Filla del rei Pere el Gran, es va casar amb el monarca de Portugal Dionís I (1261-1325), l'any 1282, i només amb dotze anys fou reina del país, càrrec que ostentà durant 43 anys, entre el 1282 i el 1325 dC. Va ser filla de Pere el Gran, rei d'Aragó i comte de Barcelona, i la seva muller, Constança de Sicília. Per línia paterna era neta de Jaume I el Conqueridor i Violant d'Hongria, a més de neboda d'Elisabet d'Hongria, coneguda també per la seva santedat, i per línia materna era neta de Manfred I de Sicília i de Beatriu de Savoia
En aquest article parlarem de la seva biografia, de l'arrelament profund del seu culte, de la significació teològica i cultural de la seva llegenda més famosa, de la seva contribució arquitectònica i espiritual a la ciutat de Coïmbra, i del paper cabdal que juga la seva figura en l'articulació del patriotisme portuguès. I, sobretot, mirarem de resoldre el misteri del seu lloc de naixement.
[Imatge superior: Estàtua de la reina catalana Elisabet d'Aragó a Coïmbra, la més estimada pels portuguesos, que l'han convertit en la seva santa patrona.]
L'any 1281, Sabela d'Aragó, que és com també li diuen a Portugal, va rebre com a dot les viles d'Abrantes, Óbidos, Alenquer i Porto de Mós. Més tard també va rebre els castells de Vila Viçosa, Monforte, Sintra, Ourém, Feira, Gaia, Lamoso, Nóbrega, Santo Estêvão de Chaves, Monforte de Rio Livre, Portel i Montalegre, a més de les rendes i pobles de Leiria i Arruda (1300) i Baleia (1307). A més de les viles reials de Gondomar, Rebordões, Codões, a més de Torres Vedras i la Leziria d'Atalaia.
.jpg)
Com acostuma a passar amb la censurada i adulterada vida dels personatges de la corona catalano-aragonesa, es produeix el fet insòlit de no saber-se res del lloc de naixement de tota una reina de Portugal que, a més, és santa i patrona del país. Això ja ens hauria de fer pensar que, molt probablement, era catalana, atès que els censors àustries i borbons foren especialment viscerals amb els personatges catalans. Així, tot i que a l'Aragó asseguren conservar una tradició sobre el suposat naixement a Saragossa de la reina, no hi ha cap evidència documental que ho corrobori.
Una part essencial de la biografia de la catalana Santa Isabel de Portugal i del seu llegat espiritual està lligada a la fundació i el finançament de convents, especialment els de l'Orde de Santa Clara, reflectint la seva profunda devoció a Sant Francesc i al seu desig d'una vida ascètica.
El seu culte es va estendre ràpidament per tota la Península Ibèrica i Europa, sustentat en la fama de miracles i la devoció popular per la seva vida virtuosa. Va ser beatificada pel papa Lleó X, el 1516, i finalment, fou canonitzada pel papa Urbà VIII, l'any 1625, convertint-se oficialment en la santa protectora del regne de Portugal, juntament amb la Mare de Déu de la Concepció. Aquest procés va culminar la santedat popular de la qual ja gaudia des de la seva mort. El seu cos, que segons la tradició es va trobar incorrupte, va esdevenir la relíquia més preuada de Portugal.
La figura d'Elisabet és indissociable de la ciutat de Coïmbra i té un profund significat en la construcció de la identitat nacional portuguesa. Santa Elisabet és considerada la Patrona de Portugal, que se celebra cada 4 de juliol. Es aquest un títol que transcendeix la mera santedat local. Això significa que la figura de la reina, filla del llinatge català, és el símbol d'una virtut fonamental de la nació portuguesa: la pietat reial i la solidaritat social.
[Imatge de l'altar dedicat a Santa Elisabet d'Aragó i Sicília, al convent de Santa Clara-a-Nova de Coimbra, Portugal, amb l'escut de la reina que combina les armes reials catalanes amb les portugueses.]
Elisabet d'Aragó i Sicília, filla de Pere el Gran
La vida d'Elisabet va ser un paradigma de pietat, caritat i, sobretot, diplomàcia activa des de la seva joventut. Isabel va néixer l'any 1271, filla de Pere el Gran (Pere II de Catalunya) i de Constança de Sicília, i per tant, neta del rei Jaume I el Conqueridor. Va ser un lligam dinàstic estratègic que relacionava Portugal, un país eminentment atlàntic, amb la potència política i marítima més expansiva del Mediterrani. El seu llinatge, al qual s'afegeix l'herència de Sicília, la posicionava al cim de l'aristocràcia europea. L'any 1282, amb només dotze anys, va contraure matrimoni amb el rei Dinís o Dionís I de Portugal, conegut com el rei-poeta, establint-se definitivament al regne lusità.
La vida d'Elisabet va ser un paradigma de pietat, caritat i, sobretot, diplomàcia activa des de la seva joventut. Isabel va néixer l'any 1271, filla de Pere el Gran (Pere II de Catalunya) i de Constança de Sicília, i per tant, neta del rei Jaume I el Conqueridor. Va ser un lligam dinàstic estratègic que relacionava Portugal, un país eminentment atlàntic, amb la potència política i marítima més expansiva del Mediterrani. El seu llinatge, al qual s'afegeix l'herència de Sicília, la posicionava al cim de l'aristocràcia europea. L'any 1282, amb només dotze anys, va contraure matrimoni amb el rei Dinís o Dionís I de Portugal, conegut com el rei-poeta, establint-se definitivament al regne lusità.
Dionís I de Portugal tenia 18 anys quan va ascendir al tron i, pensant en el matrimoni, Elisabet d'Aragó li convenia molt. Dionís va enviar una ambaixada a Pere el Gran a la Cort de Barcelona, on vivia Elisabet, el 1280. La comitiva estava formada per João Velho, João Martins i Vasco Pires. Quan van arribar a la ciutat comtal es van trobar que encara esperaven una resposta els enviats dels reis de França i Anglaterra, que s'havien avançat i també desitjaven casar Elisabet amb un dels seus fills. El rei de Catalunya va escollir entre els pretendents al que ja era rei.
L'11 de febrer de 1282, als 12 anys, Elisabet es va casar, per poders, amb el sobirà portuguès a Barcelona, havent tornar a celebrar el casament en creuar la frontera portuguesa de Beira, a Trancoso, el 26 de juny del mateix any. Per aquest motiu, el rei va afegir aquesta vila a la dot que es donava habitualment a les reines (l'anomenada "Casa das Raíñas", un conjunt de senyorius dels quals les consorts dels reis portuguesos adquirien els béns destinats al seu manteniment personal).
L'11 de febrer de 1282, als 12 anys, Elisabet es va casar, per poders, amb el sobirà portuguès a Barcelona, havent tornar a celebrar el casament en creuar la frontera portuguesa de Beira, a Trancoso, el 26 de juny del mateix any. Per aquest motiu, el rei va afegir aquesta vila a la dot que es donava habitualment a les reines (l'anomenada "Casa das Raíñas", un conjunt de senyorius dels quals les consorts dels reis portuguesos adquirien els béns destinats al seu manteniment personal).
[Imatge de Santa Elisabet d'Aragó i Sicília o Santa Isabel de Portugal amb el bàcul en forma de T.]
Com a reina consort, la seva vida es va centrar en la religiositat, la justícia social i, de manera crucial, en la mediació de pau. La seva tasca diplomàtica es va fer sentir en nombrosos conflictes. En primer lloc, en les disputes que enfrontaven el seu marit amb el seu propi fill, l'Infant Alfons (el futur Alfons IV de Portugal) i, en segon lloc, pel seu paper conciliador amb el bel·licós rei castellà.
En una època de constants tensions internes i guerres fratricides entre la noblesa, aquesta funció de pacificadora va ser essencial per a la cohesió del regne. Aquesta caritat política es va estendre més enllà de la cort. Elisabet, a més, va dedicar molts recursos i temps a la fundació d'hospitals, albergs per a pelegrins, escoles per a nens i a la promoció de la caritat organitzada, elements que van ser el fonament de la seva posterior i ràpida canonització i de la seva devoció popular.
El seu escut d'armes com a Infanta reflectia clarament la seva ascendència, portant els senyal reial català, com a símbol principal del seu pare, Pere el Gran, un fet que subratlla la importància de la seva genealogia dins de la Península Ibèrica. Li varen posar el nom d'Elisabet en honor de la germana de la seva àvia, Santa Elisabet d'Hongria. Elisabet fou germana dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó Alfons el Franc i Jaume II el Just, així com de Frederic II de Sicília.
.jpg)
[Al sepulcre de la reina catalana, que ara és a Santa Clara-a-Nova de Coïmbra, també es pot veure el senyal reial català acompanyat de les armes de Portugal.]
Una reina portuguesa probablement nascuda a Barcelona
Com acostuma a passar amb la censurada i adulterada vida dels personatges de la corona catalano-aragonesa, es produeix el fet insòlit de no saber-se res del lloc de naixement de tota una reina de Portugal que, a més, és santa i patrona del país. Això ja ens hauria de fer pensar que, molt probablement, era catalana, atès que els censors àustries i borbons foren especialment viscerals amb els personatges catalans. Així, tot i que a l'Aragó asseguren conservar una tradició sobre el suposat naixement a Saragossa de la reina, no hi ha cap evidència documental que ho corrobori.
Deixant la llegenda de banda, per mirar d'aclarir el misteri, en aquest article farem una anàlisi detallada, a partir de la informació oficial, sobre els moviments registrats documentalment del seu pare i de la seva mare, l'infant Pere d'Aragó i la infanta Constança de Sicília, per mirar d'establir, de manera fefaent, el probable lloc de naixement de la reina santa.
Es dona per fet que Elisabet va néixer l'any 1271 (probablement durant el darrer trimestre) i, per tant, la concepció es devia produir entre finals de 1270 i inicis de 1271. L'anàlisi de les cròniques i els arxius reials sobre la itinerància dels seus pares, l'Infant Pere i la Reina Constança, esdevé crucial per a fixar el lloc amb més probabilitat.
El 1270, l'Infant Pere va realitzar un viatge significatiu a Sicília per reclamar els drets dinàstics de Constança. Tanmateix, Constança no el va acompanyar en aquesta perillosa travessia, sinó que va romandre a la Península Ibèrica, principalment a la seva residència habitual al Principat de Catalunya, a la ciutat de Barcelona. La Cort principal, oficial i històrica de Pere el Gran (i de tots els comtes de Barcelona i reis d'Aragó, des del segle XI) a la ciutat comtal era el Palau Reial Major, situat a la Plaça del Rei, al cor del Barri Gòtic.
L'Infant Pere va retornar a Catalunya a la tardor de 1270, reunint-se amb la seva muller en el període immediatament anterior a la concepció de la infanta. Els moviments de Constança durant la gestació, que va tenir lloc durant la major part del 1271, es concentren a l'entorn de Barcelona. Això fa que la ciutat comtal, o la seva rodalia, sigui la hipòtesi més sòlida com a lloc de naixement de la reina santa de Portugal, atès que la Barcelona era el centre polític i administratiu de la Corona catalano-aragonesa.
Un cop nascuda Isabel, a finals de 1271, l'Infant Pere va haver d'abandonar immediatament la família per participar a la croada de Múrcia, minimitzant el temps familiar en favor de les obligacions militars i polítiques de la confederació.
[Un àngel que presideix el cor del monestir de Clara-a-Nova de Coïmbra porta l'escut de la reina Elisabet, amb les armes de Portugal i de Catalunya.]
La vinculació de Santa Elisabet i les clarisses
Una part essencial de la biografia de la catalana Santa Isabel de Portugal i del seu llegat espiritual està lligada a la fundació i el finançament de convents, especialment els de l'Orde de Santa Clara, reflectint la seva profunda devoció a Sant Francesc i al seu desig d'una vida ascètica.
Gràcies a les darreres investigacions d'en Jordi Bilbeny i d'en Pep Mayoles, sabem de la directa relació entre Catalunya amb les figures de Sant Francesc i Santa Clara. I és en aquest context que cal situar la devoció de la reina Elisabet i el fet que el Convent de Santa Clara-a-Velha, a la vora del riu Mondego, a Coïmbra, fos fundat per ella mateixa, l'any 1314, i es convertís en el lloc on va voler ser enterrada.
Amb tot, i com acostuma a passar sovint amb els personatges catalans censurats, els escenaris clau desapareixen. Sigui casualitat o no, el monestir que Elisabet va ajudar a crear, avui ja no hi és. Uns suposats problemes recurrents d'inundació que el convent patia, a causa de les crescudes del riu, van aconsellar el seu abandonament. Curiosament, el nou convent que es va construir, ben a prop de les restes de l'antic, que encara es poden visitar, ja no va patir aquest inconvenient. Per tant, les poques restes que ens han arribat són les que es van traslladar de l'antic edifici al nou, al segle XVI, com ara el sepulcre de la reina Elisabet.
En tot cas, se sap que després de la mort del seu marit, el 1325, Elisabet va fer vot de terciària franciscana (Clarissa) i es va retirar al Convent de Santa Clara-a-Velha, dedicant els darrers anys de la seva vida a la pregària i a la caritat extrema. Si fem un breu repàs a la història dels franciscans a Portugal, veiem que ja eren presents a Coïmbra, en un monestir que antigament era de les canongesses de São João. A causa d'això, les diferències entre les comunitats de les clarisses i de les canongesses de São João es va anar agreujant fins que, finalment, el 1311, fou declarat extingit el monestir de les clarisses i els béns es van repartir entre els agustinians i framenors i les monges de São João van retornar al lloc d’origen.
[L'entrada al monestir de Santa Clara-a-Nova de Coïmbra és presidit per l'escut heràldic de la reina Elisabet,
amb el senya reial portuguès i el català.]
Malgrat això, l’any 1314 la reina Elisabet va aconseguir del papa l’oportuna llicència per la fundació d’una casa de clarisses a Coïmbra al mateix lloc de la fundació anterior, ampliant els seus terrenys. De tal manera que el 1317 una comunitat ja ocupava de nou el convent de Santa Clara. Quan la reina va quedar vídua, l'any 1325, es va retirar a un palau a tocar de Santa Clara. A més, disposarà el seu enterrament a l’església conventual, lloc on més endavant serà venerada com a santa. Tanmateix, al segle XVI, com hem dit, el monestir va patir unes suposades inundacions per la proximitat del riu, que va obligar a fer modificacions estructurals importants amb la intenció de minimitzar els efectes. Amb tot, el 1647 es va considerar més adient abandonar l'edifici i traslladar-lo a un nou convent.
El 1649, per tant, es va començar la construcció del nou convent i el 1672 les monges ja s’havien traslladat a un lloc proper però més elevat. L’antic convent va caure en l’abandonament i, després de la desamortització, el 1834, va passar a mans particulars i va quedar mig soterrat. El lloc de Santa Clara-a-Velha va passar a mans públiques, el 1976, i es va començar a excavar i restaurar a finals del segle XX. Actualment hi ha un museu.
[L'escut d'armes de la reina Elisabet, amb el senyal reial català, és present en diversos indrets del monestir.]
La reina peregrina a Santiago de Compostel·la i funda un hospital
Segons explica la tradició, la reina Elisabet va anar lliurant les seves joies reials per finançar obres de caritat i va viatjar en pelegrinatge a Santiago de Compostel·la. De fet, a Galícia encara es recorda i venera com una de les pelegrines més cèlebres i mitificades de totes les que han passat per Santiago de Compostel·la.
Elisabet va fer el viatge jacobeu a mitjans del 1325, sent arquebisbe de Compostel·la l'occità Berenguel de Landoira (Roergue, 1262 - Santiago de Compostel·la, 1330), fill dels comtes de Rodés, amb el qual la reina catalana de Portugal devia conversar llargament en català i gascó. L'arquebisbe li va regalar un bàcul amb el mànec en forma de T, que Elisabet sempre conservarà.
Elisabet havia pelegrinat des de la ciutat portuguesa de Coïmbra, poc després de la mort de Dom Dionís, tan devot com ella de l'Apòstol. Ho va fer acompanyada d'una guàrdia armada que custodiava una caravana amb joies i objectes de luxe destinats al santuari gallec, entre els quals hi havia la seva pròpia corona reial. Aquest va ser, possiblement, el tresor més gran ofrenat mai a la catedral de Santiago de Compostel·la per un pelegrí. Tanmateix, curiosament, tampoc res no es conserva d'aquesta important ofrena.
[L'arribada de la reina Santa Elisabet a la Catedral de Santiago de Compostel·la, segons una pintura del pintor Antoni d'Holanda, del 1530.]
Isabel, que va fer l'últim tram fins a Santiago a peu, es va desposseir, en arribar, dels seus vestits, que també va deixar en ofrena. Com ja hem dit, l'arquebisbe la va obsequiar amb un luxós bàcul en forma de tau, molt semblant al que sosté l'apòstol Sant Jaume al Pòrtic de la Glòria de la catedral compostel·lana, a més d'una petxina de vieira, símbol dels pelegrins. A la mort d'Elisabet, es va fer enterrar amb tots dos atributs, com es va descobrir el 1612, en inspeccionar el seu sepulcre a Coïmbra.
Deu anys després d'aquest primer viatge a Galícia, Elisabet o Isabel de Portugal pelegrinà de nou a Compostel·la, el 1335, tenint un presentiment de la proximitat de la seva mort. Va viatjar a peu, gairebé d'incògnit i demanant almoina, com una pobre pelegrina més, segons la tradició portuguesa (que els historiadors lusitans actuals posen en dubte, cal dir). De tornada a Portugal, moriria poc després. Va ser enterrada al convent de Santa Clara de Coïmbra, fundada per ella, amb els seus atributs de pelegrina, dels quals es conserva part del bàcul de coure i plata amb què l'havia obsequiat l'arquebisbe Berenguel (o Berenguer). La seva esplendorosa tomba es culmina amb una estàtua jacent que representa Elisabet amb els símbols del pelegrinatge jacobeu i on figuren els senyals reials catalans i portuguesos.
[Pintura d'Antoni d'Holanda, del 1530, on es representa a la reina Elisabet depositant la seva corona als peus de l'arquebisbe de Santiago de Compostel·la, l'occità Berenguer o Berenguer de Landoira.]
La seva important acció diplomàtica
La Reina Santa va morir mentre estava en una de les seves missions de pacificació més importants. Va viatjar a Estremoz, Portugal, per intercedir i evitar un conflicte bèl·lic entre el seu fill, el rei Alfons IV de Portugal, i el nebot d'aquest, el rei Alfons XI de Castella. En aquell moment, Alfons va declarar la guerra al seu nebot, el rei Alfons XI de Castella, fill de la infanta Constança de Portugal i, per tant, net matern d'Elisabet, pels maltractaments que aquest últim va infligir a la seva esposa Maria, filla del rei portuguès. Malgrat la seva edat avançada i la seva malaltia, la reina Santa Elisabet va anar a Estremoz, muntant la seva mula durant dies on, una vegada més, es va situar entre dos exèrcits enfrontats i va evitar la guerra. Tanmateix, la pau arribaria només quatre anys més tard, amb la intervenció de la mateixa Maria de Portugal, mitjançant un tractat signat a Sevilla el 1339.
[L'escut de la confraria que custodia el sepulcre de la reina santa i que organitza la seva processó són les armes d'Elisabet.]
El 1336, Elisabet va morir a Estremoz, Portugal, mentre intentava intercedir en el conflicte. Aquest darrer acte de mediació va segellar la seva fama pòstuma com a figura de pau. Va morir afectada per la pesta, un 4 de juliol de 1336, havent deixat en el seu testament el desig exprés de ser enterrada al Monestir de Santa Clara-a-Velha. El seu èxit en la mediació no va evitar que Elisabet emmalaltís durant el viatge. El seu cos va ser traslladat a Coïmbra, tal com ella havia desitjat, per ser enterrat al Monestir de Santa Clara-a-Velha.
Després de la seva mort, el poble portuguès li va atribuir tota mena de miracles, fet que va enaltir encara més la seva llegenda. Va ser santificada l'any 1625. A més, a Santiago de Compostel·la, la tradició gallega l'assenyala com a fundadora d'un hospital a la Rua da Raíña [Carrer de la Reina], per perpetuarne el record i el del seu marit. Aquest recinte, una vegada més (quina casualitat), va acabar desapareixent. Però el record es manté viu a la memòria dels gallecs.
Explica una llegenda hagiogràfica que un cop morta, en retardar-se el viatge, hi havia la por que el cadàver hagués entrat en descomposició accelerada a causa de la calor. I es diu que, enmig del viatge, sota una calor abrasadora, al taüt es va esquerdar i van començar a fluir un líquid que tothom suposava que provenia de la descomposició cadavèrica. No obstant, la sorpresa fou que, en lloc de la mala olor esperada, del taüt va sortir una aroma molt suau. Actualment, el seu cos es troba incorrupte a la tomba de plata i cristall , ordenat fer després del trasllat a Santa Clara-a-Nova.
[Són múltiples les recreacions populars de la reina Elisabet amb un ram de roses, en referència a la llegenda del seu miracle.]
La llegenda de Santa Elisabet d'Aragó i el miracle de la rosa
Tanta és la devoció popular que innombrables escoles i esglésies porten el seu nom en honor de la reina santa. I, a més de copatrona de Portugal, la reina Elisabet és la patrona de la ciutat de Coïmbra, que celebra la seva festa el 4 de juliol, dia de la seva mort. També el músic Alfredo Marceneiro li va dedicar el fado "Rainha Santa", amb lletra d'Henrique Rego. La seva tomba, així com el Nou Monestir de Santa Clara (Santa Clara-a-Nova), han estat confiats a la cura de la Confraria de la Reina Santa Sabela, que duu l'escut heràldic de la reina com a emblema i que s'encarrega de l'organització de la multitudinària processó que té lloc a la ciutat cada estiu en honor seu.
La llegenda del Miracle de les Roses és l'eix central de la seva figura i de la seva iconografia. Es diu que Isabel, tement la desaprovació del seu marit, que era molt crític amb la seva excessiva caritat i amb la despesa que suposava per a les arques reials, arribant a prohibir-li-ho expressament, amagava pa, monedes i aliments a la seva falda o sota la seva roba per repartir d'amagat entre els pobres i els indigents de la ciutat de Coïmbra.
Un dia, el rei la va interceptar i li va preguntar què hi duia amagat. Ella, sense dubtar, per protegir la seva obra de caritat i els destinataris, va respondre que només portava roses. En obrir la falda, per ordre del rei, miraculosament, el pa i els diners que hi havia amagats s'havien transformat en roses fresques, fins i tot essent hivern, segons algunes versions del relat. Per aquest motiu, Santa Isabel és gairebé sempre representada com una reina coronada que sosté roses a la seva falda o a les mans. Aquest miracle, compartit amb altres santes, es va adaptar a la tradició portuguesa.
[Vitrall de l'església de Santa Clara-a-Nova de Coïmbra, amb l'escut d'armes de la reina i la seva efígie amb les roses, una donació de la "Societat Reina Santa Isabel de Califòrnia".]
La reina Elisabet esdevé patrona de Portugal
El seu culte es va estendre ràpidament per tota la Península Ibèrica i Europa, sustentat en la fama de miracles i la devoció popular per la seva vida virtuosa. Va ser beatificada pel papa Lleó X, el 1516, i finalment, fou canonitzada pel papa Urbà VIII, l'any 1625, convertint-se oficialment en la santa protectora del regne de Portugal, juntament amb la Mare de Déu de la Concepció. Aquest procés va culminar la santedat popular de la qual ja gaudia des de la seva mort. El seu cos, que segons la tradició es va trobar incorrupte, va esdevenir la relíquia més preuada de Portugal.
Les seves restes es custodien avui en una magnífica urna reliquiari de plata i cristall de roca, que és el focus de la veneració dels fidels i l'element central del seu culte. Aquest complex monàstic a Coïmbra es va convertir en un centre de peregrinació de primer ordre, testimoniant l'estatus de la Reina Santa com a figura permanent de la ciutat.
La reina catalana és venerada a Coïmbra
La figura d'Elisabet és indissociable de la ciutat de Coïmbra i té un profund significat en la construcció de la identitat nacional portuguesa. Santa Elisabet és considerada la Patrona de Portugal, que se celebra cada 4 de juliol. Es aquest un títol que transcendeix la mera santedat local. Això significa que la figura de la reina, filla del llinatge català, és el símbol d'una virtut fonamental de la nació portuguesa: la pietat reial i la solidaritat social.
[Processó a Coïmbra de la Reina Santa Sabela. L'escut de la reina és al capdavant del sepulcre.]
És una de les poques figures reials venerada com a santa, atorgant un caràcter gairebé diví a la seva monarquia i subratllant la intercessió divina a favor del regne. Coïmbra es transforma cada dos anys (anys parells) per celebrar les "Festas da Rainha Santa Isabel", el seu esdeveniment més important i una de les celebracions religioses més grans del país. El punt culminant és la solemne processó on l'urna amb el cos de la Santa és portada en una impressionant peregrinació nocturna, il·luminada per milers d'espelmes, des del Monestir de Santa Clara-a-Nova fins a la Sé Nova (la Catedral Nova) i, dies més tard, de retorn. Aquesta processó, que atrau peregrins de tot el país, és una manifestació massiva de fe, devoció i patriotisme local, recordant la funció de la Santa com a protectora de la ciutat. Els balcons de la vila s'omplen de pendons amb l'escut reial de la reina que consisteix en els senyals reials català i portuguès.
[Els pendons amb el senyal reial català i portuguès de l'escut heràldic d'Elisabet són omnipresents a la ciutat de Coïmbra el dia de la processó dedicada a la santa patrona.]
La línia de descendència de la reina catalano-portuguesa arriba fins a l'Infant Enric el Navegant (fill de Joan I d'Avís), el gran impulsor dels descobriments, que tanca el cercle de la influència catalano-aragonesa a Portugal. Se sap que l'Infant Enric va fer servir els cartògrafs mallorquins de la Corona catalano-aragonesa per iniciar les seves exploracions. Aquesta connexió entre la Reina Santa catalana i l'era dels Descobriments dóna una profunditat única al seu llegat. La devoció a Santa Isabel és, en última instància, un acte de reconeixement al paper de la caritat, la pau i la dignitat reial, valors que la filla de Pere el Gran va aportar al seu regne d'adopció, convertint-se en un símbol nacional que fusiona l'origen català amb la devoció lusitana.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada