenta és un "de dins" o un "de fora" de la comunitat nacional en qüestió, sinó de si la conclusió coincideix o no amb allò que la comunitat vol creure sobre si mateixa.
Consolidació acadèmica moderna i pervivència popular
Al segle XX, la investigació acadèmica professional ha anat consolidant el rebuig al mite amb eines noves. L'obra de referència més citada és probablement Madoc: The Making of a Myth (1979), de l'historiador gal·lès Gwyn A. Williams —ell mateix un historiador marxista i gal·lès profundament compromès amb la causa nacional del seu país, cosa que fa especialment significatiu que sigui precisament ell qui en va escriure la reconstrucció crítica més completa i detallada, resseguint tota la cadena de transmissió i invenció del mite des dels seus orígens fins al segle XIX. Altres treballs, com el de Richard Deacon (Madoc and the Discovery of America, 1966), han mantingut una posició més ambigua o simpàtica envers la possibilitat històrica, sense arribar, però, a convèncer la disciplina històrica ni l'arqueològica.
Pel que fa a les suposades proves materials i lingüístiques: l'anàlisi comparativa entre el mandan i el gal·lès que va popularitzar el pintor George Catlin al segle XIX no ha resistit cap escrutini lingüístic seriós posterior; les fortificacions de pedra de Tennessee, Alabama i Geòrgia es consideren avui construccions precolombines d'origen indígena ben documentat; i la mateixa Brandenburg Stone es dona per una falsificació. Els mandan, a més, van quedar delmats per epidèmies de verola portades pel contacte amb els europeus al llarg del segle XIX, cosa que va posar fi, de facto, a la possibilitat de continuar "buscant-los" com a comunitat viva.
Malgrat tot, el mite no ha desaparegut del tot de la cultura popular. El 1953, les Daughters of the American Revolution van erigir una placa commemorativa a la badia de Mobile, Alabama, atribuint formalment el "descobriment" a Madoc —placa que amb el temps ha estat objecte de polèmica i que finalment va ser retirada per les autoritats locals l'any 2008, precisament per manca de base històrica. Llibres de divulgació popular, com Who Discovered America? The Amazing Story of Madoc, de Zella Armstrong (1950), continuen reeditant-se i circulant entre públics interessats en genealogies alternatives, folklore identitari gal·lès o història "no oficial" en general.
Per què el mite creix així: una lectura del patró
El cas de Madoc permet observar amb una claredat poc habitual el mecanisme intern d'aquest tipus de mites nacionals de "descobriment amagat", precisament perquè la seva llarga cadena documental (des del segle XV fins avui) permet resseguir cada mutació amb noms, dates i autors concrets:
· Un nucli mínim i ambigu: Un vers que compara algú amb un home que estimava el mar; res més.
· Un salt qualitatiu polititzat: La transformació d'aquest nucli en una "prova històrica" no es produeix de manera gradual i espontània, sinó de cop, en un moment i context polítics molt concrets (la disputa anglo-hispana per Amèrica), i de la mà d'autors amb interessos declarats en el resultat.
· Acumulació de testimonis anecdòtics no verificables: Cada generació hi afegeix "confirmacions" pròpies (el reverend Morgan Jones, John Sevier, els viatgers del segle XVIII) que mai es poden contrastar de manera independent i que sovint es contradiuen entre elles pel que fa als detalls (el nombre de vaixells, la tribu identificada, la localització exacta).
· Fabricació activa de proves materials quan l'acumulació de rumors no basta (la Brandenburg Stone).
· Consagració cultural a través de la literatura d'alt prestigi (Southey) i d'institucions patriòtiques (la Gwyneddigion Society, l'eisteddfod), que doten el mite d'una respectabilitat que la seva base documental no justificaria per si sola.
· Resistència a la refutació, fins i tot vinguda de dins: El cas de Thomas Stephens demostra que ni tan sols una crítica rigorosa, feta per algú de la mateixa comunitat i profundament compromès amb la seva cultura, n'aconsegueix aturar la difusió si la conclusió resulta incòmoda per al relat identitari desitjat.
· Pervivència residual un cop desacreditat acadèmicament: sostinguda per l'atractiu narratiu i la funció identitària del mite més que per cap evidència.
La llegenda de Madoc no és, per tant, un simple "error" ingenu transmès de bona fe des de temps immemorials, ni tampoc una simple manipulació interessada d'un sol autor. És, més aviat, un procés acumulatiu de gairebé cinc segles en què diverses generacions —amb motivacions ben diferents entre elles: polítiques (la disputa amb l'Imperi Hispà), identitàries (l'orgull nacional gal·lès), literàries (Southey) i, en algun cas, directament fraudulentes (Iolo Morganwg)— hi van anar afegint capes fins a construir un edifici narratiu molt més gran i detallat que qualsevol de les seves pedres fundacionals.
La llegenda de Madoc no és, per tant, un simple "error" ingenu transmès de bona fe des de temps immemorials, ni tampoc una simple manipulació interessada d'un sol autor. És, més aviat, un procés acumulatiu de gairebé cinc segles en què diverses generacions —amb motivacions ben diferents entre elles: polítiques (la disputa amb l'Imperi Hispà), identitàries (l'orgull nacional gal·lès), literàries (Southey) i, en algun cas, directament fraudulentes (Iolo Morganwg)— hi van anar afegint capes fins a construir un edifici narratiu molt més gran i detallat que qualsevol de les seves pedres fundacionals.
El fet que la crítica més rigorosa i primerenca vingués precisament d'un gal·lès compromès amb la seva pròpia cultura, i que fos rebutjada no per manca de qualitat sinó per la incomoditat de les seves conclusions, converteix aquest cas en un dels exemples més ben documentats de com es construeix —i de com costa de desmuntar— un mite nacional, sigui quina sigui la nació que el sostingui.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada