Els bascos són els gascons i la seva llengua històrica és l'occità-català

En general, tendim a confondre als bascos amb els euskalduns i s'acostuma a pensar que són el mateix, quan en realitat són dues comunitats culturals ben diferents que conviuen en un mateix territori. Aquesta confusió, a més, ha estat atiada per les mateixes autoritats estatals i autonòmiques del País Basc peninsular. Tendim a pensar que la llengua basca és l'euskara (o eusquera), quan en realitat no és així. L'euskara és la llengua dels euskalduns, és a dir, dels que parlen euskara, que és el que vol dir aquesta paraula, i el basc és el gascó o bascó, és a dir, el català-occità. Ara ho veurem amb més detall.

[Imatge superior: fragment d'un mapa de la Gasconha, Gascunya o Bascònia]

El basc és el gascó, és a dir, una variant dialectal de l'occità-català.

Entenem pel terme gascó tot allò relatiu al territori de la Gascunya. A més, el gascó o occità gascó, fa referència a una de les variants més occidentals de la llengua catalano-occitana. Ens diuen que l'occità i el català tenen el mateix origen i són llengües germanes, però la realitat és que són la mateixa llengua, amb les seves nombroses variants dialectals i que, històricament, a la llengua d'oc sempre se l'ha anomenada catalana, de la mateixa manera que als habitants de la Gascunya se'ls coneixia antigament com a catalans. Alguns testimonis històrics així ens ho confirmen:

En Bartholome Gravio, per exemple, lingüista i gramàtic del segle XVI dC, ens parla a la seva Gramatica de la lengua vulgar de España (1559), de la evident identitat entre el català, el provençal i el llemosí de la Gascunya, d'on ell assegura que prové la nostra parla:

"La tercera es la lengua catalana; esta es verdaderamente francesa y trahe su origen de la provincia de Gascoña, de la mui antigua ciudad de Limojes: hablase en ella en los reinos de Cataluña, de Valencia, Mallorca, Menorca, Iviça, Cerdeña, i aun en Napoles."

[Escuts de la Gasconha o Gascunya o Bascònia històrica].

Per la seva banda, el trobador Albert de Sisteron (1194 -1221 dC), nascut a Gap, Provença, també ens confirma amb les seves pròpies paraules, que Catalunya i la Gascunya són la mateixa nació, tal i com recull en Manuel de Montoliu al seu estudi La Llengua catalana i els trobadors (1957):

"Monjos, digueu, segons el vostre saber, els catalans o els francesos, quins valen més? I poseu de la part d'aquí [com a catalans] Gascunya i Provença i Llemosí, Alvèrnia i Viena; i de la part d'enllà [com a francesos] la terra dels dos reis [francs]".

També l'advocat, religiós i historiador del Rosselló, Andreu Bosch, a la seva obra titulada Summari, Index, o epitome dels admirables, y nobilissims titols de honor de Cathalunya, Rossello, y Cerdanya. etc. (1628) ens informa clarament que els aquitans de Llemotges eren anomenats i coneguts com a cathalans:

"Passà esta llengua [en referència a la llengua catalana] a Cathalunya ab los exercits dels Reys de França, formats de Alemanys, Francesos, Aquitanichs de la part que eren dits Cathalans, que era la dita Provincia de Limotges, ab mescla dels antics Espanyols que avian fugit dels Moros".

Per tant. com demostren els testimonis històrics i els erudits antics, Catalunya i la Gascunya, igual que la resta del que actualment anomenem Occitània, són la mateixa nació cultural i lingüística. I aquesta nació de banda i banda dels Pirineus ha tingut una unitat política continuada al llarg dels segles. Tant és així, que alguns historiadors, com hem vist, asseguren que la Gascunya, i més concretament la zona de Llemotges, que en altres temps pertanyia a la Gascunya, és on cal trobar l'origen històric de la llengua catalana. És a dir, que el gascó seria l'expressió més primigènia de la llengua catalana.

La Gascunya o Gasconha és la Bascònia.

Una vegada entès que el català i el gascó són la mateixa llengua i que els gascons són occitans catalans, cal comprendre que la Gascunya (o Gascònia) és en realitat la Bascònia i que, per tant, el gascó català també és el bascó o la llengua basca. I cal no confondre aquí, com hem dit anteriorment, al basc amb l'eusquera o euskara, que és una llengua completament diferent al català, com tots sabem, i que és la pròpia dels euskalduns, una minoria lingüística del territori de la Bascònia o Gascunya.

Per entendre aquest garbuix de denominacions, cal tenir en compte el simple fet que Gascunya, en llatí es tradueix com a Vasconia. I potser d'aquí prové la confusió i l'intercanvi que s'ha produït entre la B de Bascònia i la G de Gasconha o Gascunya.

[Mapa de la Gasconha, Gascunya o Bascònia]

Podem observar aquesta equivalència, de fet, en la constatació que catalans, eusqueres i espanyols diem golf de Biscaia, Bizkaia o Vizcaya, respectivament, al mateix punt geogràfic que els occitans gascons i els francesos anomenen golf de Gasconha o Gascogne, respectivament. En realitat, tots estem parlant del mateix topònim, el golf que comparteixen els bascos o gascons, atès que Biscaia o Bascònia passen a ser Gascònia o Gascunya o Gasconha enllà dels Pirineus. Detectem aquí també, per tant, el canvi de a B o V per una G per designar la mateixa paraula.

Una transacció similar la veiem en el cas del topònim Wales, en galès Welch, que els catalans, francesos i espanyols anomenem Gal·les, Galles i Gales respectivament. Aquí una W ha mutat en una G.

En tot cas, és acceptat pels acadèmics i experts actuals que el nom de Gascunya prové dels vascons, bascons o gascons, que cap al 560 dC es van expandir de les seves terres originals a la zona de la Gàl·lia occidental on, amb el temps, es va constituir el Ducat de Gascunya, que al 781 dC fou afegit al Regne d'Aquitània.

[Alguns diccionaris recullen el detall que Gasconya en llatí es diu Vascònia, en aquest cas el Diccionario popular: historico, geographico, mythologico, biographico, artistico, bibliographico e litterario, (Volums 5-6)]

Igualment, en la denominació d'aquest Ducat de Bascònia trobem aquest joc entre la B, la V i la G. Així, mentre en català ho escrivim amb B, passarà a ser el Ducado de Vasconia en espanyol, amb V, i en eusquera li diuen Baskoniako dukerria, amb B. En canvi, en francès és el Duché de Gascogne, amb G, de la mateixa manera que també el transcriuen, amb absoluta indiferència, com a Duché de Vasconie, per entendre que Gascogne i Vasconie són el mateix terme. En occità serà el Ducat de Gasconha, també amb G. I el trobem transcrit en llatí com a Dux Vasconiæ o Wasconiæ, segons les fonts de l'època.

Els romans ens parlen de la Bascònia.

Un significat inicial del terme Bascònia podria ser el que li donà el cronista romano-vènet Tit Livi (59 aC–17 aC) per designar d'aquesta manera, en llengua llatina, al poble que habitava la zona de la Hispania Tarraconensis, compresa entre els territoris peninsulars de l'actual Navarra i les zones frontereres de l'actual Aragó i de l'actual Guipúscoa, a més d'una altra zona àmplia que abastaria l'actual Rioja fins la vall de l'Ebre, des de l'actual Alfaro (suposada Graccurris) fins a prop del riu Leza:

"...dimissis eis ipse profectus per Vasconum agrum ducte exercitu in confinio Beronum posuit castra..."

Traducció: "...després de portar (Sertori) el seu exèrcit a través del territori dels vascons, va instal·lar el seu campament en una zona confrontada amb els berons,...'.

(Tit Livi. Història de Roma, XXXIII. Fragment XCI, Llibre XLV)

Tit Livi explica com després de remuntar el riu Ebre i la civitas de Calagurris Nasica (actual Calahorra) es travessa el territori pla dels vascons o Vasconum agrum, fins als límits dels seus veïns immediats, els berons.

Bascònia, en temps dels romans, no representava una entitat política-administrativa i la majoria dels seus pobladors romanien encara en un desenvolupament social de tipus tribal. Tanmateix, estava integrada al sistema polític i administratiu de l'Imperi romà.

Posteriorment, el terme bascònia es va emprar també per designar els territoris relacionats amb el merovingi Ducat de Vascònia, evolucionant en aquest cas al terme Wasconia i, més tard, a Gascunya.

[Restes de poblat romà a Forua, Biscaia]

El vocable bascònia, pròpiament dit, es troba per primera vegada l'any 394 dC, en una carta de Paulí de Nola a Ausoni, un mil·lenni i mig abans que es difongués el neologisme País Basc, que en castellà apareix per primera vegada l'any 1818. Anteriorment, i com ja hem vist, els historiadors clàssics, com Tit Livi, Plini, Estrabó o Ptolomeu, s'hi havien referit com "el territori dels vascons", en el qual diferenciaven el Vasconum saltus i el Vasconum agrum. Aquesta denominació, entre el segle II aC i el segle I aC es va estendre a la totalitat del territori que ocupa l'actual província de Navarra, el nord-oest de l'Aragó, una franja de Guipúscoa i el nord de la Rioja.

A la historiografia contemporània, durant el període visigot i franc, l'historiador gal·lo-romà Gregori de Tors (538 - 594 dC) ja va utilitzar la variant Wasconia per designar els territoris del vessant nord dels Pirineus, que en una evolució medieval del nom va donar lloc al terme Gascunya. Al mapamundi de Sant Sever, a la mateixa Gascunya, a inicis del segle XI, hi figura el terme Wasconia, que s'exten en un territori delimitat per l'Aquitània, la Gallicia i la Lusitania. El terme França, en aquest mapa mundi, queda situat molt més al nord, rere la Gallia Lugdunense i la Gallia Belgica.

Quina llengua parlaven els bascons que citen els romans: l'eusquera o el gascó?

Una de les controvèrsies més divertides que ens trobem en aquest punt és haver de determinar quina llengua parlaven els bascons que citen els romans a les seves cròniques, atès que el nom bascó i el terme gascó ja hem vist que són equivalents en tot.

Aquí s'obren dues possibilitats: la primera seria que el bascons que citen els romans parlessin gascó, és a dir, català-occità. La segona possibilitat seria que els bascons que citen els romans parlaven eusquera i no pas gascó.

1- La primera possibilitat implica que aquesta llengua gascona occitano-catalana fos romana o pre-romana i molt més antiga del que ara es creu. I, en aquest cas, o bé seria prèvia al llatí i no provindria d'aquesta llengua o, ben al contrari, el gascó va originar al llatí en temps pretèrits. O una altra opció seria que el gascó occità derivés del llatí, però que ja s'hauria constituït com a llengua bascona o gascona abans que les cròniques romanes que citen als bascons fossin escrites.

2- La segona possibilitat implica que, en un primer moment, aquesta llengua eusquera fos anomenada bascó pels romans, i que posteriorment, a l'edat mitjana, s'hauria introduït l'occità als seus territoris a la Gascunya i la nova llengua hauria passat a adquirir el nom de l'antiga, canviant la B per la G, de bascó a gascó.

La majoria d'experts universitaris han resolt l'embolic considerant que els bascons dels romans són els que parlen euskara, no pas els que parlen gascó. Es a dir, s'han decantat per la segona opció, però no tenen cap proba i no ens resolen l'enigma de perquè s'anomena actualment gascó al català-occità i no pas a l'eusquera.

En tot cas, la majoria d'experts a sou de l'acadèmia no veuen possible acceptar que l'occità-català sigui una llengua pre-romana, atès que tot el relat històric acadèmic parteix de la base que les llengües que anomenen romàniques, entre les quals s'inclou al català-occità, han de provenir del llatí.

Tanmateix, ja és prou conegut que aquesta teoria de l'origen llatí de les llengües romàniques ha estat prou contestada i qüestionada per alguns especialistes acadèmics, com ara els lingüistes francesos Yves Cortez i Danielle Corbin o la filòloga catalana Carmen Jiménez Huertas. Malgrat la visceral oposició que aquests investigadors han patit per part de la mateixa universitat, els seus treballs estan disponibles i són públics i cada dia guanyen més adeptes, pel fet que algunes evidències els van donant la raó.

Nosaltres considerem que aquest tema dels bascons romans és una prova més en aquest sentit. Creiem que el gascó català-occità, i no pas el llatí, és la llengua mare que ha donat origen al que ara anomenem llengües romàniques i que era la llengua parlada per la romania en general. Una de les maneres d'esmentar antigament al català-occità era la denominació de romanç o romanesc, atès que devia ser la llengua parlada pel poble de Roma.

[El catedràtic i lingüista alemany Martin Haase].

L'occità-català ha influït en la formació de l'eusquera, segons el catedràtic alemany Martin Haase.

Una altra dada interessant en la mateixa direcció és la que aporten les darreres investigacions en lingüística. Aquestes, lluny de confirmar el mite que l'euskara és una llengua aïllada, que s'hauria format sense cap contacte amb les llengües veïnes, ha acabat demostrant que, precisament, és una llengua relacionada i prou influïda per l'occità-català-gascó.

Fins ara, excepte alguns neologismes moderns de l'anglès i l'espanyol, s'havia considerat que l'euskara no ha tingut influència coneguda d'altres llengües en la seva formació. Tanmateix, el professor i catedràtic de lingüística romànica de la Universitat de Bamberg, l'alemany Martin Haase, ha revolucionat la lingüística després de demostrar que el gascó va tenir influència a la formació de l'eusquera. El fenomen és completament lògic si s'entén que l'eusquera sempre ha estat la llengua minoritària de la Bascònia o Gascunya, mentre que la llengua majoritària és el gascó occità.

El degoteig de proves que ha anat trobant el lingüista germànic l'ha portat a trencar el silenci al voltant del tabú acadèmic que presentava l'eusquera com una llengua aïllada en la seva formació. Un exemple que aporta l'estudiós en aquesta direcció és l'entonació a la segona síl·laba d'algunes paraules en eusquera que, segons Haase, només es pot explicar si es té en compte la influència del gascó. A finals del 1980, el lingüista va desenvolupar la seva investigació i va acabar defensant la seva tesi doctoral on s'afirma que el gascó occità ha estat com una resclosa que ha introduït moltes paraules a l'euskara.

La possible convivència d'aquestes dues llengües des de temps ancestrals, per tant, queda plantejada com a hipòtesi per les noves troballes. I més si es parteix de plantejaments alternatius als assumits per la majoria d'especialistes, com ara els defensats pel lingüista francès Yves Cortez, des del 2007, al seu llibre Le français ne vient pas du latin! Essai sur une aberration linguistique o, més actualment, per la lingüista catalana Carme Jiménez Huertas, amb el seu estudi No venimos del latín (2013), on es posa en qüestió que el llatí hagi estat la llengua mare de les parles que designem com a romàniques.

Algunes proves documentals històriques de l'ús del català per part dels bascos peninsulars.

L'investigador Manel Capdevila, a la seva recent i recomanable conferència titulada El gascó-borgonyó-català fou la llengua universal a Europa durant els segles, XIII, XIV i XV, ens descobreix un document molt indicatiu de l'ús de la llengua gascona per part dels bascos de Baiona i Vermeio (Bermeo, en espanyol) l'any 1317 dC.

Es tracta d'una carta escrita en occità gascó que els jurats de Baiona fan arribar al rei d'Anglaterra, Eduard II, on se li demana que anul·li les cartes de marca contra els biscaïns. Aquest text es pot consultar complert a l'estudi titulat La marina de Castilla desde su origen y pugna con la de Inglaterra hasta la refundición en la Armada española, d'en Cesáreo Fernández Duro, publicat el 1894 (imatge següent).

Una mica anterior a aquest text tenim el conveni d'unió de les quatre poblacions de Pamplona, que ve a ser l'acta fundacional d'aquesta ciutat, del 1304 dC, que l'investigador Manel Capdevila ens descobreix que és escrit, directament, en català antic.

Aquesta acta, redactada per en Johan Cofier al Borc de Sant Cerni o Serni, a Navarra mateix, va dirigida al rei Teobald I, Comte de Xampanya, Comte de Brie i Rei de Navarra. El text complert el podeu consultar a la recopilació tipulada Del orígen y autoridad legal del fuero general de Navarra, de Pablo Ilarregui, del 1869 (imatge següent).