"Les trois imposteurs" o "Traité des trois imposteurs" (El tractat dels tres impostors), també conegut en llatí com "De tribus impostoribus2) és una de les obres més famoses, controvertides i misterioses de la història del lliurepensament europeu. La seva importància no rau únicament en el contingut, sinó també en la seva història editorial i en la llegenda que la va envoltar durant segles.
Diversos heretges, filòsofs o enemics polítics van ser acusats al llarg dels segles d'haver-lo escrit. Ja al segle XIII, el papa Gregori IX atribuïa aquesta idea a Frederic II, encara que no existeix cap prova que aquest hagués redactat cap obra semblant. En aquest article analitzem aquesta obra i la seva curiosa història.
[Imatge superior: detall de la primera edició del "Tractat dels tres impostors" de Viena, del 1753.]
El misteri de l'original medieval: "De tribus impostoribus"
"Traité des trois imposteurs": la compilació elaborada per la Il·lustració holandesa i francesa
Com diem, la situació va canviar a començaments del segle XVIII, quan va començar a circular clandestinament un text sota el títol de "Traité des trois imposteurs". Els estudis moderns indiquen que no era un llibre medieval recuperat, sinó una compilació elaborada en cercles radicals de la Il·lustració holandesa i francesa. L'obra sembla haver estat construïda a partir de fragments, adaptacions i reformulacions d'autors heterodoxos del segle XVII, especialment inspirats en el pensament de Baruch Spinoza, però també en idees de Thomas Hobbes, Pierre Charron i Lucilio Vanini. L'autoria continua sent discutida i probablement fou una obra col·lectiva.
El llibre constitueix probablement l'atac més radical contra les religions monoteistes publicat durant la Il·lustració. La seva tesi central és que totes les religions són creacions humanes i que els seus fundadors van actuar com a legisladors, reformadors o dirigents polítics que van saber aprofitar la credulitat de les masses. Segons el text, els éssers humans tendeixen naturalment a buscar explicacions per als fenòmens que no entenen. La por davant les tempestes, les malalties, els terratrèmols, la mort o els esdeveniments inesperats hauria originat la creença en poders invisibles. D'aquesta ignorància primitiva hauria nascut la idea de Déu.
Els autors del tractat sostenen que aquesta disposició psicològica fou explotada posteriorment per individus amb ambicions polítiques o religioses. La religió apareix descrita com una eina de govern. Els sacerdots i els legisladors haurien descobert que era molt més fàcil dirigir els pobles si podien presentar les seves lleis com a manaments divins. Així, la por als càstigs sobrenaturals hauria servit per reforçar l'obediència als poders establerts.
L'obra dedica llargues reflexions a la idea de Déu. Argumenta que les diverses religions atribueixen a la divinitat característiques contradictòries i que els humans tendeixen a projectar sobre Déu les seves pròpies qualitats i limitacions. Segons el tractat, la idea de Déu no procedeix d'una revelació, sinó de la imaginació humana. Els homes creen déus a la seva imatge i després els atribueixen el govern del món. Aquesta crítica s'inspira clarament en el racionalisme de Spinoza i en la tradició materialista que començava a desenvolupar-se a Europa.
Durant segles es va parlar de l'existència d'un suposat llibre, titulat "De tribus impostoribus" ("Dels tres impostors"), que presentava Moisès, Jesús i Mahoma com a impostors. Ja al segle XIII circulaven rumors sobre aquesta obra, però no existeix cap prova que un text amb aquest contingut fos realment escrit en aquella època. La majoria dels experts actuals consideren que es tractava d'una llegenda intel·lectual que anava passant de generació en generació.
Pel que fa al text conegut actualment com "Traité des trois imposteurs", sembla haver estat redactat a finals del segle XVII o als primers anys del XVIII, probablement entre 1680 i 1710, dins dels cercles radicals influïts pel pensament de Baruch Spinoza. No obstant això, va circular clandestinament en manuscrits abans de ser imprès.
La primera edició coneguda sol datar-se de 1719, probablement publicada a La Haia o atribuïda fictíciament a aquesta ciutat, una pràctica habitual en la literatura clandestina de l'època. Algunes edicions posteriors van indicar dates falses o llocs de publicació inventats per evitar la censura.
Per tant, des del punt de vista històric, es poden distingir tres moments: la llegenda del llibre dels tres impostors: documentada des del segle XIII; la redacció del text que ha arribat fins a nosaltres: probablement entre finals del segle XVII i començaments del XVIII; la primera publicació coneguda: cap al 1719.
Això també explica per què avui dia gairebé tots els especialistes rebutgen l'atribució d'aquesta obra a en Volney, historiador revisionista de la Bíblia i de les cronologies oficials al qual ja hem dedicat un article. Quan Volney va néixer, el 1757, el tractat ja feia dècades que circulava. El que sí que és cert és que algunes de les idees que apareixen a la seva obra "Les Ruines" recorden les tesis del "Traité des trois imposteurs", perquè tots dos textos pertanyen a la tradició del racionalisme radical i de la crítica il·lustrada de la religió.
Pel que fa al text conegut actualment com "Traité des trois imposteurs", sembla haver estat redactat a finals del segle XVII o als primers anys del XVIII, probablement entre 1680 i 1710, dins dels cercles radicals influïts pel pensament de Baruch Spinoza. No obstant això, va circular clandestinament en manuscrits abans de ser imprès.
La primera edició coneguda sol datar-se de 1719, probablement publicada a La Haia o atribuïda fictíciament a aquesta ciutat, una pràctica habitual en la literatura clandestina de l'època. Algunes edicions posteriors van indicar dates falses o llocs de publicació inventats per evitar la censura.
Per tant, des del punt de vista històric, es poden distingir tres moments: la llegenda del llibre dels tres impostors: documentada des del segle XIII; la redacció del text que ha arribat fins a nosaltres: probablement entre finals del segle XVII i començaments del XVIII; la primera publicació coneguda: cap al 1719.
Això també explica per què avui dia gairebé tots els especialistes rebutgen l'atribució d'aquesta obra a en Volney, historiador revisionista de la Bíblia i de les cronologies oficials al qual ja hem dedicat un article. Quan Volney va néixer, el 1757, el tractat ja feia dècades que circulava. El que sí que és cert és que algunes de les idees que apareixen a la seva obra "Les Ruines" recorden les tesis del "Traité des trois imposteurs", perquè tots dos textos pertanyen a la tradició del racionalisme radical i de la crítica il·lustrada de la religió.
"Traité des trois imposteurs": la compilació elaborada per la Il·lustració holandesa i francesa
Com diem, la situació va canviar a començaments del segle XVIII, quan va començar a circular clandestinament un text sota el títol de "Traité des trois imposteurs". Els estudis moderns indiquen que no era un llibre medieval recuperat, sinó una compilació elaborada en cercles radicals de la Il·lustració holandesa i francesa. L'obra sembla haver estat construïda a partir de fragments, adaptacions i reformulacions d'autors heterodoxos del segle XVII, especialment inspirats en el pensament de Baruch Spinoza, però també en idees de Thomas Hobbes, Pierre Charron i Lucilio Vanini. L'autoria continua sent discutida i probablement fou una obra col·lectiva.
El llibre constitueix probablement l'atac més radical contra les religions monoteistes publicat durant la Il·lustració. La seva tesi central és que totes les religions són creacions humanes i que els seus fundadors van actuar com a legisladors, reformadors o dirigents polítics que van saber aprofitar la credulitat de les masses. Segons el text, els éssers humans tendeixen naturalment a buscar explicacions per als fenòmens que no entenen. La por davant les tempestes, les malalties, els terratrèmols, la mort o els esdeveniments inesperats hauria originat la creença en poders invisibles. D'aquesta ignorància primitiva hauria nascut la idea de Déu.
Els autors del tractat sostenen que aquesta disposició psicològica fou explotada posteriorment per individus amb ambicions polítiques o religioses. La religió apareix descrita com una eina de govern. Els sacerdots i els legisladors haurien descobert que era molt més fàcil dirigir els pobles si podien presentar les seves lleis com a manaments divins. Així, la por als càstigs sobrenaturals hauria servit per reforçar l'obediència als poders establerts.
L'obra dedica llargues reflexions a la idea de Déu. Argumenta que les diverses religions atribueixen a la divinitat característiques contradictòries i que els humans tendeixen a projectar sobre Déu les seves pròpies qualitats i limitacions. Segons el tractat, la idea de Déu no procedeix d'una revelació, sinó de la imaginació humana. Els homes creen déus a la seva imatge i després els atribueixen el govern del món. Aquesta crítica s'inspira clarament en el racionalisme de Spinoza i en la tradició materialista que començava a desenvolupar-se a Europa.
Moisès, Jesús i Mahoma no són enviats divins sinó personatges històrics
Quan examina les religions particulars, el llibre presenta Moisès, Jesús i Mahoma no com a enviats divins sinó com a personatges històrics que van aconseguir instaurar sistemes religiosos aprofitant circumstàncies socials i polítiques favorables. El tractat no intenta estudiar-los amb rigor històric modern; més aviat els converteix en exemples d'un mecanisme general. El missatge és que totes les religions comparteixen els mateixos procediments: apel·lació als miracles, promeses de salvació, amenaces de càstig i reivindicació d'una autoritat sobrenatural.
Un altre aspecte fonamental de l'obra és la crítica dels miracles. Els autors sostenen que els miracles no constitueixen proves fiables perquè es basen sempre en testimonis humans susceptibles d'error, exageració o engany. Allò que una generació considera un prodigi sovint és explicat racionalment per les generacions següents. Per això argumenten que els fenòmens extraordinaris no poden servir de fonament per a una religió. Aquesta actitud reflecteix l'esperit escèptic característic d'una part de la Il·lustració radical.
La naturalesa ocupa el lloc que tradicionalment corresponia a Déu. El tractat defensa que l'univers es regeix per lleis pròpies i que la natura és l'única realitat observable. En lloc de buscar causes sobrenaturals, l'ésser humà hauria d'estudiar els mecanismes naturals que expliquen els fenòmens físics i la conducta humana. Aquest naturalisme és un dels elements que més el connecten amb el pensament spinozista.
Malgrat la seva radicalitat, l'obra no defensa necessàriament el caos moral ni la desaparició de tota norma social. Els seus autors sostenen que la moral pot basar-se en la naturalesa humana, en la convivència i en la recerca del benestar col·lectiu. La virtut no dependria de la religió, sinó de la comprensió racional dels interessos humans. Aquesta idea serà posteriorment desenvolupada per diversos pensadors materialistes i il·lustrats.
Històricament, "Les trois imposteurs" s'ha convertit en una obra emblemàtica de la Il·lustració radical. Més que no pas per la solidesa dels seus arguments, la seva importància rau en haver representat el desafiament més frontal a l'autoritat religiosa que podia imaginar-se a l'Europa dels segles XVII i XVIII. Va circular clandestinament, es copià en manuscrits, es publicà sota pseudònims i es convertí en una mena de símbol del lliurepensament. Durant molt de temps fou considerat el llibre més perillós de la tradició atea europea, precisament perquè negava simultàniament els fonaments del judaisme, del cristianisme i de l'islam.
Quan examina les religions particulars, el llibre presenta Moisès, Jesús i Mahoma no com a enviats divins sinó com a personatges històrics que van aconseguir instaurar sistemes religiosos aprofitant circumstàncies socials i polítiques favorables. El tractat no intenta estudiar-los amb rigor històric modern; més aviat els converteix en exemples d'un mecanisme general. El missatge és que totes les religions comparteixen els mateixos procediments: apel·lació als miracles, promeses de salvació, amenaces de càstig i reivindicació d'una autoritat sobrenatural.
Un altre aspecte fonamental de l'obra és la crítica dels miracles. Els autors sostenen que els miracles no constitueixen proves fiables perquè es basen sempre en testimonis humans susceptibles d'error, exageració o engany. Allò que una generació considera un prodigi sovint és explicat racionalment per les generacions següents. Per això argumenten que els fenòmens extraordinaris no poden servir de fonament per a una religió. Aquesta actitud reflecteix l'esperit escèptic característic d'una part de la Il·lustració radical.
La naturalesa ocupa el lloc que tradicionalment corresponia a Déu. El tractat defensa que l'univers es regeix per lleis pròpies i que la natura és l'única realitat observable. En lloc de buscar causes sobrenaturals, l'ésser humà hauria d'estudiar els mecanismes naturals que expliquen els fenòmens físics i la conducta humana. Aquest naturalisme és un dels elements que més el connecten amb el pensament spinozista.
Malgrat la seva radicalitat, l'obra no defensa necessàriament el caos moral ni la desaparició de tota norma social. Els seus autors sostenen que la moral pot basar-se en la naturalesa humana, en la convivència i en la recerca del benestar col·lectiu. La virtut no dependria de la religió, sinó de la comprensió racional dels interessos humans. Aquesta idea serà posteriorment desenvolupada per diversos pensadors materialistes i il·lustrats.
Històricament, "Les trois imposteurs" s'ha convertit en una obra emblemàtica de la Il·lustració radical. Més que no pas per la solidesa dels seus arguments, la seva importància rau en haver representat el desafiament més frontal a l'autoritat religiosa que podia imaginar-se a l'Europa dels segles XVII i XVIII. Va circular clandestinament, es copià en manuscrits, es publicà sota pseudònims i es convertí en una mena de símbol del lliurepensament. Durant molt de temps fou considerat el llibre més perillós de la tradició atea europea, precisament perquè negava simultàniament els fonaments del judaisme, del cristianisme i de l'islam.
Un article d'en Bel·lònides
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada